Totes les literatures necessiten els seus clàssics —el concepte de cànon, un terme que ha gaudit d’una fortuna hipertrofiada en els darrers anys, no resulta gaire coherent fora de les polèmiques acadèmiques del Estats Units. A Europa, com ha insistit moltes vegades Enric Sullà, el concepte més operatiu i coherent és el de clàssic.
El segon volum recull texts clau de la història intel·lectual catalana, com ara “Ah!, Barcelona” i els articles d’entesa, polèmica i distanciament creuats amb Miguel de Unamuno. Però és en el tercer volum on trobem els texts més importants.
Italo Calvino va definir els clàssics com els que mai no acaben de dir el que ens han de dir. Els que sempre ens aportaran idees noves a través del temps i que, en rellegir-los, ens aporten l’empremta de totes les lectures que se n’han fet, abans de la nostra; la tradició literària és un palimpsest de subratllats, que constitueix una vigència permanent que forma una cultura. Qui diu un llibre diu un autor, que al llarg dels anys i els llibres han bastit una lliçó permanent.
En el cas de la literatura catalana, a banda dels clàssics catalans medievals, en l’època moderna i contemporània comptem amb clàssics indiscutibles, com ara Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner, Caterina Albert –Víctor Català–, J. V. Foix, Mercè Rodoreda Josep Pla o Joan Fuster. Si estiguéssim a França, les seves obres formarien part del catàleg de La Pléiade, de Gallimard —la col·lecció de consagració literària per antonomàsia.
En una col·lecció que intenta assemblar-s’hi, la Biblioteca Clàssica Catalana, acaben de publicar-se tres volums de les Obres Completes de Joan Maragall, en edició crítica de Lluís Quintana Trias, que n’es el director, i Ignasi Moreta —qui ja havia publicat una magnífica edició anotada dels articles de Maragall sobre la Setmana Tràgica.
El projecte anunciat inclou un primer volum dedicat a poesia i teatre, aparegut l’any 2020, els tres de prosa que acaben de publicar-se, i es tancarà amb un cinquè volum, a cura de Francesco Ardolino. El que s’ha publicat ara són els tres volums de prosa: el primer reuneix els articles publicats, generalment al Diario de Barcelona, entre 1892 i 1901, el segon, els publicats entre 1902 i 1911, i el tercer, inclou gasetilles discursos i escrits dispersos, i una interessantíssima aportació d’escrits inèdits o no apareguts en edicions d’Obres completes anteriors.
En aquest punt és remarcable que el segon volum recull texts clau de la història intel·lectual catalana, com ara “Ah!, Barcelona” i els articles d’entesa, polèmica i distanciament creuats amb Miguel de Unamuno. Però és en el tercer volum on trobem els texts més importants, incloent-hi llibres sencers com ara Elogi de la poesia, i la recuperació d’un article clau que ha tingut una història textual força complicada.
En 1897, Maragall va redactar un article, que no va poder publicar en vida –i que, després va ser censurat en diverses edicions, algú l’ha titllat recentment de radical–, en què sota el títol “La independència de Catalunya”.
En 1897, Maragall va redactar un article, que no va poder publicar en vida –i que, després va ser censurat en diverses edicions, algú l’ha titllat recentment de radical–, en què sota el títol “La independència de Catalunya”, i a partir d’una comparació entre la premsa de Barcelona i Madrid, establia una distinció clau:
“Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa.”
No es tracta només del fet, que Maragall doni com a evident, que “el pensament espanyol és mort. (…) Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”. Més enllà de la derrota del Regeneracionisme i de l’Adéu Espanya, ja que Espanya no escolta, es tracta de tenir clar que els referents d’interlocució dels artistes i intel·lectuals catalans no pot ser el mercadeig de fantasies amb el camp cultural de Madrid —limitador per antieuropeu, i per constituir una temptació crematística fàcil, però sense rescabalament espiritual. La distinció és sobre si l’horitzó català és aquella Espanya, o Europa:
“No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no te cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat.”
De fet, Maragall encara va molt més enllà, i assenyala el fracàs de la convivència unida dels pobles hispànics:
“Hem viscut massa temps plegats; la influència de la instrucció oficial i de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ésser penetrats per aquella tradició (…) Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l’esperit català i tot l’esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d’home dèbil, o a un interès massa petit”.
El diàleg que durant anys va mantenir amb Miguel de Unamuno –que Joan Fuster va estudiar amb detall, a partir de l’epistolari que s’havia publicat l’any 1951 a un dels seus primers llibres, Les Originalitats (1956)–, va convertir-se en discussió perquè Unamuno monodialogava i va quedar interromput per la mort del català. Sens dubte, la recuperació d’aquest article és un dels punts centrals d’aquesta edició.
