Sovint associe Marcel Proust amb Immanuel Kant –potser a aquesta parella afegiria també James Joyce–, autors que han aportat al món literari i filosòfic, respectivament, obres monumentals i considerades essencials. No obstant això, conec molt més d’aquests autors a través del que han dit altres sobre les seves obres que no pas per haver-les llegit directament. He llegit els dos primers volums d’A la recerca del temps perdut, que són esgotadors però, al capdavall, saborosos. Pel que fa a les crítiques de Kant, és bastant improbable que m’hi acosti alguna vegada, però qui sap.
Segons Valéry, el valor de l’obra de Proust rau en l’abundància de connexions dins de la seva obra. Qualsevol imatge és com l’espill de la resta, i, per tant, el llibre es pot obrir per qualsevol pàgina, perquè conèixer-ne una part és conèixer-ne la totalitat.
Des que vaig llegir el llibre de Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit, que recomano encaridament, el fet de no haver llegit certes grans obres de la literatura em preocupa una mica menys. Ens explica Bayard que Paul Valéry tampoc no havia llegit Proust –ni probablement Anatole France, a qui substituïa a l’Acadèmia Francesa quan hi va ser elegit– ni pensava fer-ho, ja que, segons Valéry, el valor de l’obra de Proust rau en l’abundància de connexions dins de la seva obra. Qualsevol imatge és com l’espill de la resta, i, per tant, el llibre es pot obrir per qualsevol pàgina, perquè conèixer-ne una part és conèixer-ne la totalitat. El corol·lari és que no cal llegir-lo íntegrament. Espavilat, Valéry.
Sobre la lectura és un opuscle de només 88 pàgines, i el Proust que hi trobem no és el d’A la recerca del temps perdut, encara que per l’estil i el contingut reconeixem immediatament molts ecos del que seria la seua majestuosa obra en set volums. Cal dir que aquest text breu va ser inicialment redactat com a prefaci a la traducció francesa que va fer Proust de l’assaig Sèsam i els lliris, de John Ruskin.
Proust es pregunta, i nosaltres amb ell, què representa el plaer de la lectura i què ens evoca? Montesquieu escriu que llegir és intercanviar les hores d’avorriment que s’han de tenir a la vida per hores delicioses. Per a Victor Hugo, d’altra banda, llegir és com beure i menjar. L’esperit que no llegeix s’aprima com el cos que no menja. La mateixa evocació de la lectura i el plaer que ens genera ens porta a seguir amb felicitat els passos de Proust. Ens convertim de nou en el nen-lector àvid i golafre, disposat a reduir al mínim el temps que li impedeix llegir el seu llibre preferit.
Més enllà del plaer de seguir amb passió històries i submergir-nos-hi amb entusiasme, l’acte de llegir segueix una mena de ritual: triem amb cura el lloc més apropiat que ens alliberi del món que no és el dels mots.
Més enllà del plaer de seguir amb passió històries i submergir-nos-hi amb entusiasme, l’acte de llegir segueix una mena de ritual: triem amb cura el lloc més apropiat que ens alliberi del món que no és el dels mots. Quan acabem un llibre que ens ha agradat, desitgem saber més coses sobre els personatges que hem acompanyat al llarg del temps que hem passat a llegir-lo, i lamentem que l’autor no ens hagi dit més coses sobre ells.
Proust —cap sorpresa— associa la lectura al record. Record dels estius passats, infant a casa del seu avi i de la seva tieta, i de les persones i objectes que l’habitaven. El text evoca amb una nostàlgia exquisida els dies de la infància, destacant especialment aquells moments en què la lectura d’un llibre preferit esdevenia una experiència profundament viscuda.
Aquests moments aparentment trivials, que semblava que distreien de la lectura, en realitat s’imprimeixen en la memòria amb una dolçor inusitada. Aquests dies, que semblava que es perdien en una lectura absorbent, són els que més ens han marcat.
La lectura és també una forma d’amistat, però sincera i desinteressada, precisament perquè es dirigeix a autors que ja no hi són presents, autors morts o absents. Això li confereix una qualitat especial, gairebé emotiva, que no es troba en les amistats convencionals. Salutacions, deferència, gratitud i devoció poden estar plens de falsedat i resultar estèrils i esgotadors. Amb els llibres, no hi ha necessitat de cortesies o de preocupar-se per les impressions que causem. Quan llegim, ho fem perquè realment ho desitgem, i sovint ens costa deixar el llibre, I, quan el deixem, no ens preocupa què deu haver pensat de nosaltres o si hem estat prou delicats amb ell.
Evoca amb una nostàlgia exquisida els dies de la infància, destacant especialment aquells moments en què la lectura d’un llibre preferit esdevenia una experiència profundament viscuda.
Hi trobem també una defensa de les obres dels autors clàssics, que es comparen a una obra escultòrica o arquitectònica: són el que queda d’un passat ja desaparegut. Els llibres clàssics ens mostren unes formes de llenguatge obsoletes, però que són testimoni d’un temps periclitat. Llegir-los demana més esforç, potser, però ens fa viatjar més lluny en el temps. Es comprèn per què els grans autors contemporanis de Proust revisiten sovint els clàssics per trobar-hi inspiració.
La lectura no només ens transporta a altres mons, sinó que també ens connecta amb nosaltres mateixos i el nostre passat. La màgia dels llibres rau en la seva capacitat de crear una intimitat única amb el lector, una amistat desinteressada que enriqueix la nostra experiència vital. L’acte de llegir és un viatge tant exterior com interior, una oportunitat per redescobrir-nos a través de les paraules d’autors que, tot i ser físicament absents, ens parlen amb una veu eterna i inoblidable.
