Liv Strömquist, aquesta prestigiosa dibuixant de vinyetes nascuda a Loud, (Suècia) l’any 1978, ens acaba d’obsequiar amb una nova obra, Pitia dixit. El seu personal estil l’ha convertida en una de les autores de còmic més interessants del panorama actual, ja que sap jugar, d’una manera molt intel·ligent, entre l’aspecte reflexiu, la utilització d’un bagatge documental ben carregat de referències teòriques i un sentit de l’humor, a voltes mesurat, però amb unes capsules de sornegueria que ens esclaten quan menys t’ho esperes.
Un llibre d’autoajuda precisament contra l’autoajuda i els seus gurus amb un to ben divertit i punxant. Strömquist desplega tot el seu savoir faire per suggerir-nos com, des de l’antiga Grècia fins als nostres dies, els éssers humans tenim la necessitat de consells.
Llicenciada en Ciències Polítiques, ara fa vint anys va debutar en la historieta gràfica amb Hundra percent fett (2005), sense versió al català, però que podríem traduir com “Cent per cent greix” i des d’aleshores ha tret a la llum una dotzena llarga d’obres. L’autora és ben coneguda pel seu activisme feminista i per les polítiques a favor d’asil a immigrants i, entre altres reconeixements, ha rebut l’ABF Literature Prize i ha estat nomenada doctora honoris causa per la Universitat de Malmö.
Aquesta popular locutora de ràdio i televisió que també es dedica al còmic amb una mena d’assaig gràfic, on semblen ben desenfadades les lectures que fa de l’amor, el sexe o la bellesa, però no res més lluny que això, ho aborda amb profunditat i un bon pessic d’humor.
Després de Dins de la sala dels miralls (2022), on Strömquist feia una anàlisi de l’ideal de bellesa femenina contemporani mentre disseccionava diferents personatges icòniques de la història, i Astrologia lleugera (2023),una mena de tractat trencador al voltant de certa psicologia i l’astrologia, amb personatges com ara Melania Trump, Boris Johnson o molts altres, el destí dels quals s’explica a partir del signe del zodíac.
“És fàcil pensar que els influencers d’avui són un fenomen nou, però la realitat és que no estem tan lluny dels temps en què els líders consultaven oracles per prendre decisions importants”.
A grans trets, podem caracteritzar Pitia dixit com un llibre d’autoajuda precisament contra l’autoajuda i els seus gurus amb un to ben divertit i punxant. Strömquist desplega tot el seu savoir faire per suggerir-nos com, des de l’antiga Grècia fins als nostres dies, els éssers humans tenim la necessitat de consells dels experts –o no tan experts– i no hem deixat d’acudir a l’oracle de Delfos o als actuals influencers per intentar millorar les nostres vides.
A partir d’aquesta obsessió que suggereix una clara insatisfacció col·lectiva, hi ha persones que saben treure un redit econòmic i social. Així ho explica la mateixa Strömquist: “És fàcil pensar que els influencers d’avui són un fenomen nou, però la realitat és que no estem tan lluny dels temps en què els líders consultaven oracles per prendre decisions importants”.
Tota aquesta badoqueria que ens envaeix la contrasta amb les opinions de sociòlegs i de filòsofs que ens han mostrat com funciona realment aquesta indústria de superació del malestar. Com en altres obres seues, Strömquist mostra la seua capacitat per a triar fragments representatius dels arguments exposats pels principals pensadors que han abordat la temàtica. En aquest cas, hi trobem perfectament contextualitzades les aportacions de Slavoj Zizek, Theodor Adorno, Zygmunt Bauman, Byung-Chul Han, Jacques Lacan o Eva Illouz, tot ajudant al lector a comprendre les diferents crítiques rebudes pel que fa a la dèria de l’autoajuda.
Strömquist mostra la seua capacitat per a triar fragments representatius dels arguments exposats pels principals pensadors que han abordat la temàtica.
El llibre, estructurat amb set capítols, ens desgrana i ens desemmascara, una a una, les diferents astúcies de la fàbrica neoliberal de la felicitat. Construeix una radiografia de tot tipus de coaches, influencers o experts que trobem majoritàriament a les xarxes socials i internet, que no tenen cap escrúpol de jugar i vendre la il·lusió que tot es pot superar en aquesta vida.
Enfront de la màxima presentada com a consigna vital, “Sols depèn d’un mateix”, Strömquist esbossa un dibuix profund, reflexiu, però ben carregat de sarcasme sobre les nostres enrònies i de com aquesta màxima amaga la visió mercantilista dominant que ens força a consumir per arribar a la felicitat.
Fidel al seu estil gràfic, el seu dibuix sembla contrastar amb la contundència i densitat dels arguments que utilitza. Pitia dixit s’emmarca en la seua concreció de l’assaig gràfic, que ha treballat amb èxit en tota la seua trajectòria, caracteritzada per una mesurada combinació entre la crítica als principis que denuncia i el tractament de temes de rellevància en les societats actuals i la vessant més didàctica, pel que fa la presentació de forma atractiva per a tot tipus de lectors dels principals plantejaments d’autors emblemàtics. A més de la seua característica inclusió de referències de la cultura popular, juntament amb la citació de fonts clau en l’alta cultura.
Hi trobem perfectament contextualitzades les aportacions de Slavoj Zizek, Theodor Adorno, Zygmunt Bauman, Byung-Chul Han, Jacques Lacan o Eva Illouz.
Qualsevol aspecte de la nostra trajectòria vital l’hem transformat en una mena d’obligació. Així des de la diversió, el plaer o, fins i tot, l’amor, tot ha passat pel filtre de la producció i del capitalisme. “Hem canviat amor per consum, podem arribar a actuar com a clients ofesos”, comenta en una entrevista. Tot això motivat per culpa de tenir una relació gens còmoda amb la mort. La por a la mort no es pot esvanir amb arguments, per aquest motiu acaba convertint-se en un tabú.
Aquestes i altres reflexions, Liv Strömquist les filtra amb profunditat, amb una bona dosi de sorna i un punt de vista crític amb el seu llenguatge visual, a voltes aparentment càndid, i un llenguatge verbal, ben sintètic i directe, que connecta amb els lectors.
