La realitat no sempre nia en allò que és l’aparent. L’inesperat, de vegades, esdevé el centre.
No sempre hi ha la veritat que ens espera, fàcilment, al centre del nostre esguard. Sovint ens hi hem d’endinsar als marges. Aquest esforç evident ens mou a eixir-nos-en de la nostra zona de confort. Com un nedador, hem d’enfonsar-nos per poder aconseguir l’impuls i conservar l’aire de sobreviure. En la contradicció hi ha la saviesa. És, doncs, imprescindible educar la mirada. Saber nadar, que és saber llegir entre línies, per aprendre la veritable lliçó que l’autora ens ha volgut brindar.
Perquè sovint ens hem de veure sense brúixola i sense mapa, com els antics navegants, per aprendre allò que les coses, i la vida, realment signifiquen. Recórrer els meandres i davallar a les costes, sense saber què ens hi espera. És a través d’aquest viatge a la sensibilitat individual i col·lectiva que hem acompanyat l’autora en el poemari que comentem. Perquè la realitat no sempre nia en allò que és l’aparent. L’inesperat, de vegades, esdevé el centre.
Una veu ferma i sense concessions que s’ha consolidat els darrers anys i ha esdevingut un dels relleus naturals a la coneguda com a generació dels setanta.
Amb Els afores, Isabel Garcia Canet (Pego, la Marina Alta, 1981), aconsegueix guanyar un dels principals premis al País Valencià, la modalitat de poesia Vicent Andrés Estellés dins dels premis Octubre de l’any 2024, mostrant així una veu ferma i sense concessions que s’ha consolidat els darrers anys i ha esdevingut un dels relleus naturals a la coneguda com a generació dels setanta.
Dividit en dues parts, el poemari marca un camí que avança vers l’exploració, tant interior com exterior –paisatge i ànima en una combinació complementària– i que es refereix no només als espais de la individualitat personal, sinó a una veu compartida per la col·lectivitat a qui ofereix un món propi i sovint les més amargues amenaces –la desaparició, la mort, la subjugació com temudes espases de Dàmocles. Davant d’aquesta perspectiva, hi ha marge per la positivitat? O, en paraules de l’autora:
i a l’inici per què tanta llum?
No es tracta d’un poemari que s’obstina en una negativitat persistent, però tampoc es limita a una autocomplaença ingènua. Alguns dels temes que podem resseguir en els seus versos els podríem trobar en les pàgines de qualsevol diari d’aquestes darreres setmanes. D’altres, els podem experimentar, en aquesta societat que tendeix a l’individualisme i a un tancament que deixa fora tot allò que no ens definisca. Així, el primer poema, que també dona nom al llibre, ens indica una certa perspectiva.
Els símbols –signes– i els homenatges –com ara a Ausiàs March– marquen un clar camí i una declaració d’intencions: la cultura i la llengua com a elements definitoris: Usem-la i prou!
Aquesta definició personal s’obri aviat amb Balansiya, espai que mostrarà que l’autora no viu en una torre de vori, sinó que l’arrelament a la ciutat és, no només aspiració, sinó realitat ineludible, tot i que els espais no hauran de ser necessàriament urbans, com comprovarem més tard. Però València no deixa de ser tot un símbol de valors i emocions en què habita Isabel. Els símbols –signes– i els homenatges –com ara a Ausiàs March– marquen un clar camí i una declaració d’intencions: la cultura i la llengua com a elements definitoris: Usem-la i prou!
Altres temes que hi trobem són l’escriptura, el signe o la llengua com a forma amb què l’autora entén el món, i la necessària correlació entre lectura i escriptura. I aquest mestratge és conduït al món de l’escola –un element important en la seua formació i vocació ha estat el món de l’escola. El camp de les emocions, la soledat, la parella i la família també va recorrent els versos en un itinerari que suposa un despullament personal i una acció de sinceritat emocional:
buit
de voler saber més de la vida,
de la nostra vida, dels dos
Crida l’atenció l’aparició d’elements de la mitologia clàssica, com ara la referència encoberta al naixement de Venus en el poema “Somni”, per exemple, o al gènere dels bestiaris medievals en el poema “Animalogia”. Per acabar el recorregut amb un retorn al paisatge dels ancestres i allò que el futur suposa, com a repte i com a amenaça:
Què en serà
de tot plegat? Què en serà de nosaltres?
Si la primera part l’havíem clos amb aquest manifest d’incertesa, el títol de la segona, “Llum als arbres”, ens mostra que no haurà de ser foscor, malgrat la dificultat que la vida suposa: una amiga que pateix una malaltia, un destí contra el qual lluitar, la desaparició de les persones estimades –o el temps que no hem sabut compartir amb elles– són una sèrie dels temes que l’autora, de forma decidida, ens va mostrant. Així, ens convida a moments d’intimitat delicada o a un esclat de reivindicació pròpia des de la desmesura dels sentits i els plaers. A més, l’aparició de la maternitat és un moment essencial en el llibre: “el meu món, ara, tu”. Més endavant, de nou l’escola, l’art, els essers estimats, la necessitat de l’alegria:
“quanta alegria
cap en la teua vida?”
Els afores ha permès a l’autora d’obrir finestres al seu interior, tot mostrant-nos que sovint existim en les fines fronteres que separen el patiment i l’esperança o la felicitat.
El paisatge s’endinsa en un espai rural que acull la protagonista –sinònim del poema–, que és, també, l’arrel que nodreix i justifica. Perquè cal saber nadar a contracorrent en una mar que és símbol de naixement i feminitat i existència. Per dur-nos, en els darrers poemes, al passat –la mare, allò que algun dia enyorarà– del futur la filla, aquesta terra on l’estima ha pogut créixer.
En definitiva, Els afores ha permès a l’autora d’obrir finestres al seu interior, tot mostrant-nos que sovint existim en les fines fronteres que separen el patiment i l’esperança o la felicitat. Amb ell, reivindica la bellesa, però es posiciona, alhora, en els valors d’un present sovint sota amenaça. Una obra que consolida la veu de Garcia Canet com una de les més genuïnes del nostre panorama poètic, i que ens recorda que els afores són, també, casa nostra.
