Crec que és ben significatiu que el primer llibre de la col·lecció Primera lliçó —Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida i Publicacions de l’Abadia de Montserrat— que té com a objecte d’estudi un poeta concret s’hagi centrat en Vicent Andrés Estellés. Segurament, hi té a veure el fet que l’obra apareix el 2024, precisament quan es commemora el centenari del naixement del burjassoter, però vull pensar —n’estic segur, de fet—, que els responsables de la col·lecció no hi han tingut en compte només l’oportunitat comercial —ben respectable, i fins i tot encomiable, d’altra banda—, sinó sobretot la qualitat i la rellevància de l’escriptor en el context de la literatura catalana i —afegeixo— europea.
Un dels aspectes en què Carbó i Oviedo insisteixen més és a establir la data d’escriptura dels poemes. En el cas d’Estellés és una dada bàsica, atès que ben poques vegades coincideix amb la data de publicació.
Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés ens arriba signat per Ferran Carbó (1960) i Jordi Oviedo (1980). Carbó és catedràtic en el Departament de Filologia Catalana i Oviedo, professor en el de Didàctica de la Llengua i la Literatura, ambdós de la Universitat de València. Aquests dos acadèmics són uns profunds coneixedors de l’obra de Vicent Andrés Estellés —Jordi Oviedo va organitzar el Fons Familiar d’Estellés— i, a banda de llibres i articles, han participat en l’elaboració de la seva obra completa revisada, que edita Tres i Quatre des de 2014.
He volgut indicar la data de naixement dels autors del llibre perquè em sembla pertinent des del punt de vista de la recepció de l’obra estellesiana.
Ferran Carbó el va conèixer personalment i va poder viure en directe l’eclosió literària d’Estellés pel que fa al nombre de publicacions i, també, al seu reconeixement “com a poeta nacional dels valencians”, amb un gran impacte popular, afavorit tant per l’aparició contínua de llibres seus com per alguns estudis sobre la seva poesia —la “Nota —provisional i improvisada— sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés”, de Joan Fuster, que fa d’introducció a Recomane tenebres, el volum amb què s’iniciava la primera edició de l’obra completa, i el manual de Vicent Salvador i Jaume Pérez Montaner Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, profusament citats— o el fet que Ovidi Montllor musiqués alguns dels seus poemes.
Jordi Oviedo tenia escassament tretze anys quan Estellés va morir però, sens dubte, en va sentir a parlar des de petit, perquè Estellés ha format part des de fa molts anys del currículum de qualsevol dels nostres nivells educatius. La mirada de tots dos es combina a la perfecció en aquesta Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés.
Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés ha de formar part necessàriament de la biblioteca de qualsevol persona interessada en l’obra estellesiana i, per tant, les edicions s’haurien d’esgotar amb rapidesa.
Un dels aspectes en què Carbó i Oviedo insisteixen més és a establir la data d’escriptura dels poemes. En el cas d’Estellés és una dada bàsica, atès que ben poques vegades coincideix amb la data de publicació. De fet, molt habitualment, arriben a passar dècades entre l’una i l’altra, amb la qual cosa la recepció i l’anàlisi pot estar molt mediatitzada pel lapse del temps i per la manca dels referents i els motius primigenis que generen l’impuls creatiu. A banda, òbviament, els anys transcorreguts permeten el reaprofitament de poemes, la possible reescriptura —poc habitual en Estellés, diria jo— i la reestructuració de poemaris, amb el pas de poemes o de seccions completes d’un llibre a un altre.
Hi ha dos casos paradigmàtics que ens poden servir com a exemple de tot això que us acabo de comentar. En primer lloc, L’inventari clement: com indiquen Carbó i Oviedo, “a l’inici del 1966, Estellés va seleccionar diversos textos escrits entre els anys 1957 i 1961, i va configurar un conjunt que va obtenir el premi Ausiàs March de Gandia i que llavors no es va publicar”.
