Pau fuig de l’entorn familiar i es veu implicat en una situació que no sap com resoldre. Pau París esdevé la metàfora de l’heroi contemporani, atrapat entre les seves pròpies decisions, dubtes i la pressió de la societat.
Tal com passava en els relats d’Homer, en què els homes no controlen el seu destí, sinó els déus, Paper de vidre es construeix a partir d’aquesta tensió entre el desig de controlar el fatum i la impossibilitat d’evitar el que sembla ser un final inevitable.
La novel·la d’Antoni Puigverd segueix la jornada de Pau Paris, un home que, igual que en l’Ulisses de Joyce, viu un dia —un dissabte, vespre de Nadal— que es converteix en tota una odissea personal. Pau fuig de l’entorn familiar i es veu implicat en una situació que no sap com resoldre. Pau Paris esdevé la metàfora de l’heroi contemporani, atrapat entre les seves pròpies decisions, dubtes i la pressió de la societat.
Igual que fa el paper de vidre, material abrasiu, la narrativa raspa la superfície de la vida quotidiana per revelar capes més profundes de realitat, emocions i complexitats humanes. L’estil de Puigverd és descarnat i directe, i captiva el lector amb la seva cruesa i realisme. La mateixa narració reflecteix la urgència i el pessimisme del protagonista.
L’acció es desenvolupa en un context urbà, a Barcelona, amb referències específiques a la cultura catalana i espanyola de l’època (1993), incloent-hi la rivalitat futbolística entre el Madrid i el Barça. Pau s’identifica amb Stòitxkov, perquè és un jugador agressiu. Per això, exclama: “que no hi fa falta, potser, un guerrer sanguinari com el Stòitxkov, en aquest camp de batalla?”.
Cada decisió sota pressió sembla tenir conseqüències devastadores, cosa que mostra no només la seva incapacitat per controlar les circumstàncies, sinó també una tendència a l’acció impulsiva —i fins i tot agressiva— o, en canvi, a la paràlisi.
Cada esdeveniment, des de la derrota inicial al tenis, augmenta la desesperació de Pau i el porta a un estat d’ànim fràgil, on cada decisió sota pressió sembla tenir conseqüències devastadores, cosa que mostra no només la seva incapacitat per controlar les circumstàncies, sinó també una tendència a l’acció impulsiva —i fins i tot agressiva— o, en canvi, a la paràlisi.
Pau —recordem que Paris és el seu cognom— recorre el passeig de Gràcia, que no de Grècia, per trobar-se amb Hellen, la xica que s’anuncia en la pàgina de contactes. Hellen, és a dir, Helena, que voldria viure una vida de pel·lícula, sembla també atrapada en una trama de desitjos, dependències i decisions que l’arrosseguen cap a un lloc que potser no vol, però que no sap com evitar.
Hellen és la segona veu narrativa important en la novel·la. Quan exerceix el seu ofici, s’imagina estar en un plató, i pensa en ella i en el client com a actors, en un intent d’escapar de la seua realitat. Televisió, alcohol i droga també hi ajuden, encara que, com és obvi, tenen efectes col·laterals indesitjats.
Quan exerceix el seu ofici, s’imagina estar en un plató, i pensa en ella i en el client com a actors, en un intent d’escapar de la seua realitat. Televisió, alcohol i droga també hi ajuden, encara que, com és obvi, tenen efectes col·laterals indesitjats.
El vent que travessa Paper de vidre és una força simbòlica que acompanya Pau en el seu viatge personal. En la tradició clàssica, Ulisses utilitzava la força del vent per tornar a casa, la seva Ítaca. Però en el cas de Pau, aquest vent no el guia cap a casa ni cap a un objectiu clar. En lloc de navegar a favor del vent, Pau lluita contra ell, es mou a contracorrent. Pau confessa que “és perfectament conscient que el que vol fer no arriba ni a la categoria d’aventura, però no pot evitar de viure-ho com si tingués un component èpic”.
La imatge de Pau intentant tallar el bistec, primer amb dificultat i després amb una precisió gairebé quirúrgica utilitzant els ganivets japonesos, anticipa fets posteriors, però també és un reflex de la mateixa fragmentació del protagonista, que dubta si tallar la relació amb la seua dona, Rosa. La referència en els mitjans de comunicació a dones assassinades i esquarterades dona certes pistes al lector que l’aventura de Pau podria no acabar massa bé.
Rosa, la dona de Pau, d’altra banda, es presenta com una figura ferma i rígida, dura com les roques que mostra en les seues classes de geologia. Aquesta rigidesa acaba provocant en Pau frustració i sentiments de confusió i es torna rebel·lió contra el que sent com un empresonament. A diferència dels altres dos protagonistes, ens introduïm en el pensament de Rosa a través d’una carta a la seua amiga Maite, encara que en realitat se l’adreça a ella mateixa, en un intent de fer autoanàlisi, perquè, de cartes, la seua amiga no li n’ha contestat mai cap.
La referència en els mitjans de comunicació a dones assassinades i esquarterades dona certes pistes al lector que l’aventura de Pau podria no acabar massa bé.
Rosa hi lamenta la pèrdua de la passió política i intel·lectual que una vegada unia el seu grup d’amics, i el trencament de les relacions personals. Ens parla de la pèrdua d’ideals, i de la seua visió de les relacions de parella, el repte més important de la qual hauria de ser tenir objectius comuns. L’angoixa de no poder establir relacions genuïnes la fa sentir-se més còmoda aïllada, ja que no vol adaptar-se a una manera de ser que no és la seva. Aquest aïllament no és només una elecció, sinó també una reacció davant d’un entorn que considera ple de banalitats, on l’autenticitat sembla difícil de trobar.
Aquesta dona pràctica i amb idees clares, que es manté en els seus principis i creu en la importància de la reflexió, la lucidesa i la distància crítica davant les situacions emocionals acabarà, molt a pesar del seu marit, per solucionar-li l’embolic i, com se sol dir, “salvant en dia”.
