L’accés al sumari i al testimoni d’un dels membres del comando d’ETA politicomilitar, Xavi –nom fictici–, un madrileny que vingué a actuar al País Valencià. Unes altres entrevistes, incloses les d’alguns d’exdirigents polimilis, i la premsa d’aleshores li han permés la narració de manera polièdrica.
El País Valencià és una societat de cinc milions de persones, amb una població semblant a estats europeus com ara Dinamarca, Finlàndia, Eslovàquia, Irlanda o Croàcia. En aquest país passen històries que mereixen ser contades, tot i que a Madrid, entotsolada, no interessen gens. Als mitjans de la villa y corte, en canvi, els complau presentar els valencians com uns endarrerits passionals, corruptes i menjapaelles.
Operació Apolo, el segrest de l’empresari alzireny Luis Suñer per banda d’una branca d’ETA, és una d’aquestes històries, una trama valenciana amb ramificacions al País Basc i a Espanya. Un jove periodista, Sergi Moyano, nascut el 2000, dinou anys després de tancar el fabricant de pollastres congelats i gelats a dos zulos, l’ha contada amb destresa.
La col·laboració de la Institució Alfons el Magnànim i la Unió de Periodistes Valencians ha facilitat la publicació de diversos treballs d’interés. En la col·lecció de periodisme, a més d’Operació Apolo, ha publicat Lucas Marco un treball sobre la Brigada Político-Social; Sergi Castillo sobre la sanitat valenciana; Moisés Pérez sobre el negoci de l’ensenyament concertat i privat i, entre altres, Marta García i María Palau sobre el patronat franquista de la dona.
Compren una casa a la Vall de Gallinera (Marina Alta) en la qual fabriquen explosius per atemptar contra interessos turístics del sud valencià, sobretot Xàbia, i també Alacant.
Moyano ha pogut escriure el llibre gràcies al’accés al sumari i al testimoni d’un dels membres del comando d’ETA politicomilitar, Xavi –nom fictici–, un madrileny que vingué a actuar al País Valencià. Unes altres entrevistes, incloses les d’alguns d’exdirigents polimilis, i la premsa d’aleshores li han permés la narració de manera polièdrica.
Potser no haguera sigut sobrer contextualitzar el lector sobre la transició democràtica i els grups armats que actuaren a Europa, com ara l’IRA (provisional), i, en concret, sobre ETA. Els anys de màxima activitat de la banda basca, de fet, coincideixen si fa no fa amb un període convuls, revolucionari?, de la història mundial.
L’autor del pròleg, l’historiador Gaizka Fernández Soldevilla, contrari, a l’engròs, al nacionalisme basc, adverteix contra “dos errors” que haurien esdevingut habituals, el mite de la “Transició pacífica” i el de la “Transició sagnant”. Tanmateix, com ell mateix reconeix, a Espanya “el terrorisme va matar 498 persones i va causar 450 ferits entre el 1976 i el 1982”. Aquesta xifra, en un període més curt, és superior a tots els dels anys de plom italià, en què intervingueren grups armats d’extrema dreta i d’extrema esquerra, com ara les Brigades Roges. Mite de la transició sagnant?
Opten per Luis Suñer. Qui era aquest riberenc? Es podria presentar com un home fet a si mateix, obsés de la feina, que esdevingué l’empresari que més pagava a Hisenda l’any 1980, propaganda que acabà per fer-li molt de mal.
Sovint s’ha volgut crear una visió monolítica del món de l’esquerra abertzale, però ETA ha patit diverses escissions. Una d’aquestes fou ETA-pm, el 1973, que representava el sector obrerista enfront del més militarista. Els polimilis foren considerats “l’ETA blana”, a diferència d’ETA-militar, molt més sanguinària. De fet, entre 1975 i 1982, els primers assassinaren 22 persones i els altres 335.
Moyano recrea la història d’un escamot d’ETA-pm, format per dos bascos, Iratxe i Jose, i dos valencians, Nel·lo i Xavi –Moyano el considera un valencià més, tot i que se’n tornaria a viure a Madrid. Compren una casa a la Vall de Gallinera (Marina Alta) en la qual fabriquen explosius per atemptar contra interessos turístics del sud valencià, sobretot Xàbia, i també Alacant. Allò eren “accions de propaganda amb unes quantes explosions que no pretenien provocar cap massacre, sinó espantar els turistes i colpejar la puixant economia de ‘sol i platja’”.
No feren por a quasi ningú, tampoc al tinent coronel de la Guàrdia Civil ni als quatre agents als quals l’alcalde de Xàbia d’aleshores, Enrique Bas, descobrí fent-se cubalibres en el bar del club de tenis on acabava d’esclafir un artefacte.
A Alzira “el reberen amb una traca i la banda de música va interpretar el pasdoble València i l’himne regional”. Eren anys de la Batalla de València.
La direcció d’ETA encarregà a l’escamot un segrest per a finançar l’organització. Valoren algú de Pascual Hermanos, però finalment opten per Luis Suñer. Qui era aquest riberenc? Es podria presentar com un home fet a si mateix, obsés de la feina, que esdevingué l’empresari que més pagava a Hisenda l’any 1980, propaganda que acabà per fer-li molt de mal.
Suñer també era un franquista –“durant dècades, un bon grapat de falangistes poblaven els càrrecs directius de les empreses de Suñer”–, regionalista, paternalista, que plorà per la primera vaga de les seues empreses, i exigent amb els treballadors. Ja se sap, uns desagraïts tots plegats:
“era el teu cap, el constructor de ta casa, l’amo de l’escola on anaven els teus fills, qui t’havia venut el cotxe, qui finançava la teua falla i la teua confraria, el president del club de futbol on jugava el teu fill, l’amo de l’asil de persones majors on potser aniries quan et feres major…”.
Recrea amb astúcia l’ambient del moment, la coincidència del segrest amb el colp del 23-F, les negociacions per alliberar Suñer, la síndrome d’Estocolm del segrestat, les peripècies per a blanquejar els bitllets del rescat…
Així, es creia el teu amo, en sentit feudal. “Mentre anares al seu despatx a fer-li la pilota, eres el millor treballador del món. Quan li feres la contra, de seguida et marca i et feia la creu: ‘Vigileu-me a eixe’”.
Del segrest, se’n feu espectacle, ara una endevinadora que, ves per on!, erra els pronòstics, ara una recepció multitudinària de l’empresari alliberat com si fora un heroi victoriós de la batalla d’Okinawa. A Alzira “el reberen amb una traca i la banda de música va interpretar el pasdoble València i l’himne regional”. Eren anys de la Batalla de València i encara no s’havia assolit l’autonomia.
Moyano recrea amb astúcia l’ambient del moment, la coincidència del segrest amb el colp del 23-F, les negociacions per alliberar Suñer, la síndrome d’Estocolm del segrestat, les peripècies per a blanquejar els bitllets del rescat… De fet, finançaren quasi dues terceres parts de la pel·lícula La fuga de Segovia.
Per fortuna, ETA-pm es dissolgué el 1982. “150 polismilis es reinseriren en la societat sense haver de retre comptes amb la Justícia”. L’altra, ETA-m, tardaria vint-i-nou anys més. Les empreses de Suñer, Avidesa i Cartonatges Suñer, acabarien desaparegudes o engolides, com si hagueren sigut un somni bromós.