Quan el 1971 l’Ajuntament de Gandia publica finalment el llibre, Estellés, sempre caòtic, lliura un original que no era realment el que havia guanyat el premi. Ningú no se n’adona i durant dècades tothom considera que L’inventari clement editat és el poemari que havia guanyat el premi. El 2009, Maria Josep Escrivà i Josep Roig tenen la idea de preparar una antologia de poemes dels Premis Ausiàs March des que es van instituir el 1959 i descobreixen en l’Arxiu Històric de Gandia que l’original que Estellés havia presentat al premi no tenia res a veure amb el que es va publicar. Escrivà i Roig l’editen el 2012 amb el títol L’inventari clement de Gandia.
Analitzar-ne la macroestructura, és a dir, les diferents seccions que pugui tenir, la mètrica, la versificació, la temàtica, el jo poètic… De tant en tant, citen i analitzen en profunditat algun poema —potser una de les parts més interessants del manual.
L’altre cas que vull apuntar és el de Mural del País Valencià. Estellés concep aquesta obra emblemàtica com a “‘cant general’ dels pobles valencians” partint explícitament del model nerudià. El llibre s’editarà de manera pòstuma, el 1996, a cura de Jaume Pérez Montaner, “seguint esquemes i indicacions preparades pel poeta”, en tres volums, de nou llibres cadascun i un total de vuitanta-tres poemaris i més d’un miler de poemes. Estellés escriu la major part de poemes expressament per formar part de Mural del País Valencià, però alguns, com ara els reculls Xàtiva o Canals es publiquen, encara en vida del poeta, com a llibres independents. Mural del País Valencià acaba esdevenint, per al meu gust, una obra bastant irregular pel que fa a la qualitat, però això són figues d’un paner en què ara no vull ficar la mà.
Ara bé, tot i que trobo del tot necessària la fixació de la data d’elaboració de cada obra, em sembla que el nivell de concreció a què s’arriba en Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés és excessiu per al públic a què, en teoria, s’adreça, que pot quedar aclaparat per un excés de dades. Hauria estat més partidari de donar aquesta informació amb una mena de quadre, que hauria contingut la informació localitzable d’un cop d’ull i alhora hauria evitat repeticions en l’anàlisi dels diferents materials. Si algun lector vol insistir-hi, té la nova edició de l’obra completa.
Cal dir que, en aquest sentit i molt encertadament, Carbó i Oviedo citen d’acord amb aquesta nova edició de l’obra completa però, òbviament, quan preparen el seu manual, Mural del País Valencià encara no s’hi ha incorporat. És per això que el citen per l’única edició que hi havia llavors, la de 1996. Ara bé, ara mateix, el Mural ja ha començat a publicar-se en l’obra completa —a càrrec d’Irene Mira-Navarro i de Jordi Oviedo. Espero, per tant, que en edicions posteriors Oviedo i Carbó actualitzaran les referències al Mural citant pels volums corresponents de la nova obra completa: Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés ha de formar part necessàriament de la biblioteca de qualsevol persona interessada en l’obra estellesiana i, per tant, les edicions s’haurien d’esgotar amb rapidesa.
Oviedo i Carbó donen una lúcida visió general de la poètica, l’expressió, la temàtica i la intertextualitat estellesianes.
Com a norma general, la manera de procedir de Carbó i Oviedo en cada llibre estellesià és informar d’entrada de la data d’elaboració i la data d’edició, tot seguit, analitzar-ne la macroestructura, és a dir, les diferents seccions que pugui tenir, la mètrica, la versificació, la temàtica, el jo poètic… De tant en tant, citen i analitzen en profunditat algun poema —potser una de les parts més interessants del manual.
En el capítol final, abans d’una bibliografia relativament completa en què ací i allà els especialistes potser trobaran a faltar alguna referència més o menys clau, d’acord amb el criteri de cadascun, Oviedo i Carbó donen una lúcida visió general de la poètica, l’expressió, la temàtica i la intertextualitat estellesianes.
Permeteu-me posar un però extremadament personal a Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés. Com indiquen els autors en els primers paràgrafs del pròleg, l’“estudi fa una revisió de la seua poesia, el gènere destacat en la seua creació literària”. Aquesta afirmació darrera és certament irrebatible, però a mi m’hauria agradat trobar-m’hi algunes pinzellades més que mostressin al lector la prosa memorialística de Vicent Andrés Estellés, constituïda per Tractat de les maduixes, Quadern de Bonaire, El forn del sol i La parra boja. Com dic, però, és una petició personal amb la qual no cal que combregueu.
