En parlar de l’“última fornada”, “la nova poesia” o la “poesia jove” l’antòleg s’està referint a poetes com ara Miquel Bauçà, Francesc Parcerisas, Josep Elias, Salvador Oliva, Jaume Creus, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Miquel Desclot o Josep Bonet.
No sé si mai us he comentat el plaer que representa per a mi aquesta activitat de fer ressenyes, d’escriure sobre els llibres dels altres, d’escriure sobre el que altres han escrit. Crec que sí que he expressat com m’alegra que la lectura d’un llibre em porti a un altre llibre. La part negativa ve pel vessant econòmic i físic. Com que soc una mica antiquat, encara em trobo molt més còmode amb els llibres en paper que amb els digitals. M’agrada subratllar-los amb colors, fer-hi anotacions al marge —sempre amb llapis; amb tinta, ho considero un sacrilegi—, reflexionar per escrit a les pàgines de cortesia… Sí, ja sé que aquestes coses també es poden més o menys fer en els formats digitals, que a més ens ofereixen altres eines, com ara poder canviar l’aspecte perquè la lectura ens resulti més còmoda, cercar paraules i tantes i tantes coses, però per a mi res no supera el goig de dur a la prestatgeria un llibre que té els rastres manuscrits del meu treball.
La cosa es complica encara més quan estàs acabant la introducció d’un llibre com Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia 1900-1975 i de sobte et trobes amb informacions com aquesta:
“Amb una sobrecoberta embellida per Anglada Camarasa i tapes dures, Aymà-Proa va publicar a la darreria de 1977 l’Antologia eròtica de la poesia catalana del segle XX. Encara que d’això fa gairebé mig segle, recordo prou bé l’acollida amable de Joan Oliver al carrer Tuset i l’engrescament posterior del senyor Cendrós, propietari de l’editorial. I també se’m fa present l’origen primer de tot plegat: com que per raons ètiques havia decidit d’escriure en la meva llengua i no en coneixia la literatura, m’havia entestat de resseguir la poesia catalana contemporània, bo i fixant-me sobretot en la temàtica amorosa i eròtica.”
Comences a entendre per què la introducció, signada per Josep M. Sala-Valldaura i datada a Lleida l’octubre de 2023, sovint t’ha semblat anacrònica, especialment quan en les notes a peu de pàgina et trobes una bibliografia extensa, ben treballada i aprofitada, però amb publicacions —llibres i articles d’investigació—, que no van més enllà de 1976, o quan t’adones que en parlar de l’“última fornada”, “la nova poesia” o la “poesia jove” l’antòleg s’està referint a poetes com ara Miquel Bauçà, Francesc Parcerisas, Josep Elias, Salvador Oliva, Jaume Creus, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Miquel Desclot o Josep Bonet, tots nascuts entre 1940 i 1952.
Fixar-se “sobretot en la temàtica amorosa i eròtica” és una manera ben interessant i engrescadora d’aproximar-se a una literatura. Potser no del tot ortodoxa, però molt més atractiva que la que ens presenten la majoria de manuals acadèmics o didàctics.
Però és que, a més a més, consultes si alguna llibreria de vell té exemplars disponibles de l’Antologia eròtica de la poesia catalana del segle XX a un preu acceptable —les llibreries de vell, bé que ho saben els que em coneixen de prop, són la meva perdició: fa anys encara hi podies entrar i trobar-t’hi alguna ganga, però en un món extremadament interconnectat com l’actual, amb el recurs tan simple de la comparació de preus per Internet, la cosa s’ha posat difícil i el llibre de vell ha esdevingut en molts casos un article de luxe. Et dius que no et cal, que ben probablement l’edició de 1977 i l’actual, de 2024, diferiran ben poc. Intentes mentir-te per convèncer-te que no t’interessa, que ja no deu haver-n’hi exemplars amb la sobrecoberta d’Anglada Camarasa o que deu estar del tot deslluïda, que quan l’obriràs et trobaràs punts d’òxid a les pàgines. Després, en veus algunes fotografies i no pots evitar caure en la temptació. Al capdavall, com deia mon pare, “els diners i els collons estan per a les ocasions” i quan l’ocasió és un llibre bonic, doncs a pastar fang, un més cap a la biblioteca.
Per cert, dit sia com a incís, el senyor Cendrós que Sala-Valldaura esmenta és Joan B. Cendrós, el propietari de la loció postafaitat Floïd —una fórmula de 1932 que encara es ven, modificada, i que jo uso, com mon pare— i, entre altres coses, un dels fundadors d’Òmnium Cultural i promotor de diferents projectes culturals, entre els quals hi ha algunes editorials. El 2017 Genís Sinca va publicar, precisament en Proa, El cavaller Floïd: Biografia de Joan B. Cendrós, un llibre que també us recomano i del qual no descarto parlar-vos-en amb més profunditat més endavant.
