L’escriptura d’assaig en català des de l’àmbit universitari s’ha vist profundament maltractada per les institucions acadèmiques dedicades a avaluar —fiscalitzar— la recerca universitària.
Fa temps que Gonçal López-Pampló (València, 1982) reflexiona sobre l’assaig com a gènere literari. D’entrada, com a investigador: va dedicar la seva tesi doctoral, defensada a la Universitat de València, a l’asaig com a gènere literari; i també en tant que editor, ja que ha estat director literari en Edicions Bromera i Algar Editorial. A banda de nombrosos articles en revistes especialitzades, ha publicat D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània (PUV, 2017), en què a partir de les obres de Xènius i de Joan Fuster, ja assajava alguns principis generals que l’any passat va ampliar en Primera lliçó sobre l’assaig.
Ara, en el marc de l’excel·lent col·lecció de la Càtedra Joan Fuster —que ja havia acollit el seu llibre sobre Ors i Fuster, ha coordinat el volum col·lectiu Pensar l’assaig en el segle XXI, resultat de la Jornada Joan Fuster que va tenir lloc a Sueca el 23 de novembre de 2023, i que s’uneix a d’altres títols imprescindibles que tenen el mateix origen en els darrers anys, com ara Joan Fuster, traductor d’Albert Camus, Joan Fuster i l’anàlisi de la realitat social o Joan Fuster, viciós de la lectura, entre molts d’altres, que formen ja una bibliografía de referència.
Una de les reflexions de l’editor en la introducció és ja una declaració de principis que va molt més enllà d’aquest llibre:
“Aquest és un llibre acadèmic, si ho podem expressar així. La nostra voluntat era facilitar un espai d’escriptura que, sense renunciar a les convencions bàsiques del món universitari —com demostra la seva rica bibliografia— proporcionara als lectors una reflexió oberta i lliure, plantejada des de l’encàrrec inicial, que atorgava la mateixa llibertat als autor participants. Per això, també volíem que fora un llibre divers, no tan sols pel que fa a les qüestions plantejades, i la forma en què l’han escrit”
I efectivament a les pàgines del llibre enraonen sobre l’assaig investigadors en filologia, filosofia, història, edició i periodisme, adscrits al camp universitari però que es caracteritzen per no limitar-s’hi. I en aquest punt, López-Pampló hi fa una reflexió molt important, ja que l’escriptura d’assaig en català des de l’àmbit universitari s’ha vist profundament maltractada per les institucions acadèmiques dedicades a avaluar —fiscalitzar— la recerca universitària, a la qual cosa cal sumar la incertesa sobre la manera en què tecnologies com la Intel·ligència Artificial poden afectar el gènere, tant pel que fa a la seva escriptura com a la lectura.
A aquests aspectes es dediquen dues de les contribucions al volum. Pel que fa a l’assaig en el camp universitari, Francisco Fuster subratlla la tensió entre la necessitat de publicar en revistes indexades amb criteris científics i formats molt restrictius, en detriment de la publicació en llibres, que sempre ha estat la màxima expressió de la recerca en Humanitats i Ciències Socials:
“Tenint en compte que les nostres aportacions s’avaluen segons el lloc (editorials, en el cas dels llibres; revistes, en el cas dels articles) en el qual apareixen publicades o es difonen, no és difícil imaginar que el sistema genera una lògica interpretativa que es tradueix, inevitablement, en una metodologia de treball. (…) En l’àmbit de les humanitats, el més normal seria que un investigador publicara tant en llibres com articles en revistes o textos en altre formats, però la realitat que s’ha imposat és que les publicacions en revistes indexades estan desplaçant, com ja ocorre en l’àmbit de les ciències pures o les ciències socials, les publicacions en forma de monografies”.
La qüestió digital i la Intel·ligència artificial és desenvolupada per una de les més importants especialistes mundials en el tema, Irène Langlet, que fa una crida a l’atenció sobre la traducció automàtica, l’hipertext i Wikipèdia.
La qual cosa implica, segons Fuster que es genera un immens volum de papers sense cap valor literari, “Ni contingut ni forma; ni ètica ni estètica”.
El segon aspecte que destaca, la qüestió digital i la Intel·ligència artificial, és desenvolupat per una de les més importants especialistes mundials en el tema, Irène Langlet, que fa una crida a l’atenció sobre la traducció automàtica, l’hipertext i Wikipèdia.
El volum acull reflexions espiritualment molt suggeridores des del camp editorial, a càrrec d’Ignasi Moreta, i el sempre necessari capítol sobre les dones que escriuen assaig, a càrrec de Núria Sara Miras Boronat, a qui cal agrair que no hi faci l’habitual llistat de greuges i d’autores desconegudes, sinó que fa una magnífica indagació sobre l’especificitat inherent a les assagistes.
El llibre es completa i arrodoneix amb la reflexió de Martí Domínguez sobre Joan Fuster, un Voltaire de poble, per a recordar la importància de les textures assagístiques en el columnisme de la premsa generalista i quotidiana. Al cap i a la fi, com mostra en el seu text, el bo i millor de la literatura catalana contemporània ha transitat assagísticament del periòdic als llibres, en un continu viatge d’anada i tornada que constitueix la matriu de la millor literatura catalana contemporània.
La importància de les textures assagístiques en el columnisme de la premsa generalista i quotidiana. Al cap i a la fi, com mostra en el seu text, el bo i millor de la literatura catalana contemporània ha transitat assagísticament del periòdic als llibres.
Val a dir que, precisament han estat les editorials universitàries un dels principals recers per l’assaig català contemporani. D’entrada, la mateixa col·lecció en què es publica aquest llibre, a banda del resultat sempre interessant de les jornades Joan Fuster de cada any, també ha publicat volums d’autoria única com Fuster, una declinació personal i Humanisme i nacionalisme, de Josep Iborra. Ara, amb aquests nou volum, sembla iniciar un gir més general, sense abandonar el camp fusteria.
Les diverses col·leccions de Publicacions de la Universitat de València dedicades a l’assaig català i internacional, com ara Assaig o Breviaris, i de vegades en coedició amb editorial Afers, El món de les nacions, a les quals cal sumar Eumo, de la Universitat de Vic, o les diverses col·leccions d’Edicions de la Universitat de Barcelona, han aconseguit omplir un espai que durant molts anys havia estat una mica abandonat per les editorials comercials, tret d’alguna excepció. I tot plegat en un moment en què la literatura catalana està vivint possiblement un dels seus millors moments pel que fa a assaig i dietaris, que, com afirmava Joan Fuster, tenen una contiguïtat i continuïtat molt clara.
En darrer terme, cal agrair a Gonçal López-Pampló que, des de fa anys, ha fet una passa endavant perquè hi hagi bibliografia teòrica que, tot partint de les reflexions ja clàssiques de Theodor W. Adorno, Max Bense —tots dos traduïts al català a PUV i la revista L’Espill—i György Lukáks, ha començat a omplir el buit de bibliografia teòrica sobre l’assaig en general.
