Heus ací el primer llibre en valencià d’És Vives. Els seus dos títols anteriors eren majoritàriament en castellà: el maleït per introbable Les pâquerettes a Amargord i el diàleg poètic a quatre mans amb Silvia Goldman anomenat Ese eco que une los ojos a Almud, amb un interessant epíleg-conversa amb l’artista Aldo Acota. Vaig escriure una ressenya sobre aquells llibres on deia:
“La poesía de Esperanza Vives es radical porque ‘experimentar la vida con libertad total es el objetivo final / de la creación [,] su relación ética.’ Es radical ‘porque el poema es libre/ pura desnudez/ allí/ a / fuera/ fue’.”
O una abstracció és un sol poema. Vives és autora sempre del mateix i únic llibre-poema on mescla arriscadament, en un caos ordenat, amb “eixe fil invisible” tan particular, moltes coses a priori oposades.
El llibre de hui ha estat bellament editat per Edicions 96. Hem d’agrair el jurat del premi Cavall de Laguar per elegir aquesta bogeria que suposa O una abstracció. Com diu molt bé el sempre brillant Arnau Pons al pròleg, cal travessar la O, el cercle infinit. Quin és el títol? Té cincs Os o una? O és la lletra o un zero que ha esborrat part del nom de l’autora? “És” un verb o un altre antropònim? “O” de nom o conjunció? És la fi d’un SN: alguna cosa o una abstracció? Cap a la fi del poemari i en el magnífic epíleg, obra de la mateixa autora, se’ns desvelen part d’aquests interrogants.
O una abstracció és un sol poema. Vives és autora sempre del mateix i únic llibre-poema on mescla arriscadament, en un caos ordenat, amb “eixe fil invisible” tan particular, moltes coses a priori oposades. En primer lloc mescla llengües; en aquest llibre no apareix el seu estimat gallec, però tenim el català, castellà, neerlandés, francés, hebreu i alemany.
Vives és avantguardista perquè és internacionalista i partidària de Babel. En aquell article escrivia:
“¿Qué habla Vives, en qué lengua siente o sueña? […] El juego y la mezcla de lenguas […] en las citas o en pasajes enteros es uno de los recursos que el yo lírico de Vives usa ‘para / liberar mi voz en la rareza’.”
La veu de Vives és un idiolecte frankenstein i pidgin, un “un” generós i definible només des dels altres.
Vives ha estat premiada en certàmens internacionals de poesia experimental. L’avantguarda per definició és antinostàlgica per fortament presentista i aspirant al futurible.
En segon lloc mescla gèneres. Hi ha sempre en la seua obra una explícita autobiografia sensitiva i sensorial fortament nostàlgica mesclada amb un implícit assaig metapoètic i metaartístic però sense ècfrasi. Ací afegeix una segona narració amb voluntat política en la reivindicació de Blanca March, mare de J. L. Vives, potser ancestre de l’autora.
L’aproximació de Vives a la seua Marina natal aspira a ser pura, no contaminada per les seues múltiples lectures. La memòria sempre és a posteriori i l’esforç reconstructor, revivificador de Vives es vol elemental. Ella no il·lustra, com a màxim intenta definir un color blau o verd; enumera plantes, olors, tactes, recupera mots i fragments de diàlegs del “llenguatge infantil”, els dissemina com en el nostre cervell o les lletres al llarg del llibre, i les cerca pels diferents museus que visita. El lector i la lectora ha de reconstruir la narració i extraure, en abstracte, l’emoció primigènia.
Mescla espais reals i onírics. Entres els reals apareixen espais museístics i sobretot la Marina; trobem partides d’Ondara, el Montgó, Murla i la Segària quasi preindustrials o almenys preturístiques, properes en lírica al que narra Sánchez-Cutillas a Matèria de Bretanya.
En tercer lloc mescla prosa, vers i la ruptura d’aquest. Abunden els jocs tipogràfics —no debades és gravadora d’estudis i d’ofici—, les lletres que salten, el text i el paratext, l’esclat de la llavor del vers per tota la pàgina etc… Vives ha estat premiada en certàmens internacionals de poesia experimental. L’avantguarda per definició és antinostàlgica per fortament presentista i aspirant al futurible. Vives fa servir recursos tipogràfics propis dels mots en llibertat cubistes i lletristes paradoxalment amb una actitud conservadora: salvar els mots, com diria Espriu, i també i sobretot els records. Al capdavall, tot artista aspira a fixar, a conservar l’instant, encara que aquest siga un somni de futur com l’avantguarda de fa cent anys i escaig.
En quart lloc, mescla espais reals i onírics. Entres els reals apareixen espais museístics i sobretot la Marina; trobem partides d’Ondara, el Montgó, Murla i la Segària quasi preindustrials o almenys preturístiques, properes en lírica al que narra Sánchez-Cutillas a Matèria de Bretanya. La Marina de Vives és un espai fantasma, inexistent, per culpa de la construcció salvatge —vos remetem a l’obra de Chirbes. L’ecologisme ontològic, primitiu i emotiu de Vives és antiartificial, és a dir, antiavantguardista. A llibres anteriors dominava la mar Mediterrània però ací tenim sobretot la terra.
La poesia de Vives és alhora senzilla i complexa, conservadora i avantguardista, emotiva i metapoètica, una mescla boja, explosiva i arriscada.
És Vives té un idiolecte propi arriscat amb una dicció senzilla —malgrat les cites en llengües estrangeres— que no defuig unes imatges aïllades, que no conformen un sistema complex. Trobem símils com ara “Senzill com una porta sense casa”, personificacions com el vent parpellejant i sobretot metàfores interessants com la pedrada del sol o l’agret del llenguatge.
En conclusió, en el seu tercer títol poètic Vives continua apostant per una poesia diferent, només comparable en certs aspectes amb la del poeta saforenc Ferran Bretó. La poesia de Vives és alhora senzilla i complexa, conservadora i avantguardista, emotiva i metapoètica, una mescla boja, explosiva i arriscada en esta O una abstracció, que vos recomanem.
