“Fou escrit en un ambient de llibertat personal” i —en la mateixa línia que el Nosaltres, els valencians fusterià, del qual em sembla que és indubtablement una mica deutor— “pensant més en el present i el futur del seu poble, de la seua ètnia, que no en el passat”.
Amb molt bon criteri, la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació de la Diputació de València, en coedició amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va reeditar el 2023, en el context de l’Any dels Escriptors Valencians de l’Exili, El País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d’una ètnia, d’Emili Gómez Nadal. La part principal d’aquest llibre, la que hi dona títol, s’havia editat inicialment el 1972 en l’editorial L’Estel, que gestionava Adolf Pizcueta, amb un pròleg i un apèndix de Manuel Sanchis Guarner.
Anys més tard, el 1990, Manuel Aznar i Francesc Pérez Moragón van fer un recull d’articles de Gómez Nadal publicats entre 1930 i 1939 en un llibre que incloïa, a més a més, l’obra esmentada. El van titular Articles (1930-1939). El País Valencià i els altres i va aparèixer en la col·lecció Biblioteca d’Autors Valencians, del Magnànim, que llavors dirigia Joan Fuster. Aquest és el llibre que es va reeditar l’any passat, malgrat que el ball de títols i el fet que el del conjunt coincideixi amb el d’una part fa que bibliogràficament potser tot plegat acabi resultant una mica confús.
Dues obres que —en tinc la certesa més absoluta— no s’haurien escrit, o com a mínim haurien tingut una concepció radicalment diferent, si no hagués aparegut El País Valenciano, de Joan Fuster.
En qualsevol cas, l’important és que, quan feia trenta anys de la mort de Gómez Nadal i cinquanta-un de la primera edició d’El País Valencià i els altres, les institucions van fer bé de no deixar passar l’oportunitat d’homenatjar d’alguna manera un intel·lectual clarament oblidat, per no dir bandejat. Vivim en un país que té una certa tendència a oblidar aquelles persones que, precisament, mereixerien el nostre reconeixement. Què hi farem? A aquesta tendència general, en el cas d’Emili Gómez Nadal, s’hi afegeix el fet que la seva trajectòria vital no hi ajudava gaire: va passar la major part de la seva vida fora del País Valencià i va morir a la població occitana de Valença d’Agen, on s’havia instal·lat en jubilar-se.
Per no estendre’m en la seva biografia, us adreço a l’ampli i interessantíssim pròleg que Francesc Pérez Moragón, curador de l’obra i gran coneixedor de l’autor i del període estudiats, ha actualitzat per a aquesta tercera edició. No em puc estar, però, de citar uns mots que trobarem en el pròleg a la primera edició d’El País Valencià i els altres, en què Manuel Sanchis Guarner, que va ser alumne seu a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, fa un retrat de Gómez Nadal que ens mostra la seva talla intel·lectual, el seu tarannà cívic i, especialment, l’ascendència que va tenir sobre els estudiants que assistien a les seves classes abans del conflicte bèl·lic que el va fer exiliar-se:
“Emili G. Nadal és poc conegut de les noves generacions tot i que fou un dels capdavanters més dinàmics i fecunds del valencianisme dels anys trenta. […] amb la seua precoç maturitat, exercia sobre nosaltres intensa influència, per l’abast de la seua informació, pel rigor de la seua argumentació, per la seua claredat expositiva i per la seua integritat, tant en el camp intel·lectual com en el cívic, perfectament compatible amb una flexibilitat comprensiva i ben constructiva, que sempre l’ha caracteritzat i el caracteritza.”
Quant a El País Valencià i els altres, Francesc Pérez Moragón apunta que “fou escrit en un ambient de llibertat personal” i —en la mateixa línia que el Nosaltres, els valencians fusterià, del qual em sembla que és indubtablement una mica deutor— “pensant més en el present i el futur del seu poble, de la seua ètnia, que no en el passat”. Fuster, com Josep Pla, més que d’ètnia parlava d’estirp com a element substancial i vertebrador dels territoris, sobre la base específica de la llengua i la cultura comunes, i, en altres contextos, simplement de poble.
La concepció de país que Almela i Vives i Guarner mostren. Almela i Vives s’alinea amb l’anticatalanisme més absolut; Guarner és molt més subtil: neda i guarda la roba.
