Els dies 28 de febrer i 1 i 2 de març de 2022 vaig participar en el Simposi Internacional Joan Fuster que, amb motiu del centenari del naixement de l’autor, havia organitzat la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. Hi vaig parlar sobre la recepció i les repercussions del documental “El País Valenciano de Joan Fuster”, elaborat per Televisió Espanyola el 1982 per a la sèrie Esta es mi tierra i emès a l’agost de 1983 en un clima polític molt peculiar al País Valencià. Justament després de la meva intervenció, hi havia una taula rodona: “Joan Fuster, encara i sempre: reflexions creuades sobre la seua recepció”. Un dels aspectes que s’hi van tractar va ser com promoure la lectura de l’obra fusteriana i, en aquest context, l’escriptora Núria Cadenes, que també hi participava en qualitat de llibretera, va fer referència al llibre Literatura catalana contemporània. Va explicar que era un dels que revisitava sovint i com havia entrat en pànic un dia que pensava que l’havia perdut.
Si bé és cert que, com dic, en alguns aspectes el treball de síntesi que va fer Fuster hagi pogut quedar superat, també ho és que les seves reflexions gairebé sempre obren vies analítiques que val la pena d’explorar.
Tot d’una —empatia, suposo— vaig pensar si jo en tenia localitzat el meu exemplar i en arribar a casa i no veure’l al lloc oportú de la biblioteca també em vaig angoixar. En tinc la primera edició amb tapa dura i sobrecoberta, de 1972, i algunes altres de posteriors, a més de la versió en espanyol que es va publicar el 1975, però per a mi la més important és la que vaig comprar el 1988. La tinc signada —per fortuna, al final la vaig trobar entre el munt de llibres en ús que sol haver-hi per damunt la taula— concretament el 30 de novembre de 1988 i, per tant, la vaig comprar de ben segur perquè devia constar en la bibliografia que el professor Vicent Simbor ens degué recomanar en el context de l’assignatura Literatura del País Valencià que vaig cursar en tercer de carrera. És una vuitena edició i em va costar 900 pessetes.
Està ben treballada, plena de subratllats de diferents colors i amb comentaris al marge, a llapis, sempre a llapis, en què puc detectar, d’una banda, com la meva cal·ligrafia ha anat canviant i s’ha fet més i més il·legible i, de l’altra, com els meus interessos literaris han evolucionat. Com a exemple us puc dir que he trobat una anotació en la pàgina 81 —per la lletra, deu ser de les primeres— que posa: “No hi estic d’acord”. Llegeixo el que diu Fuster sobre Víctor Català i soc incapaç de descobrir el motiu pel qual aquell jove estudiant lleugerament impertinent i pedant —o sia jo, fa trenta-cinc anys— no hi estava d’acord.
La Literatura catalana contemporània va tenir una recepció interessant. D’una banda, va ser un relatiu èxit de vendes —com he apuntat, vuit edicions en català entre 1972 i 1988—.
Potser algú es deu preguntar per què Núria Cadenes i jo coincidim a donar una importància tan gran —potser desmesurada— a un manual de literatura contemporània publicat fa més de cinquanta anys. Al capdavall, després de cinquanta anys d’estudis sobre la nostra literatura, fets per centenars de professors universitaris del país i de més enllà, les aportacions de Fuster sobre el tema no deuen haver estat del tot superades fins al punt de quedar obsoletes? És ben probable que en molts aspectes, en molts detalls, la resposta a aquesta pregunta hagi de ser afirmativa. Amb tot, però, crec que ens hem de felicitar que Edicions 62, la Universitat de València i la Institució Alfons el Magnànim ens ofereixin la Literatura catalana contemporània com a element medul·lar del volum cinquè de l’obra completa fusteriana: Llengua i literatura, II. Època contemporània, en una edició a càrrec d’Antoni Furió i Josep Palàcios. I ens n’hem de felicitar perquè, si bé és cert que, com dic, en alguns aspectes el treball de síntesi que va fer Fuster hagi pogut quedar superat, també ho és que les seves reflexions gairebé sempre obren vies analítiques que val la pena d’explorar. És el que —ho reconec— he fet sempre que he volgut acostar-me a algun autor, contemporani o no. Primer he llegit què en diu Fuster i, a partir d’aquesta informació, he anat fent via.
