Una reflexió sobre el poder de la paraula —de la paraula poètica, especialment la musicada— com a element de lluita contra les dictadures i les injustícies, exemplificades en la que hem tingut més a prop.
No acabo de recordar qui ens explicava en una de les classes a la facultat que el títol d’un llibre mai no hauria de provocar confusió en el lector. Potser va ser l’estimat i enyorat Vicent Salvador. El cas és que, ben sovint, aquest requisit no es compleix i les decepcions són nombroses.
Permeteu-me dir d’entrada, tanmateix, que en aquest cas que m’ocupa, la confusió que el títol em provoca duu associada una sensació del tot positiva, perquè el que Pau Alabajos ofereix en Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista va molt més enllà del que em podia esperar. La manera més fàcil d’explicar-vos-ho és citar les ratlles que, precedides per un pròleg extremadament emotiu de Josep Miquel Valtonyc, encapçalen l’obra:
“Inaugure aquest text amb una evidència: el títol que apareix escrit a la coberta de l’artefacte que teniu entre les mans, és capciós, deliberadament capciós. Per què dic això? Perquè no vull que ningú se sorprenga en començar a llegir els primers capítols i em recrimine: “però per què dimonis has qualificat aquest llibre com una antologia, si el recull de versos és pràcticament testimonial?”. Efectivament, teniu tota la raó: en aquestes pàgines trobareu, com se sol dir, més pa que formatge, no me n’amague. Les cartes damunt la taula…”
La censura que van patir la majoria d’aquells cantautors. Tot i que ens dona dades de molts, se centra en la repressió contra Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, amb algunes cançons del tot emblemàtiques.
Certament, el llibre és més un assaig que no pas una antologia poètica, tot i que, també certament, hi ha molts més poemes que els nou que el cantautor de Torrent ofereix en el disc compacte que incorpora a l’artefacte.
El que hi trobareu és una reflexió sobre el poder de la paraula —de la paraula poètica, especialment la musicada— com a element de lluita contra les dictadures i les injustícies, exemplificades en la que hem tingut més a prop, la del general Franco, amb la seva allargadíssima ombra que, sens dubte, encara ens afecta, de vegades amagada darrere d’estructures pretesament democràtiques i d’altres a cara descoberta.
M’ha fet recordar la frase que va deixar escrita l’arquitecte, professor i cantant irlandès Frank Harte: “Those in power write the history, while those who suffer write the songs”.
Va rebatejar Què volen aquesta gent —amb una lletra de Lluís Serrahima que denunciava la mort del jove de 23 anys Rafael Guijarro Moreno— com a Cançó de matinada o A trenc d’Alba, però no va aconseguir que els censors caiguessin en el parany.
En analitzar el valor de la poesia com a eina de lluita antifranquista, Alabajos ens recorda el recital que, coordinat pel poeta Feliu Formosa i el director teatral Anton Codina, va tenir lloc el 25 d’abril de 1970 al Gran Price de Barcelona, en què es van recitar versos de setanta-nou poetes.
L’espectacle es va dividir en tres blocs. Inicialment, es van recitar textos de poetes vius en llengua catalana. Tot seguit, es va homenatjar cinc poetes ja traspassats: Carles Riba, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Josep Maria de Sagarra i Joan Salvat-Papasseit. I, finalment, una llarga nòmina d’autors van recitar els seus propis versos, amb noms tan representatius com són Pere Quart, Salvador Espriu, Joan Vinyoli o Gabriel Ferrater.
Alabajos també ens parla de la Nova Cançó: en el context d’aquest llibre és un apartat del tot inevitable. Entre altres aspectes que el de Torrent destaca hi ha, també inevitablement, la censura que van patir la majoria d’aquells cantautors. Tot i que ens dona dades de molts, se centra en la repressió contra Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, amb algunes cançons del tot emblemàtiques que els tres van haver de gestionar de maneres diverses.
Forma part d’una iniciativa més àmplia que inclou un espectacle musical i un taller didàctic per commemorar —potser ací entraria molt millor el mot celebrar— els cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco.
Per exemple, Raimon, per poder-la cantar en directe va haver de canviar els emblemàtics versos de Diguem no “hem vist tancats a la presó / homes plens de raó” per “hem vist que han fet callar / molts homes plens de raó” —a mi, sincerament, em semblen tant o més contundents, però els censors devien pensar una altra cosa.
Maria del Mar Bonet va rebatejar Què volen aquesta gent —amb una lletra de Lluís Serrahima que denunciava la mort del jove de 23 anys Rafael Guijarro Moreno— com a Cançó de matinada o A trenc d’Alba, però no va aconseguir que els censors caiguessin en el parany i una vegada i una altra li la prohibien. Finalment, Lluís Llach optava per limitar-se a tocar els acords de L’estaca i era el públic qui la cantava.
En la darrera part del llibre, Alabajos ens explica els motius que li han fet triar cadascun dels nou poemes que ha musicat per a aquest projecte: la predilecció per Vicent Andrés Estellés és evident; són seus quatre dels nou poemes. El llibre —crec que val la pena apuntar-ho— forma part d’una iniciativa més àmplia que inclou un espectacle musical i un taller didàctic per commemorar —potser ací entraria molt millor el mot celebrar— els cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco.
