No és només la descripció d’una història de la música relativament recent contada amb el fil conductor de tot allò que transcorre a l’aula de música, cadascuna de les trames conté una transversalitat que permet múltiples lectures.
Creieu que l’òpera és només apta per a persones majors, elitistes i avorrides? Sens dubte aquest prejudici deu ser el primer a aparéixer al públic juvenil davant una novel·la que presenta, des del títol, la temàtica operística.
L’autora, Kyo Maclear, inclou sovint en les seues obres dirigides a públic jove personatges del món de la música i la literatura: Virginia Wolf, David Bowie, Nabokov, John Cage, Sylvia Plath… En aquest cas, el personatge central elegit ha estat Maria Callas. Però no només la Diva és protagonista de la història en Operística, un repàs per diverses dècades i moviments musicals ofereixen noms i estils d’allò més variat per al nou coneixement dels més joves.
La música és un element que ens acompanya durant la nostra vida i en cada etapa hi trobem uns referents. A més, tots tenim algun cantant i cançó que ens remet a un moment concret, que ens evoca algun fet, que ens recorda algú. El Sr. K demana als seus alumnes la banda sonora de la seua vida. Penseu que la música pot unir les persones? Això dona peu a descobrir si les cançons formen part de les afinitats amb els amics, o si les persones que escolten música semblant poden tindre gustos molt diversos. D’aquesta manera, els alumnes de l’institut protagonistes de la història descobreixen com la música ha influït en la vida d’algunes estrelles i com pot influir en les seues.
D’una banda, trobem el relat de la classe de música i la vida a l’institut; d’una altra, la trajectòria vital de la Callas; i d’una tercera, la història d’un alumne nou de classe que té una estètica diferent de la convencional i majoritària.
Amb una visió a través del temps, podem observar com la música ―de la mateixa manera que la literatura i qualsevol disciplina artística―, esdevé testimoni històric de cada època. I, encara que la transmissió de dades històriques no és la principal intenció, pot resultar més autèntica i efectiva. En els exemples de la novel·la podem comprovar com als EUA i a molts països d’Europa, es consolidava el rock, el punk, el hard rock i noves sonoritats que convivien amb el pop durant una època encara llunyana a la seua arribada a casa nostra.
El llibre no és només la descripció d’una història de la música relativament recent contada amb el fil conductor de tot allò que transcorre a l’aula de música, cadascuna de les trames conté una transversalitat que permet múltiples lectures i reflexions.
D’una banda, trobem el relat de la classe de música i la vida a l’institut; d’una altra, la trajectòria vital de la Callas; i d’una tercera, la història d’un alumne nou de classe que té una estètica diferent de la convencional i majoritària, motiu pel qual alguns companys es burlen d’ell.
Aproximar els ídols als problemes humans, i adolescents, facilita, per una part, que es desmitifiquen i es consideren més pròxims i amables i, per una altra, que es relativitzen els problemes propis en tant que els més grans també en van patir de semblants.
A partir d’aquestes tres narracions, es poden extreure altres temes relacionats amb tot allò que afecta els personatges, la seua relació amb el món que els envolta i les circumstàncies que fan possibles els seus èxits i fracassos. La vida de Maria Callas, per exemple, condueix a la consideració de com les imatges enlluernadores d’algú amb excepcional magnetisme sobre l’escenari és tan sols un façana. Aproximar els ídols als problemes humans, i adolescents, facilita, per una part, que es desmitifiquen i es consideren més pròxims i amables i, per una altra, que es relativitzen els problemes propis en tant que els més grans també en van patir de semblants.
Aquesta divisió de les trames es propicia amb les il·lustracions, obra de Byron Eggenschwiller. En una novel·la gràfica, la informació no depén només del text, la imatge té molt a dir. Hi ha molts elements que, conscientment o inconscientment, ens arriben a través del disseny, fins i tot la divisió temàtica, temporal o de personatges. Al llarg de tota la novel·la, apareixen diferents tonalitats de color. Són il·lustració a dos/tres tintes, encara que poden aparéixer diferents tons quan es barregen. Els canvis de gamma de color van associats a un canvi d’escenari o de protagonistes. Els colors no són aleatoris, segueixen el llenguatge dels colors que, si bé no és universal, és molt estés.
Les tres trames s’entrecreuen, finalment, per a fusionar-se en un final d’amistat que supera els prejudicis i d’atreviment per a fer allò que desitges sense temor al que puguen pensar els altres.
La transversalitat de la història deixa entreveure diferents temàtiques que en el món adolescent i escolar continuen, malauradament, suposant font de conflictes. L’assetjament escolar es fa present quan es presenta un alumne que no segueix les línies estètiques ni d’aficions majoritàries i els assetjadors les consideren pròpies d’homosexuals, ja que ells entenen que aquesta orientació és negativa i, per tant, motiu justificat d’insult.
La música, com totes les arts, pot ser entesa des del coneixement i els sentits, però té un fort component emocional en tant que és la més intangible de totes. Charlie, la narradora, diu que “no pots triar amb qui somiaràs”, de la mateixa manera que és difícil triar de qui t’enamores, amb qui penses en certs moments o per quin gènere musical que mai hagueres imaginat pots sentir-te fascinat. Són aquells verbs que no admeten l’imperatiu.
Les tres trames s’entrecreuen, finalment, per a fusionar-se en un final d’amistat que supera els prejudicis i d’atreviment per a fer allò que desitges sense temor al que puguen pensar els altres. Però veiem que no és sempre un camí fàcil el fet de ser diferent i eixir-se’n dels paràmetres que la majoria o les convencions ens imposen. Caus en el perill que et posen l’etiqueta de friqui, un fet que pot suposar molt de patiment per a algunes persones. Quan la minoria és col·lectiva, el sentit del mot pot adquirir noves connotacions i ser friqui pot convertir-se en motiu d’orgull i sentiment de pertinença, la reivindicació del dret a la diferència que tanta por sol fer a certa edat. Així, com diu la protagonista: Que tingueu una vida llarga, feliç i friqui.
