Ens ofereix en aquest llibre una sèrie d’onze entrevistes a escriptors i especialistes del gènere negre, amb un clar predomini dels autors francesos.
Els que em llegiu amb assiduïtat —vull pensar, encara que sigui per enganyar-me, que algun lector incondicionalment assidu dec tenir— sabeu que gairebé mai no faig referència en les meves ressenyes a un element paratextual tan important en un llibre com és la coberta. I la veritat és que no és que no m’interessi. Ans al contrari, les cobertes sempre m’han interessat molt, com us deu poder corroborar el meu bon amic i mestre Miquel Mollà, amb qui sempre he compartit la passió per la lletra impresa. Fa anys vam fer un bon grapat de llibres junts i deu recordar que quan parlàvem de les cobertes jo sempre li demanava que ressaltessin damunt la taula de novetats de les llibreries. Crec que Miquel sempre va aconseguir aquest objectiu amb un bon gust i un domini de la tècnica i de l’art associats a la tipografia sublims.
França ha esdevingut el país capdavanter a Europa en la producció de novel·la negra i, a més a més, és el bressol dels estudis teòrics sobre un gènere que massa sovint ha estat considerat, sobretot en els àmbits acadèmics, com un subgènere.
Dic tot això perquè em sembla ben evident que els editors de Clandestina Editorial, ben probablement guiats per l’autor mateix, han volgut fer amb la coberta d’Interrogatoris. Gènere negre i memòria, d’Àlex Martín Escribà, un homenatge a la col·lecció La Cua de Palla. Aquesta mítica col·lecció que Edicions 62 dedicava a la novel·la negra i policíaca i que dirigia Manuel de Pedrolo s’imprimia amb una coberta d’un groc intens sobre la qual es disposaven imatges en negre, amb tinta plana, i una característica tipografia Helvètica —el disseny era de Jordi Fornas, permeteu-me que faci justícia i ho deixi consignat—, que els editors de Clandestina han reproduït a la perfecció, com ja havien fet anteriorment en altres llibres de Martín Escribà dedicats al gènere. La Cua de Palla no sols va ser una col·lecció que va tenir un gran èxit comercial, popular, sinó que va ser reconeguda també per lectors tan exigents com Joan Fuster: “La mateixa ‘Cua de Palla’ que esperava la ‘lectura’ despreocupada, ‘de quiosc’, era una col·lecció extraordinàriament ‘culta’: elogiablement ‘culta’, diria jo”.
Martín Escribà ens ofereix en aquest llibre una sèrie d’onze entrevistes a escriptors i especialistes del gènere negre, amb un clar predomini dels autors francesos —vuit: François Guérif, Benoît Tadié, Bernard Alavoine, Didier Daeninckx, Dominique Manotti, Jean-Bernard Pouy, Fronçois Thomazeau i Geroges Tyras—, atès que França ha esdevingut el país capdavanter a Europa en la producció de novel·la negra i, a més a més, és el bressol dels estudis teòrics sobre un gènere que massa sovint ha estat considerat, sobretot en els àmbits acadèmics, com un subgènere popular que no era mereixedor de dedicar-hi esforços analítics. Els altres autors entrevistats són l’italià Massimo Carlotto i els catalans Jordi Canal i Artigas i Andreu Martín. Les entrevistes estan datades entre el 31 d’octubre de 2018 i el 18 de juliol de 2023.
La novel·la negra, malgrat el que potser la majoria de lectors que només la veuen com un pur entreteniment puguin pensar, també pot ser —i sovint ha de ser— l’eina més idònia per a mostrar unes realitats duríssimes en què molts individus han d’intentar sobreviure.
Si considerem com està plantejat el llibre, podríem pensar que les opinions de les persones entrevistades, sia sobre l’obra pròpia quan es tracta d’escriptors de gènere negre, sia sobre diferents aspectes analítics en el cas dels especialistes, la majoria professors universitaris, són les que hi tenen un paper preponderant. No ho negaré pas. Ara bé, a mesura que vas llegint les diferents entrevistes, t’adones de la importància que hi té l’entrevistador. Àlex Martín Escribà demostra uns coneixements amplíssims —enciclopèdics, m’atreviria a afirmar— sobre la matèria d’estudi. En el seu paper d’entrevistador fa sempre la pregunta justa, amb una intel·ligència que permet que el discurs de les persones entrevistades flueixi d’una manera rigorosa i, alhora, amena.
Certament, i inevitablement, trobem idees que es repeteixen en algunes de les persones entrevistades, que poden tenir concepcions similars respecte a diferents aspectes, però també hi ha judicis antagònics sobre algun dels temes tractats. Ho entendreu amb un exemple senzill. Per a alguns entrevistats, novel·la policíaca i novel·la negra són termes sinònims; per a altres defineixen clarament dues tipologies que poden ser germanes però no idèntiques: la primera se centra a resoldre un enigma i la segona és un reflex social i polític d’una societat en un moment determinat, plantejat ben sovint com una denúncia de les injustícies impulsada des del compromís cívic. De fet, la reflexió sobre la terminologia aplicada als gèneres, l’anàlisi dels diferents moviments i de les col·leccions més emblemàtiques i la recepció dels autors més importants són algunes de les qüestions que es tracten, de manera necessàriament reiterada, al llarg de tot el llibre.
Per als investigadors que vulguin acostar-se al gènere però resulta també molt interessant per a totes aquelles persones que, ben probablement abans de dormir, solen obrir una novel·la negra i acaben veient com el dia despunta i ells encara no l’han tancada.
És en aquest sentit que pren un paper preponderant la memòria, la memòria individual i la memòria col·lectiva, com a punt de partida per a poder analitzar el passat dels diferents territoris i de les diferents societats, sia el Chicago dominat pels gàngsters als anys vint, la Barcelona trista sota el franquisme o la Marsella violenta de l’època contemporània. Perquè la novel·la negra, malgrat el que potser la majoria de lectors que només la veuen com un pur entreteniment puguin pensar, també pot ser —i sovint ha de ser— l’eina més idònia per a mostrar unes realitats duríssimes en què molts individus han d’intentar sobreviure. Interrogatoris és un llibre imprescindible per als investigadors que vulguin acostar-se al gènere, però resulta també molt interessant per a totes aquelles persones que, ben probablement abans de dormir, solen obrir una novel·la negra i acaben veient com el dia despunta i ells encara no l’han tancada.