He de dir, però, que personalment trobo bastant més atractius els articles que Gómez Nadal va publicar en les revistes Acció Valenciana, Avant, El Camí, Nueva Cultura i La República de les Lletres, agrupats en aquesta edició en la secció “Selecció d’articles d’Emili Gómez Nadal (1930-1939)”. Tenen un estil molt més àgil: s’hi nota, en el bon sentit, la joventut de l’autor, que expressa les seves opinions d’una manera directa i contundent, sense por a contrastar-les o a polemitzar amb altres intel·lectuals del moment.
El de Gómez Nadal m’ha fet recordar, així mateix, un repertori de llibres que han tingut per objectiu reflexionar sobre la nostra identitat com a país i, alhora, descriure’l. Tot i que hi ha antecedents previs, com ara El País Valencià, de Felip Mateu i Llopis (L’Estel, 1933), que algun dia algú haurà de reeditar, el referent cabdal de Joan Fuster —amb Nosaltres els valencians, El País Valenciano i Qüestió de noms, tots tres de 1962, com a pilars fonamentals— esdevé inevitable, i al llarg dels més de seixanta anys transcorreguts des de llavors la bibliografia no ha parat de créixer. Encara avui dia la producció amb aquest rerefons fa aportacions ben interessants, amb diferents perspectives i diferents punts de vista. Una de les darreres, País Valencià, eixida d’emergència, de Ricard Chulià, que tan ponderadament ha analitzat Xavier Serra en aquestes mateixes pàgines virtuals.
Tanmateix, m’agradaria centrar el focus d’atenció en dues obres que —en tinc la certesa més absoluta— no s’haurien escrit, o com a mínim haurien tingut una concepció radicalment diferent, si no hagués aparegut El País Valenciano, de Joan Fuster, dins la col·lecció Guías de España, d’Edicions Destino. Em refereixo a Valencia y su reino, de Francesc Almela i Vives —el signa Francisco Almela y Vives— i Valencia. Tierra y alma de un país, de Lluís Guarner —signa Luis. Dos llibres que, fins on m’arriba la coneixença, han rebut poca atenció per part dels investigadors.
Ell va ser un dels instigadors de la campanya mediàtica que va acabar amb l’efígie de Fuster cremada en les falles de 1963 i el bandejament que va patir en la premsa valenciana a partir d’aquell moment, amb el consegüent daltabaix econòmic que li va provocar quan maldava per professionalitzar-se com a escriptor.
Tots dos, com la guia de Fuster, estan il·lustrats amb nombroses fotografies en blanc i negre, tot i que, a diferència de la de Fuster, incorporen el color en alguna imatge. El que canvia moltíssim entre ells és, sens dubte, la concepció de país que Almela i Vives i Guarner mostren. Almela i Vives s’alinea amb l’anticatalanisme més absolut; Guarner és molt més subtil: neda i guarda la roba.
Valencia y su reino apareix només tres anys després d’El País Valenciano fusterià, publicat per Edicions Mariola, i arriba a les 740 pàgines —el de Fuster, només 528. Almela defuig presentar el país a partir d’uns itineraris i escull dividir la seva guia en una sèrie d’amplis blocs que etiqueta amb el terme “aspectes”: generals; geogràfics; històrics; literaris, artístics i científics; agrícoles; industrials; mercantils; marítims, i tradicionals i populars.
Per centrar-me en les qüestions identitàries, que són les que més m’interessa remarcar en aquestes ratlles, com he apuntat, Almela i Vives insisteix a negar qualsevol tipus de filiació amb l’estirp catalana. No cal ser molt hàbil per a arribar a aquesta conclusió si en llegim, senzillament, el títol d’alguns dels epígrafs que conformen els “aspectes generals”: “Peligros que para Valencia encierra determinada aplicación del vocablo «Cataluña»”, “Ni Catalunya estricta, ni Terres catalanes, ni Catalunya meridional”, “El Reino de Valencia nunca formó parte del Principado de Cataluña”, “Opinión del filólogo Valero sobre el lenguaje de los mozárabes valencianos”, “Opinión del filólogo Fullana sobre la formación independiente de la lengua valenciana” —n’hi ha bastants més que van en el mateix sentit, però tampoc no cal estendre-s’hi.
