S’estima que el setge de Sarajevo causà més de cinquanta mil ferits entre no combatents i costà la vida de més de cinc mil civils, entre els quals més de mil cinc-cents xiquets, com ara l’Una, una nena encuriosida per l’art a qui un tros de metralla se li incrusta al crani.
Qui tirava a matar era l’exèrcit serbobosnià —que heretà gran part de les armes, els oficials i els efectius de l’armada, anomenada popular, fundada per Tito—, dirigit pel carnisser Ratko Mladić, responsable també de la massacre d’Srebrenica.
Aquest bloqueig salvatge començà la primavera de 1992. Poc abans s’havia proclamat la República Srpska, dirigida pel genocida Radovan Karadžić, titella d’Slobodan Milošević, el president serbi. L’encerclament durà fins a les primeries de 1996, poc després dels acords de Dayton. Fou un setge més llarg que el de Leningrad, anomenada Sant Petersburg, de nou, a partir de 1991.
Qualsevol persona nascuda abans de 1975, doncs, era conscient, ho veien per televisió cada dia, dels bombardejos d’edificis no militars i dels trets dels franctiradors contra la població encerclada. Qui tirava a matar era l’exèrcit serbobosnià —que heretà gran part de les armes, els oficials i els efectius de l’armada, anomenada popular, fundada per Tito—, dirigit pel carnisser Ratko Mladić, responsable també de la massacre d’Srebrenica.
Què hi férem, nosaltres, tanmateix? En general, no passàrem d’espectadors babaus i perplexos. Mentre “tothom ha perdut pes, tothom se sobresalta quan se sent un soroll fort”, “altres persones —persones normals que viuen en llibertat— es banyen al mar i passegen per la muntanya. Mengen un bol de cereals amb llet freda mentre miren la televisió del matí”. La indiferència davant d’un genocidi al cor d’Europa ens perseguirà per sempre.
A Papallones negres apareix, però, un àngel, Eddie, l’holandés de cap gros i redó, que ha aconseguit traure trenta-vuit persones de la ratera per a retrobar-se amb les famílies. Ha creat una organització benèfica oficial. No tenia “cap relació amb Bòsnia, però no es podia quedar a casa mirant les notícies. Un país europeu estava en guerra i ningú hi feia res”. El dels Països Baixos ens interpel·la. Sí que es podia ajudar els assetjats.
Apareix, però, un àngel, Eddie, l’holandés de cap gros i redó, que ha aconseguit traure trenta-vuit persones de la ratera per a retrobar-se amb les famílies. Ha creat una organització benèfica oficial. No tenia “cap relació amb Bòsnia, però no es podia quedar a casa mirant les notícies.
Tot plegat duu a una pregunta: es pot fer bona literatura de ficció d’aquest patiment i d’aquesta vergonya descomunal? I tant! Igualment que Vassili Grossman ho aconseguí, en Vida i Destí, de la batalla d’Stalingrad, amb resultats excel·lents, una debutant anglesa, Priscilla Morris, ho ha assolit del setge de Sarajevo, amb una culminació notable.
Morris, amb un estil rotund, efectiu, escriu Papallones Negres en tercera persona –qui és la narradora–, tot i que dona veu directa a Zora, la protagonista, pintora i sèrbia bona, per mitjà de cartes a l’home i a la filla, que sí que han pogut fugir, i dels diàlegs amb Mirsad, un musulmà –ara en diríem bosníac. Hi ha bosnians serbis i croats– que regenta una petita botiga de llibres, veí de la finca, amb qui estretirà la relació al llarg de la història. Quan està en joc la supervivència, “només existeix el present. L’avui, l’avui i l’avui. La Zora no està disposada a qüestionar-ho”. L’art i els llibres ajuden a sortir-se’n.
El setge complica com més va més la vida quotidiana dels civils. D’una banda, la destrucció, pels obusos i els trets. Els vidres s’esventren. D’una altra, l’absència d’aliments, d’aigua i de llum. Se n’adonen, prompte. Resten atrapats a la seua pròpia ciutat mentre les potències occidentals repeteixen les errades de la no-intervenció en la Guerra Civil Espanyola. “Ara tots som refugiats. Som captaires”.
I, com que tot pot anar a pitjor, la nit del 24 al 25 d’agost de 1992 des dels turons que encerclaven la ciutat dispararen morters amb fòsfor contra Vijećnica, la biblioteca nacional. Cremarà durant tres dies. Dos milions de documents s’evaporaran, per a sempre. Tothom hi perd molt, també Zora. “El nostre patrimoni nacional destruït en una nit”, diu Mirsad, qui tem per la vida del fill, qui malviu en una trinxera per a intentar fer front a l’exèrcit serbobosni i defensar una ciutat que, finalment, no caurà.
A l’estiu, “l’únic color que queda a la ciutat és el verd de les muntanyes, on les armes centellegen entre els arbres, com dents de metall”. A l’hivern, però, les cases són conquerides, “una habitació darrere l’altra, pel gel, el vent i la neu. Per la intempèrie. Per la guerra”.
La novel·la narra quatre estacions, les quatre primeres del setge. Comença per la primavera de 1992. A l’estiu, “l’únic color que queda a la ciutat és el verd de les muntanyes, on les armes centellegen entre els arbres, com dents de metall”. A l’hivern, però, les cases són conquerides, “una habitació darrere l’altra, pel gel, el vent i la neu. Per la intempèrie. Per la guerra”. Hi ha nits on s’abasten els vint graus sota zero. La hipotèrmia també mata.
El retrat de Morris del setge no és gens simplista, un conte de bons i de roïns. Així, escriu sobre la solidaritat entre veïns, però també sobre uns altres que n’abusen, d’una línia telefònica o de qualsevol producte escadusser. Hi ha causa comuna, com ara una cadena humana per a salvar llibres de la biblioteca –alguns seran assassinats–, però també s’escodrinya els domicilis dels serbis bons perquè es malfien de la seua lleialtat. D’aquests serbis en dubta tothom, també els de l’Srpska.
Papallones negres és una novel·la que roman en la retina. Com ho fa el setge del vermell Sarajevo, la ciutat on “s’hi distingien els taronges, els vermells i els grocs” de l’atac contra Vijećnica, símbol de la resistència humana. Les restes de la cremadissa esdevingueren papallones d’art, negres, “fragments cremats de poesia i obres d’art que queden atrapats entre els cabells de la gent”. També s’enganxaren en la consciència d’una generació que pensava que els camps de concentració i els assassinats massius eren fets del passat.
