“El drac dorm en primavera” és un proverbi xinés que destil·la aquella antiga consideració, avui poc observada, sobre la conveniència de mantindre allunyat el pinzell fins que no s’ha viscut un marge considerable d’experiències, fins que no s’han pastat les idees que a u li volten pel cap amb criteri i sentit comú, fins que la mirada no ha captat les mudables sensacions d’aquest món canviant.
Aristòtil i altres grecs de la Mediterrània llevantina ho digueren de manera distinta però més clara: l’obra literària no s’ha de començar abans dels 40. Ja passa que la majoria de fruites tenen millor gust quan romanen a l’arbre i hi assoleixen el seu punt òptim de maduració. Però tampoc s’ha d’oblidar que algunes nectarines, algunes pomes, poden tindre una millor textura abans de la seua completa saó. I ja se sap: massa fruita trenca la branca.
Quants autors ens hauríem perdut si seguírem al peu de la lletra la regla dels 40? Ara em venen al cap alguns russos obsessionats amb els duels: Puixkhin, Lermontov. També alguns pensadors de la dimensió de Leopardi o Pascal. És igual, cadascú l’enfila com vol.
La present antologia reuneix una selecció entre les 700 peces que Mira va publicar a l’Avui, El Temps, i el Quadern entre el 2010 i el 2017.
Nel mezzo del cammin, Joan Francesc Mira escrivia la primera novel·la, El bou de foc, el primer assaig, Un estudi d’antropologia social al País Valencià, i el primer article de premsa en Las Provincias, quan Estellés n’era cap de redacció. Això era l’any 1974, quan Mira s’acostava als 35. Des d’aleshores les publicacions no han cessat: novel·les, estudis antropològics, algun conte, copioses traduccions, i molts –sempre massa pocs per al lector– articles… Carles Fenollosa, que signa el pròleg, enguany en farà 35 i compta amb una obra ja consolidada. També es va estrenar amb l’articulisme en la desapareguda secció valenciana del Quadern.
Des d’Eugeni d’Ors, Fuster, Montserrat Roig o Sagarra –traductor, igual que Mira, de l’infern, purgatori i paradís dantesc–, les lletres catalanes no es poden entendre sense l’articulisme. Alguns hi assajarien futures divagacions. D’altres reescriurien fragments sencers de les pròpies memòries. Tots afinarien el to conjurant la mandra i la indecisió.
Fenollosa, en aquest sentit, és el continuador de Mira al País Valencià. En aquella novel·la experimental, Narcís o l’onanisme (2018), Carles retia homenatge al ciutadà més il·lustre que ha viscut la decadència d’un dels palaus de la ciutat: Jesús Oliver, veí llegendari de la plaça del correu vell i protagonista dels Treballs perduts, primera novel·la de la tríada que Mira completaria amb Purgatori i El professor d’història. Aquestes tres novel·les formen aquella “novel·la” de València perpètuament buscada. Ja la tenim.
Hi podríem afegir alguns versos d’Estellés, moltes planes de Ferran Torrent, altres tantes del mateix Fenollosa, les primeres de Noruega… També les d’algun dietarista de la ciutat com ara el també ressenyista Toni Sabater –Dies, Insistències en la llum. I aquells altres papers que algú trobe a faltar ara i ací. Carles, però, ha esdevingut el més preclar continuador de l’autor d’aquells dos monuments de la memorialística que, lamentablement, pareix que no tindran continuació: El tramvia groc i Tots els camins.
Agrupats en tres blocs que oscil·len entre la memòria, la llengua i la història del món d’ahir, els articles ens recorden que, quan la quantitat va seguida de la qualitat, la quantitat sempre és un mèrit.
A Narcís o l’onanisme, Fenollosa recordava moltes obres i molts autors. Un altre dels personatges rescatats de l’oblit era l’investigador Terratrèmol, el nostàlgic detectiu de les novel·les alacantines de Mariano Sánchez Soler. Ara bé, la dimensió de Terratrèmol es veia eclipsada, inevitablement, pel simpàtic i corretjós senyor Oliver. Això és així perquè els referents de Fenollosa mamen directament de Mira, amb Proust, Joyce, Pessoa, Musil i altres cims de la literatura europea, i no tant de la vessant nord-americana de l’autor alacantí. El cas de Carles ha estat el paradigma de milers de lectors valencians. Joan Francesc Mira ens ha modelat el gust.
La present antologia reuneix una selecció entre les 700 peces que Mira va publicar a l’Avui, El Temps i el Quadern entre el 2010 i el 2017. Es poden llegir d’una panxà, però el lector farà bé d’administrar-les a petites dosis. En fi, la processó és llarga i el ciri, curt. La selecció té la gràcia de les bones sobretaules. Quan el cambrer trau la mistela, quan algú encén el puro, o quan altres tanquen les parpelles amb suavitat, és el moment d’escoltar una història ben contada. Agrupats en tres blocs que oscil·len entre la memòria, la llengua i la història del món d’ahir, els articles ens recorden que, quan la quantitat va seguida de la qualitat, la quantitat sempre és un mèrit.
El lector hi trobarà anècdotes sobre el soterrar de Josep Pla, anotacions perspicaces sobre allò que Mira observa i llig, espurnes de la memòria del país, converses amb savis com ara Francesc Esteve o Miquel Batllori i, sobretot, una visió singular, crítica, del món d’avui; aliena, a més a més, a crispacions i pessimismes gratuïts. La premissa és inconfusible: el bon gust, l’elegància i la prosa precisa, treballada. Mira és una garantia d’estil, com els grecs que escrivien a les ribes orientals de la mar nostrada, o com els filòsofs del XVIII, aquell segle que, com ha confessat alguna vegada, li hauria agradat viure en qualitat de marqués il·lustrat, amb músics de cambra a casa, subscripció a l’Encyclopédie, i algun paisatge de Gainsborough prop de la finestra.