Seria demanar massa pensar en un consorci d’editorials d’arreu dels Països Catalans, en col·laboració amb les Universitats, per treure els clàssics catalans moderns i contemporanis del seu estat de permanent somnolència digestiva?
Abans d’aquesta, havien aparegut: l’edició de la vídua (1912-1913), que va aparèixer a l’editorial Gustau Gili, en 11 volums, separant la producció catalana, cinc volums, de la castellana, sis volums, edició limitada i numerada de 120 exemplars, l’any 1913; l’edició dels fills, entre 1929 i 1955, i la publicada a Selecta, en la Biblioteca Perenne de 1947, en un sol volum que, entre 1960 i 1961 va convertir-se en dos. Actualment, totes aquestes venerables edicions estan exhaurides i són gairebé objectes de bibliofília.
Per tant, cal celebrar aquesta edició crítica que, després de molts anys d’esforç i amb erudició exemplar ens han regalat Quintana i Moreta, a l’espera del volum traduccions, que també serà molt interessant pel paper de Maragall com a intraductor —en literatura comparada és un escriptor que no només vessa d’una llengua a una altra una obra sinó que la presenta, la introdueix a la seva cultura— de les poesies de Goethe.
Finalment, cal fer una petita reflexió sobre el camp editorial català i els nostres clàssics. El llegat històric i filosòfic porta dècades de cura i edicions exemplars, des de la Bernat Metge a la Casa dels Clàssics, passant per la mítica Els nostres clàssics de Barcino; però amb els clàssics contemporanis potser caldria clarificar el panorama.
Aquesta edició de Joan Maragall es presenta en una Biblioteca Clàssica Catalana d’Edicions 62, en la qual ja havia aparegut, l’any 2008, la Narrativa Completa de Mercè Rodoreda, i el 2015, Obra de joventut; entre 2016 i 2004 dos volums de l’Obra Completa de Josep Carner.
Abans la mateixa editorial havia començat una altra col·lecció amb propòsits semblants: Clàssics Catalans, en què l’any 2000 va publicar-se l’Obra poètica en vers i prosa de J. V. Foix i un primer volum d’Obres Completes de Marià Manent, Dietaris, que no va tenir continuïtat, i des de 2002 està en marxa en la mateixa col·lecció de color blau fosc l’Obra Completa de Joan Fuster, a cura d’Antoni Furió i Josep Palàcios —que malauradament ha mort no fa gaire.
Anteriorment, havíem tingut i vam veure morir la fundacional Clàssics Catalans del segle XX —primer enquadernada en color ocre i poc més tard en color burdeus— on va aparèixer la primera temptativa d’Obres Completes de Joan Fuster, Carles Riba, Ferran Soldevila, Mercè Rodoreda, J. V. Foix, entre d’altres. Curiosament el darrer títol aparegut, l’any 1995, va ser Obra Crítica 1, de Joaquim Molas —un clàssic de la literatura catalana del segle XX? —caldria preguntar-se.
Cal fer el que fan totes les altres literatures del nostre entorn; no pas per patriotisme, sinó perquè les literatures tenen també un deure moral amb els seus millors autors, especialment els que ens han ajudat a arribar fins aquí.
A València, des de fa anys, la també històrica Edicions 3 i 4 ha desplegat un esforç titànic amb l’edició de les Obres Completes de Vicent Andrés Estellés, Josep Maria de Sagarra i l’epistolari de Joan Fuster, i també a València existia la col·lecció de clàssics de la Institució Alfons el Magnànim, interrompuda durant dues dècades pel govern del Partido Popular, represa no fa gaire, però que torna a estar en perill.
Destino va publicar entre 1966 i 1988 l’Obra Completa de Josep Pla, però sense edició crítica. I Quaderns Crema encara té inacabada l’Obra Catalana d’Eugeni d’Ors, que ja ha conegut dos formats diferents: cartoné i rústica.
De moment, aquests meritoris esforços i treballs dispersos, llibres exhaurits i alguns molt buscats, són el més semblant que tenim a La Pléiade; seria demanar massa pensar en un consorci d’editorials d’arreu dels Països Catalans, en col·laboració amb les Universitats, per treure els clàssics catalans moderns i contemporanis del seu estat de permanent somnolència digestiva?
La literatura catalana és la forma que ha pres l’Estat que no tenim. Tal com deia també Joan Fuster, som una literatura entre literatures: cal fer el que fan totes les altres literatures del nostre entorn; no pas per patriotisme, sinó perquè les literatures tenen també un deure moral amb els seus millors autors, especialment els que ens han ajudat a arribar fins aquí.