La Literatura catalana contemporània va tenir una recepció interessant. D’una banda, va ser un relatiu èxit de vendes —com he apuntat, vuit edicions en català entre 1972 i 1988— i degué córrer amb profusió per unes aules universitàries en què els estudis de filologia catalana començaven a prendre força. D’altra banda, part de la crítica —especialment universitària— se li va tirar a la jugular. Li retreien, sobretot, haver acceptat una visió tradicional de la nostra història cultural i literària i no haver-ne fet una revisió radical, i no sé si, en certa manera, també una mena d’intrusisme professional: recordem que Fuster feia de crític literari i d’historiador de la llengua i la literatura des de fora de la universitat i generalment per satisfer encàrrecs editorials —només es va incorporar a la docència universitària més d’una dècada més tard.
D’altra banda, part de la crítica —especialment universitària— se li va tirar a la jugular. Li retreien, sobretot, haver acceptat una visió tradicional de la nostra història cultural i literària.
Entre els textos crítics hi ha un llarg article de Joan Lluís Marfany, professor a la Universitat de Liverpool, publicat en el primer número de la revista Els Marges, el 1974: “Reflexions sobre Modernisme i Noucentisme (a propòsit de Literatura catalana contemporània de Joan Fuster)”. Fuster mateix hi fa al·lusió en el pròleg a la segona edició del llibre, del 1976, que també podeu trobar en l’obra completa que ara s’edita, tot i que amb un petit ball amb les dates. La cosa interessant de l’article de Marfany, que podeu consultar en línia, és que, entre les crítiques, deixa caure afirmacions com ara les següents: “les seves pàgines contenen algunes de les idees més lúcides, estimulants i innovadores que han estat mai formulades sobre la història de la literatura catalana en el segle xx.”; “Fuster té reflexions molt encertades i observacions molt originals, suscitadores de possibles hipòtesis molt fructíferes”; “És un llibre que es mereix no una rutinària i passiva acceptació —per molt acompanyada d’encens que vagi—, sinó una resposta i una prolongació actives i, si cal, polèmiques.” Vaja, precisament el que Fuster desitjava i reclamava que provoquessin els seus escrits, la reflexió d’altres intel·lectuals fins al punt de rebatre’l i contradir-lo, si calia, com podem comprovar, sense anar gaire lluny, en la introducció a la segona edició de la Literatura catalana contemporània que he esmentat més amunt, en què afirmava:
“Com totes les temptatives de ‘fer història’, la meva ve sotmesa a ‘revisions’, ‘superacions’ i ‘rectificacions’. Ara mateix, i jo mateix, n’hi faria moltes. Espero que n’hi facin més, pel seu compte, els usuaris del llibre. Perquè un llibre, si no és millorat per un altre llibre, corre el perill de convertir-se en fantasma.”
La Literatura catalana contemporània ocupa més de la meitat d’aquest volum cinquè de l’obra completa fusteriana. La resta de material, però, no és poca cosa.
La Literatura catalana contemporània ocupa més de la meitat d’aquest volum cinquè de l’obra completa fusteriana. La resta de material, però, no és poca cosa. Hi ha “La poesia valenciana de Llorente als nostres dies”, aparegut originàriament com a pròleg a l’Antologia de la poesia valenciana que Fuster va preparar el 1956, i “La narrativa al País Valencià”, pròleg al Recull de contes valencians (1958), a més de “Consideracions sobre la situació actual del teatre valencià” (1959), tots tres incorporats sota l’epígraf “Temes valencians”. S’hi inclouen també les extensíssimes introduccions que Fuster va escriure amb motiu de la publicació de les obres completes de quatre tòtems de la nostra literatura: Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Josep Pla —constitueixen el llibre Contra el Noucentisme— i Vicent Andrés Estellés. Finalment, hi ha l’article “La literatura catalana de la postguerra” i l’opuscle L’aventura del llibre català. El llibre es completa amb unes interessantíssimes notes explicatives i materials complementaris, molts rescatats de la correspondència fusteriana, que ens ajuden a resseguir el procés d’edició de cada text. Tot plegat, l’obra idònia per a aquell que vulgui acostar-se a la nostra literatura contemporània a través dels ulls segurament més lúcids que han nascut en aquest país.