Respecte al rebuig concret a l’obra de Fuster, permeteu-me, simplement, citar el segon paràgraf del llibre:
“No hay inconveniente en anticipar que se tratará más de lo bueno que de lo malo. Y no es que deban pasarse por alto, ocultarse o disimularse los defectos del propio país, porque, efectivamente, la indicación, por no decir la denuncia, de ellos puede servir —cuando se hace de buena fe y en las debidas circunstancias— para una tarea tan útil como la de corregirlos. Pero la exposición sistemática de los posibles defectos resultaría ociosa, por cuanto ya hay quienes se encargan pródigamente de hacerlo, basándose en la realidad o manejando los recursos de la fantasía. Por lo tanto, aquí no habrá regodeo alguno en la presentación de tales fallos, sin perjuicio de señalarlos cuando ello resulte oportuno desde el correspondiente punto de vista.”
Qui conegui l’obra de Fuster i tot el que en van dir els qui tan furibundament la van criticar, sabrà perfectament que Almela i Vives el té en ment quan escriu aquests mots. És simptomàtic, a més a més, que en una bibliografia tan detallada com la que ens ofereix —ocupa més de trenta pàgines a doble columna—, Almela oblidi esmentar, precisament, la guia fusteriana de Destino contra la qual tan clarament s’havia posicionat: em sembla que no cal recordar que ell va ser un dels instigadors de la campanya mediàtica que va acabar amb l’efígie de Fuster cremada en les falles de 1963 i el bandejament que va patir en la premsa valenciana a partir d’aquell moment, amb el consegüent daltabaix econòmic que li va provocar quan maldava per professionalitzar-se com a escriptor.
Tant Francesc Almela i Vives com Lluís Guarner fan una descripció extremadament detallada dels espais que mostren, digna de l’erudició que tots dos cultivaven, una descripció que, sens dubte, pot resultar útil al lector contemporani que vulgui copsar com era el país fa cinquanta o seixanta anys.
Lluís Guarner, que era oncle de Manuel Sanchis Guarner, reprèn en Valencia. Tierra y alma de un país (Espasa-Calpe, 1974, 808 pàgines) el format en itineraris que havia fet servir Joan Fuster en la seva guia: dotze per a descriure la ciutat i l’Horta de València i vint-i-un —aquests els denomina jornades— per a la resta del país. Hi afegeix un prefaci, considerablement més breu que les introduccions generals que fan als seus treballs tant Fuster com Almela i Vives. Guarner centra aquest prefaci a refutar la majoria de tòpics que s’han associat històricament al País Valencià: el mateix que havia fet Fuster i per la qual cosa tan criticat havia estat. El primer, el més tòpic de tots els tòpics, el del jardí, l’aigua i les flors.
De fet, per a contradir aquest tòpic, Guarner recorre a una citació d’Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795-1797), d’Antoni Josep Cabanilles, exactament la mateixa amb la qual Fuster comença la seva guia: “La grande idea que se tiene de lo fértil, ameno y poblado del reyno de Valencia, parece exagerada y aun falsa si se entra por Aragón”. Podríem dir, una mica com a conclusió, que el llibre de Guarner és bastant fusterià, tant en les formes —ja he apuntat l’estructura en itineraris— com en el contingut, però la seva moderació el fa no ser tan contundent com el suecà en els aspectes lingüisticonacionals. Per tancar l’aproximació amb un altra citació, us diré que Guarner, com abans Fuster, clou la introducció als itineraris amb la mateixa fórmula de cortesia hospitalària: “Benvingut siga qui a sa casa ve”.
Tant Francesc Almela i Vives com Lluís Guarner fan una descripció extremadament detallada dels espais que mostren, digna de l’erudició que tots dos cultivaven, una descripció que, sens dubte, pot resultar útil al lector contemporani que vulgui copsar com era el país fa cinquanta o seixanta anys. Si sabem llegir aquestes guies amb els filtres necessaris, ens poden arribar a transmetre una imatge bastant real del que érem, amb dades que, sobretot analitzades amb precaució des d’un punt de vista acadèmic —penso en els historiadors i els geògrafs—, poden resultar ben productives per la informació que ens aporten.