Certament, fixar-se “sobretot en la temàtica amorosa i eròtica” és una manera ben interessant i engrescadora d’aproximar-se a una literatura. Potser no del tot ortodoxa, però molt més atractiva que la que ens presenten la majoria de manuals acadèmics o didàctics. Amb tot, en explicar l’abast del terme poesia eròtica en el títol de l’antologia, Sala-Valldaura recorre a excloure’n els conceptes pròxims de poesia amorosa —“la delimitació rau en la presència explícita […] del component sexual”— i poesia pornogràfica —“hauria d’ésser lúdica, amb aparença total de realitat”— per situar-lo, diguem-ho així, en una posició intermèdia.
Ara bé, malgrat l’intent de definir terminològicament els límits entre la poesia amorosa, la poesia eròtica i la poesia pornogràfica, us he de confessar que jo no sempre soc del tot capaç de distingir-les. I em sembla que Sala-Valldaura tenia, i deu continuar tenint, el mateix problema, atesa alguna de les seves afirmacions:
“Destriar el camp amorós de l’eròtic no és sempre possible; tampoc esbrinar en alguns poemes el veritable tema pregon. El nostre criteri ha estat doncs admetre tota mena d’obres que permetessin una lectura eròtica.”
El que em sembla extremadament adequat, en tot cas, és l’aproximació temàtica de l’antologia, que sempre he trobat gairebé necessària en antologies d’ampli abast. Sala-Valldaura organitza els poemes d’acord amb tres grans actituds —externa, intimista i crítica—, que alhora s’etiqueten amb subtemes: eros i art per a l’actitud externa; desig, goig, cos i acte sexual per a la intimista, i eros i crítica, eros oníric i eros i mort, per a la crítica. Alguns dels subtemes encara tenen una divisió en epígrafs més específics. Per exemple, en el subtema acte sexual trobem el bes, l’inici, el coit, la lassitud i el record. Al final, dins cada bloc els poemes se’ns presenten cronològicament d’acord amb la data de publicació. Tot això ens permet fer diferents lectures de l’obra, de cap a cap, per tipologia o per autor, cosa que se’ns facilita amb l’índex de noms amb què es clou el llibre. En aquest sentit, pel que fa als autors, el pes de l’antologia recau en els poetes que Sala-Valldaura considera “els nostres poetes eròtics més interessants”, és a dir, “Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater i Francesc Parcerisas”.
Pel que fa als autors, el pes de l’antologia recau en els poetes que Sala-Valldaura considera “els nostres poetes eròtics més interessants”, és a dir, “Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater i Francesc Parcerisas”.
No em puc estar de dir que la maniobra editorial de presentar el que realment és una segona edició de l’obra, lleugerament modificada, acaba resultant una mica confús, sobretot pel que fa a la introducció. S’haurien evitat maldecaps al lector si s’hagués indicat de bell antuvi que es mantenia la introducció redactada el 1977 i s’hi hagués incorporat una mena de pròleg explicatiu a aquesta nova edició. Sense fer-ne una comparació exhaustiva, em sembla haver-hi detectat escasses modificacions, més enllà, potser, de l’esment de l’any de mort d’algun poeta i de referències a un parell d’autors que Sala-Valldaura ha afegit a la tria de poemes. Tota la resta s’ha mantingut com es va concebre fa gairebé cinquanta anys i, de fet, aquest és un dels valors afegits a una obra que per se és ja extremadament interessant: poder copsar l’estat de la qüestió des del punt de vista investigador, aplicar una mirada històrica a la recepció d’un objecte d’estudi amb el transcurs del temps i l’avanç de la recerca sobre un tema, en aquest cas, la poesia eròtica catalana contemporània. Perquè, com afirma Sala-Valldaura en la part de la introducció redactada específicament per a aquesta edició:
“La història de la literatura és també una història de les idees, una història dels costums i, evidentment, una història de les relacions, de les convencions i dels tabús sexuals. […] La comparació dels poemes de l’antologia amb les tendències literàries i els costums actuals ens ajuda a entendre els canvis i l’evolució històrica, però també els trets morals i artístics de la nostra època més recent.”
“La comparació dels poemes de l’antologia amb les tendències literàries i els costums actuals ens ajuda a entendre els canvis i l’evolució històrica, però també els trets morals i artístics de la nostra època més recent.”
A mi m’hauria agradat especialment que hagués refet la seva antologia per completar-la amb la producció del darrer quart del segle XX, que, de ben segur, ha tingut una producció quantitativament i qualitativament molt elevada. L’antologia hauria quedat rodona, per allò d’encloure tot el segle, però entenc que Sala-Valldaura no en devia tenir gaires ganes, perquè deu ser una bona feinada. En tot cas, el llibre manté del tot l’atractiu, malgrat que fora interessant que algú es decidís a dur a terme aquesta tasca.
He fet una aproximació a Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947) ben peculiar. L’he conegut per les seves publicacions més recents i he anat rebuscat llibres seus editats en el passat. Aquesta novetat editorial que ara us presento em permet —ens permet— adonar-nos que amb menys de trenta anys ja tenia una capacitat de treball i d’anàlisi excepcionals —i sé que això mateix ja ho vaig dir en parlar-vos en aquestes mateixes pàgines digitals d’Acords i ruptures. Deu aproximacions a la poesia contemporània. I no caldrà que us deixeu part del sou en la llibreria de vell: us el podeu emportar a casa des de la vostra llibreria habitual. Feu-ho.
