Orwell és molt més que les seues novel·les més conegudes. Per què escric acull vint-i-tres textos assagístics, de vegades fragments, a cura de Pau Dito Tubau.
Edicions de 1984 compta amb un catàleg poderós i no sempre ben valorat, si més no al País Valencià. Tanmateix, la seua nòmina d’escriptors és molt destacable. Només una mostra: sis llibres d’Stefan Zweig, vuit de William Faulkner i onze de Claudio Magris, a més d’una nova edició de Guerra i Pau de Lev Tolstoi. I un llibre molt recomanable: El secret d’en Joe Gould, del periodista estatunidenc Joseph Mitchell.
D’Eric Arthur Blair, és a dir, de George Orwell, n’ha publicat tres, el famós 1984, que dona nom a l’editorial, l’iniciàtic Dies a Birmània i el 2025, a setanta-cinc anys de la seua mort, Per què escric, que mostra un escriptor compromés, agut i que connecta amb el lector, ja que “el gran enemic del llenguatge clar és la falta de sinceritat”. Orwell és molt més que les seues novel·les més conegudes.
“L’hospici” narra, de manera crua i colpidora, la misèria dels sense llar a l’Anglaterra d’aleshores i “Un penjament a la forca” l’ajusticiament, tragicòmic, d’un indi.
Per què escric acull vint-i-tres textos assagístics, de vegades fragments, a cura de Pau Dito Tubau, també traductor. Amb aquests articles, reportatges i crítica literària accedim a una mostra d’aquest grafòman que, amb només quaranta-sis anys de vida, de 1903 a 1950, escrigué més de vuit mil pàgines, que s’aplegaren en vint volums d’Obres Completes.
L’ordre cronològic dels escrits ajuda a observar l’evolució d’Orwell: descendent d’esclavistes, alumne d’Eton, policia imperial a l’Índia britànica, llibreter, aprenent de vagabund, milicià del POUM, propagandista de la BBC, membre del Partit Laborista Independent i, sobretot, escriptor.
Confessà que “m’he vist obligat a convertir-me en una mena de pamfletista” i, en conseqüència, que feu per “convertir l’escriptura política en un art”. Al capdavall, com afirma Dito,
“tenia una curiosa habilitat per situar-se al centre de les contradiccions i les situacions límit, de ser-ne partícip i assumir-ne els riscos. No és estrany, en aquest sentit que la seva vida fos bastant contradictòria”.
Aquesta habilitat, però, ha sigut una benedicció per a nosaltres.
Una part molt important de Per què escric són textos sobre literatura. És poc conegut, però Orwell publicà centenars de ressenyes de llibres, tot i que “la crítica prolongada i indiscriminada de llibres és una feina excepcionalment ingrata, irritant i esgotadora”.
Els dos primers textos, de 1931, són corprenedors i mostren una gran sensibilitat pels de baix. “L’hospici” narra, de manera crua i colpidora, la misèria dels sense llar a l’Anglaterra d’aleshores i “Un penjament a la forca” l’ajusticiament, tragicòmic, d’un indi. L’ètica orwelliana contra la pena de mort preval: “una ment menys, un món menys”. En aquesta temàtica també destaca “A la part de sota de la mina” (1937), sobre les condicions duríssimes de treball dels miners. Tot amb tot, sostingué que “he conegut prou la classe obrera com per evitar idealitzar-la”. Ell no era cap obrer.
Una part molt important de Per què escric són textos sobre literatura. És poc conegut, però Orwell publicà centenars de ressenyes de llibres, tot i que “la crítica prolongada i indiscriminada de llibres és una feina excepcionalment ingrata, irritant i esgotadora”.
Tenia bon nas i distingia la qualitat de l’obra de la ideologia o el caràcter de l’autor. Així, li agradaven molt els Viatges de Gulliver tot i que Swift, que influiria en l’obra orwelliana, era un “anarquista dretà que preserva la perspectiva aristocràtica”; Rudyard Kipling escrigué poemes “memorables” malgrat treballar per l’imperialisme o “Joyce és un poeta de mena i un pedant descomunal”. Igualment, “ni les crítiques ni els elogis de la vida d’Orwell invaliden els judicis sobre les seves obres”, rematarà Dito.
“Un novel·lista que eludeix els esdeveniments públics més importants de la seva època és per definició algú que perd el temps o que és curt de gambals”.
Al capdavall, a parer de l’anglés, “és qüestió de ser capaç de tenir cura, de creure de debò en el que creus”. La recepta per a la bona literatura és clara: cal contaminar-se dels problemes coetanis —“un novel·lista que eludeix els esdeveniments públics més importants de la seva època és per definició algú que perd el temps o que és curt de gambals”— i fer-ho sense disciplina de partit, des de la llibertat. Al cap i a la fi, “les bones novel·les les escriuen persones que no tenen por”.
Orwell desconfiava del poder de l’Estat, també de l’URSS, molt, com és conegut. Així, arrufava el nas tant dels imperialistes com dels revolucionaris i, en concret dels comunistes anglesos, que “es poden empassar el totalitarisme perquè no tenen cap altra experiència que la del liberalisme”. Al cap i a la fi, “els apologistes de qualsevol revolució volen minimitzar els seus horrors”. Ell els empoma, càustic: “bona part del pensament d’esquerres és un joc amb foc d’una gent que no sap ni que el foc crema”.
Arrufava el nas tant dels imperialistes com dels revolucionaris i, en concret dels comunistes anglesos, que “es poden empassar el totalitarisme perquè no tenen cap altra experiència que la del liberalisme”. Al cap i a la fi, “els apologistes de qualsevol revolució volen minimitzar els seus horrors”.
Per què escric, doncs, també és una advertència contra qualsevol autoritarisme, ja que “la connexió mental entre el pessimisme i l’actitud reaccionària és prou manifesta”. Com denuncià en 1984, són règims enemics de la veritat: “aquest dogma inqüestionable dels dilluns pot convertir-se en l’heretgia maleïda dels dimarts, i així successivament”. I enemics de la literatura, també.
I, sobretot, són criminals. El 1940, a l’incisiu “Dins del ventre de la balena”, escrivia que “per mi, un assassinat és un fet que s’ha d’evitar. […] els Hitlers i els Stalins consideren que els assassinats són necessaris”. Novament el dret a la vida com a brúixola moral. Els drets humans són les torxes d’un demòcrata.
Per què escric està ple de sorpreses. No les puc esmentar totes. Amb “Memòries d’una llibreria”, de 1936, per exemple, descobrirem que el temps passat no fou millor per a la compra de llibres.
Gràcies, Eric, per tant!
