Pa i llet és una novel·la autobiogràfica que es llegeix com una descripció de la infantesa de l’autora en primera persona a partir dels propis records sobre el menjar i la vida familiar, amb episodis de trastorns alimentaris inclosos.
La primera protagonista del llibre és una nena amb por. Por, sobretot, de quedar-se sola.
Ramqvist (Göteborg, 1976), referent del feminisme a Suècia, és considerada una de les escriptores més influents de la seva generació perquè s’ha atrevit a abordar literàriament temes de gènere, poder, llibertat, obsessió i herència amb una prosa desapassionada sense floritures. Reflexions agudes sobre el període de pobresa a Suècia i la seva transformació en una societat del benestar s’entrellacen amb descripcions d’aliments que superen el plaer eròticoalimentari.
La primera protagonista del llibre és una nena amb por. Por, sobretot, de quedar-se sola. Entre la seguretat i la por, Ramqvist dibuixa una família sense estructura tradicional, amb mare sola, pare absent i una nena plena de càries a les dents que no entén perquè els adults han permès que n’hi tingués. Una nena que menja per ansietat i compulsió, i que té la sensació que omplir l’estómac és com una carícia a l’interior del cos.
Amb el menjar com a eix central, Ramqvist descriu la seva infància i criança amb la mirada atenta al detall i una sensualitat lingüística que recorda l’art de la memòria de Marcel Proust.
Amb el menjar com a eix central, Ramqvist descriu la seva infància i criança amb la mirada atenta al detall i una sensualitat lingüística que recorda l’art de la memòria de Marcel Proust. Però mentre Proust utilitzava descripcions d’aliments com a pont cap a altres records, és el menjar en si el que es troba al centre de la representació de Ramqvist. Un menjar que va des del primer desig de mandarines als tres anys i s’adona que mentre menja l’espai i el temps desapareixen, fins a la ingesta desmesurada a l’edat adulta, sense oblidar que el pa i la llet, el gluten i la lactosa, són dos aliments propensos a generar intoleràncies.
El títol ja avisa. El segon protagonista és, sens dubte, el menjar. Ara, amb els anys, la narradora ho té clar: “M’han dit que he d’explicar la meva història, perquè és l’única manera d’alliberar-me’n”.
Pa i llet és molt més que una anàlisi lingüísticament elegant i aguda de la psicologia dels trastorns alimentaris que dansen entre el control i la pèrdua de control: també és una representació de les relacions entre tres generacions de dones: una filla, una mare i una àvia. Tres generacions, tres temps i tres visions del menjar s’entrecreuen en una anàlisi absolutament brillant de gustos, olors, emocions, paraules i signes.
Ramqvist enfila un seguit de reflexions afilades sobre el període de pobresa i transformació de Suècia durant la Primera Guerra Mundial.
En paral·lel a l’odissea psicoanalítica gastronòmica enfocada en la culpa, la vergonya i la bulímia, Ramqvist enfila un seguit de reflexions afilades sobre el període de pobresa i transformació de Suècia durant la Primera Guerra Mundial —en la figura dels avis de la protagonista, que cuinen, sobretot ella, plats tradicionals suecs— dins d’una societat del benestar que s’entrellacen amb descripcions alimentàries que traspuen alegria eròtica gastronòmica.
El lector agafarà fam llegint Pa i llet: la dosi ingent d’aliments i receptes que planen per la novel·la propicien les ganes de menjar. Cuinar també és el que ens dona la il·lusió de controlar les nostres vides, però no tot es pot controlar, com la curvatura d’una taronja o el buit interior d’un ceba.
El que pretén Ramqvist amb Pa i llet és fer meditar el lector sobre la veritat dels gustos: és un menjar concret el que no ens agrada o les circumstàncies en què ens el van servir? Al llibre, per exemple, la nena té una idea clara del que li agrada i del que no li agrada menjar. Odia la nata, la mantega i el pastís. Però, curiosament, l’arròs amb llet es converteix en la cosa més deliciosa que ha menjat mai quan l’àvia hi posa una bona cullerada de mantega per sobre i l’hi serveix.
El que pretén Ramqvist amb Pa i llet és fer meditar el lector sobre la veritat dels gustos: és un menjar concret el que no ens agrada o les circumstàncies en què ens el van servir?
La narradora —que escriu la seva història després d’haver superat el trastorn— guia el lector a través de la seva criança lenta amb ulls de nena i posa èmfasi en la importància que dona al gust i l’olfacte. Això configura com percebem els records. Quan pensa en l’àvia, pensa en panets de canyella. I quan menja un panet de canyella, pensa en la seva àvia.
El menjar té en compte els sentits del cos. I això es veu quan ella ja és mare i li dona l’arròs amb llet de l’àvia a la seva pròpia filla: la nena es nega a tastar-lo. Ella s’enfada i s’entristeix, no ho entén: la clau és que la filla no veu amor en l’arròs amb llet, i la narradora sí. La franquesa del llenguatge de Ramqvist, igual que els silencis entre línies, és excepcional.
L’autora remarca la veritat: “És difícil recordar la pròpia vida. És difícil recordar les coses en l’ordre en què van succeir, i pel que fa al menjar, no sé com va començar tot ni per què”. Això genera una versemblança narrativa absoluta i propicia l’empatia amb el lector, que sap que la memòria és selectiva i que, en el fons, llegeix una autobiografia però que, en paral·lel, s’enfronta a una obra de ficció.
I el doble joc resulta meravellós. Alegria eròtica culinària combinada amb la idea de “som el que mengem”, que només Proust va explotar amb la seva famosa magdalena. Si Proust utilitza el menjar per entrellaçar diverses realitats —un exemple típic són els espàrrecs—, Ramqvist usa el menjar per exposar les condicions materials de les relacions. La preparació de certs plats pot sanar ferides o injustícies psicosocials? Sí, però algunes ferides segueixen sent incurables.
