Quan Antoni Prats (Sueca, 1946), reconegut poeta, assagista i crític –amb una especial dedicació a l’obra poètica de Salvador Espriu i també a la del poeta alacantí Emili Rodríguez Bernabeu–, estava a punt d’editar Vora l’esfinx. Obra poètica (1981-2021), publicada per Lletra Impresa en 2022, vam tindre ocasió de parlar amb motiu d’una entrevista –publicada a La Veu dels Llibres l’1 de gener de 2022– sobre la memòria, sobre les memòries, especialment les centrades en la pròpia família. No puc afirmar que quan vam fer aquella llarga conversa, Prats ja tenia esbossada la novel·la memorialista Obrint els ulls; el que puc afirmar és que els records d’infància i joventut anaven infiltrant-se amb força a mesura que parlàvem de la seua trajectòria vital i literària. És ben probable que, si més no en forma d’anotacions, de primeres pàgines, Antoni Prats, home reflexiu, que al llarg de la seua obra poètica ha tractat el pas del temps amb tanta exquisidesa, ja covara aquesta novel·la breu.
No escriu el xiquet, és clar, però podem veure a través dels seus ulls i sentir com ell, al mateix temps que reconeixem a través de les pàgines l’home que fa memòria i intenta captar el que per al xiquet eren decisions que anaven perfilant la seua primera biografia.
Molts llibres de caire autobiogràfic, centrats en les primeres etapes de la vida, són per alguns escriptors i escriptores com una mena de collites tardanes, i potser per això mateix, tan valorats. Per alguna raó –la constància del pas impertorbable del temps, l’acceptació d’una mort que ja s’ha fregat i que no es veu llunyana… – alguns escriptors senten, o sentim, la necessitat de deixar registre de la pròpia infància i joventut, etapes vitals difícils de diferenciar, ja que, ho sabem, la vida és un continu, encara que amb una sèrie de fites socialment reconegudes que ens serveixen per ordenar, classificar i provar d’entendre’ns millor.
Confesse que, com a lectora, cada vegada m’agraden més aquest tipus d’escrits, especialment aquells que es redacten per atrapar els records, o jugar amb ells, sense cap altra intenció, diguem-ne pedagògica, exhibicionista o alliçonadora, però dels que aprens tant sobre la condició humana. I és que no podem defugir el reconeixement dels ancestres com a part íntima de tu mateix, amb totes les virtuts i defectes que ens adornen als humans. Obrint els ulls és un poc això, amb un punt de divertiment que t’atrapa i ens transporta a un món que mai més serà si no a través de la literatura.
Per una altra banda, al País Valencià, no anem sobrats de bons llibres autobiogràfics que ens transporten als temps de la foscor, de la postguerra i del franquisme, i també l’anomenada Transició, especialment en pobles i ciutats menudes. Sí que hem pogut llegir novel·les històriques, centrades en el segle XX i més particularment des de la guerra civil, on no manquen, convenientment literaturitzades, algunes històries familiars, o del veïnatge, més o menys embolcallades dins una ficció clàssica. En aquest sentit, si voleu saber-ne més, recomane la lectura de l’article del professor Joaquim Espinós “Les novel·les sobre la Transició Valenciana. Una història de claudicacions i violència” (Scripta).
El xiquet despert que s’engul la vida a cops de paraules i mirades, però que gaudeix de la naturalesa i veu el seu cos créixer i transformar-se per a dur-lo a noves experiències.
Per això mateix, el llibre de Prats, amb la serena maduresa de l’autor, ens aporta una altra mirada: des de la recreació de l’infant per un jo adult que ha tingut temps d’assaborir i coure la memòria, de filtrar-la per retornar-nos, com a personatges atractius i sòlids, els avis –quant d’amor a l’àvia que es ventava descansant a la butaca de vímet, o l’avi que alimentava les gallines–; els pares –quant de reconeixement al pare, que, ara i ací, es desvetlla malgrat totes les diferències viscudes, i a la mare, que des de la mesura pròpia de les dones d’aquell temps és el pilar familiar–; o les tietes i els tiets –especialment el tio Felip, fadrí per decisió, feliç fent feliços els nebots–; o els companys d’escola i d’aventures; o els veïns de carrer –com ara un jove Joan Fuster, veí dels avis materns– i l’omnipresència del catolicisme… I tot emmarcat dins uns pobles –Sueca, Alzira, Alberic…– i uns paisatges, els del Xúquer, que, com aquell Brosquil on plantaven arròs, hui ens semblen un paradís.
La gràcia del llibre es troba en la seua pròpia lleugeresa, que no superficialitat. L’exercici que ha fet l’autor no és senzill. No escriu el xiquet, és clar, però podem veure a través dels seus ulls i sentir com ell, al mateix temps que reconeixem a través de les pàgines l’home que fa memòria i intenta captar el que per al xiquet eren decisions que anaven perfilant la seua primera biografia, tot i la força i la cabuderia del menut Prats que, de vegades, trencava el gir als adults. Hi ha el nen que obri els ulls i que para l’orella, encuriosit per tot allò que fan i parlen els majors. Hi ha el xiquet despert que s’engul la vida a cops de paraules i mirades, però que gaudeix de la naturalesa i veu el seu cos créixer i transformar-se per a dur-lo a noves experiències. Hi ha, en definitiva, memòria i reconeixement. Obrint els ulls, ens retorna un passat que és part, també, de tots nosaltres, de tots els valencians.
