Com diu Montserrat Roig: “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”. Podríem afirmar que aquesta novel·la és un acte d’amor. Segur que moltes i molts hem sentit al llarg dels anys en els nostres entorns familiars històries com la que va fer que Jaume Silvestre escriguera aquest llibre. Relats que, sovint, van estar amagats en la caixa del silenci per por de significar-se, que pogueren causar problemes a aquells que no havien patit el temps de guerra i repressió i que, per res del món, volien que quedaren exposats a qualsevol risc. Històries que, en tot cas, han restat al si del relat particular de cada casa i no han transcendit de l’anècdota familiar.
Com una d’aquelles vivències, referents que formen part del relat familiar i de la seua singularitat: d’un poema que Miguel Hernández va dedicar al seu besavi quan van compartir presidi i penúries en la presó d’Alacant.
A casa de Jaume Silvestre (la Vila Joiosa, 1982) se n’ha parlat tota la vida, com una d’aquelles vivències, referents que formen part del relat familiar i de la seua singularitat: d’un poema que Miguel Hernández va dedicar al seu besavi quan van compartir presidi i penúries en la presó d’Alacant. Aquell edifici que actualment és seu del Palau de Justícia, situat a l’Avinguda Aguilera, a Benalua, i que va adoptar el nom de Reformatori d’Adults. Un nom que representa un eufemisme pervers perquè la funció exercida no va consistir en cap reforma, sinó en l’extinció, la tortura o la deixadesa més cruel cap a unes persones que només podien ser reformades del seu anhel de justícia i llibertat.
En acabar la Guerra Civil, van ser reclosos nombrosos artistes compromesos amb el govern legítim que procedien de diverses ciutats espanyoles, els quals van ser capturats en el port d’Alacant quan tractaven d’exiliar-se a Algèria. Entre ells i com a companys de presidi del personatge principal, pintors com ara Gastón Castelló, Miguel Abad, Melchor Aracil, Eusebio Pérez Oca o Ricardo Fuente; l’arquitecte Miguel López, l’escultor José María Torregrosa o els poetes Josep M. Lobregad o Miguel Medina, i Miguel Hernández, la figura que constituïa una veu d’autoritat admirada entre els artistes que el van acompanyar durant el seu tràgic final.
Van ser reclosos nombrosos artistes compromesos amb el govern legítim que procedien de diverses ciutats espanyoles, els quals van ser capturats en el port d’Alacant quan tractaven d’exiliar-se a Algèria.
De vegades, dels fangars més fastigosos sorgeix l’adob que fa créixer les flors més belles. És l’exemple de Tomàs Llorca, una persona-personatge que, en els moments més dolorosos i durs de la seua vida, és capaç de veure aquells que encara estan pitjor. I d’aquell ambient de crueltat, misèria, violència, impotència… apareix la solidaritat, la companyonia de tots. I dins del patiment propi, sorgeix la necessitat d’ajudar els altres, la vocació real de l’ofici de sanitari però, per damunt de tot, de la generositat humana que ho dona tot, fins i tot quan el que dona s’ho lleva de la seua pròpia vida.
D’aquell poema que anava de boca en boca, com aquella Rosa de paper de mà en mà, se sap que estava dedicat al fills, la iaia de Jaume i el seu germà, uns pollets que representaven els dos infants. Una al·legoria al que de veritat importa en qualsevol situació, pel que paga la pena qualsevol patiment, les persones que més ens estimem.
Paral·lela a aquestes vivències inhumanes i barrejant la ficció per crear una realitat novel·lada, s’estableix una trama que protagonitza Robert Capa, l’autor de la icònica imatge Mort d’un milicià, que va immortalitzar per a sempre el Taino de Benilloba.
D’aquell ambient de crueltat, misèria, violència, impotència… apareix la solidaritat, la companyonia de tots. I dins del patiment propi, sorgeix la necessitat d’ajudar els altres,
Endre Ernő Friedmann i Gerda Taro es converteixen en personatges pròxims que ajuden el protagonista més enllà de la seua tasca de reporters fotogràfics. La ficció literària té valor com a testimoni històric, en tant que sovint és més expressiva que el rigor científic per a deixar la petjada d’un temps i d’uns fets. D’una altra banda, la memòria basada en el record es contraposa a la concepció oficial de la història, que moltes vegades ha de passar per la censura i aprovació del poder. En aquest cas, al relat literari s’uneix la reivindicació de l’art de la fotografia, que ha permés en tantes situacions fer veure al món els horrors encoberts que s’han produït en tants indrets. I la mostra que en les guerres hi ha tantes morts innecessàries, casuals i absurdes, com la de la fotògrafa.
Indicat en la novel·la amb diferent tipografia, encara apareix una línia més en el relat, la que ens transmet l’esdevenir d’aquella realitat a través dels ulls de Roser, la xiqueta filla de Tomàs Llorca. Una veu innocent i ingènua que, tanmateix, com tants xiquets que van viure la guerra i la postguerra, van perdre la infantesa, van haver d’aprendre a mentir, a amagar-se, a fugir, a desconfiar… verbs que no haurien mai de formar part de l’etapa de desenvolupament d’una persona.
Una realitat novel·lada, s’estableix una trama que protagonitza Robert Capa, l’autor de la icònica imatge Mort d’un milicià que va immortalitzar per a sempre el Taino de Benilloba.
I encara una altra veu narrativa, la que ens parla en primera persona i representa el jo literari de l’escriptor. Un jove professor que torna des de Vannes, on viu i exerceix com a conseqüència d’un suposat però versemblant exili del besavi després del presidi, al soterrar d’un ben bé centenari Tomàs Llorca. Per bé que la família es va retrobar i va refer la vida a França, mai han oblidat ni abandonat la seua Benijoia, un poble que, per la procedència de l’autor i l’al·lusió com a “viler” en una ocasió envers el personatge, reconeixem com l’alter ego de la Vila Joiosa.
Finalment, la llegenda familiar del poema d’Hernández roman en un indret perdut, no aconseguim saber quin. Però, al remat, aquest leitmotiv que mou l’escriptor a emprendre la narració, queda com una dada més en un univers de vivències que ens descobreixen, des de la literatura, la importància de les històries particulars a l’hora de conéixer el relat històric general. El sofriment, humiliacions i repressió d’unes persones concretes que podria fer-se extensible a moltes altres. Que la condició d’artista, l’intel·lecte, la cultura no són motiu de respecte i exempció davant la barbàrie humana. Així, només voldríem que totes les presons on s’han de veure les persones que només han comés el delicte de lluitar per un món més just i lliure, per la igualtat, foren només Presons de paper.
