És un llibre coral, de mirada d’àliga, que bascula sobre una fake-new, i els seus efectes. Tot sona molt contemporani. L’esperit de l’autor és il·lustrat, l’esperit dels seus personatges és indolent, prepolític, brutal.
Aldarulls de juliol,d’Erskine Caldwell, esdevé una novel·la quasi perfecta com a denúncia, per exemple, de la flongesa dels poders públics de caràcter democràtic, que en una situació límit de propagació d’una mentida, no actuen de manera ètica i exigent.
És una obra d’un gran realisme i, si em permeten el tòpic, d’una gran actualitat malgrat ser publicada en anglès l’any 1940. Semblaria una obra estereotipada, clixé previsible sobre el racisme als EUA, i ho és en cert sentit, en especial perquè les accions i reaccions dels personatges secundaris és fascinant, i la lliçó de la novel·la és d’una gran claredat. Cada escena suscita una reflexió demolidora, que il·lumina l’ànim del lector. Potser en un món com l’actual, de representacions més confuses i complexes, agraïm l’esperit de claredat solar d’Erskine Caldwell, tocat d’un esperit de justícia laic i lluminós.
A l’inici de la novel·la es dibuixen les reaccions d’un xèrif local poc honorable, poc ètic, que esdevé un personatge capital sobre el qual gravita la novel·la com si fos un llac on les onades de la tempesta arriben a tot arreu.
La vivor de la trama, la concisió de les escenes, les accions morals dels personatges que es belluguen al voltat d’un epicentre: el xèrif Jeff McCurtain, que dorm i vol seguir tranquil, i no l’hi deixen pas. La seua dona tampoc no el deixa de petja.
El tema podia ser enunciat en forma genèrica com el racisme de les societat rurals del sud dels Estats Units. És cert, ara bé, també hi observem altres afers que no són menors: el poder de la mentida, els interessos particulars dels propietaris, la ràbia col·lectiva de la massa, de mal aconduir, les molleses de les autoritats democràtiques, la ignorància i el seu efecte compactant, la difícil convivència entre races diferents, el poder corrupte, les conductes masculines, les conductes femenines, la falta de rigor moral dels governants, la desemparança apresa dels esclaus.
És un llibre coral, de mirada d’àliga, que bascula sobre una fake-new, i els seus efectes. Tot sona molt contemporani. L’esperit de l’autor és il·lustrat, l’esperit dels seus personatges és indolent, prepolític, brutal.
De fet, a l’inici de la novel·la ja ho saben quasi tot: una noia ha estat violada per un home jove negre, diu la gent blanca, un vespre d’estiu en un poble del sud on cultiven cotó. Ho proclamen una dona que pretén expulsar tots els negres cap a l’Àfrica i un clergue que l’acompanya. La notícia s’escampa com un regueró de pólvora, excita la condició mascle dels homes que es prenen la justícia per la seua mà, sacseja les consciències, esdevé veritat incontestable sense cap altre crèdit que la propagació, cosa que fa tremolar la vida social d’un comtat del sud de la gran Nord-Amèrica, la nació en què els homes blancs prenen les seues determinacions, i no són pas gaire bones.
La violació d’una noia que es diu Kati, que es presenta com una dona jove a qui s’ha mort la mare fa poc, que té uns comportaments sexuals una mica animals. Les baralles entre mascles són apoteòsiques. El despertar de la sexualitat hi té un paper rellevant.
El més encertat per mi és la vivor de la trama, la concisió de les escenes, les accions morals dels personatges que es belluguen al voltat d’un epicentre: el xèrif Jeff McCurtain, que dorm i vol seguir tranquil, i no l’hi deixen pas. La seua dona tampoc no el deixa de petja, a punt d’abandonar-lo, si calgués. Si no fos dramàtic, seria còmic.
L’altre nucli gira al voltant del nus del poder: s’objectiva en un jutge demòcrata que viu aïllat i sol, a l’ombra, que pren les decisions que lliguen tota la comunitat. La transparència narrativa és evident; l’opacitat del poder és palmària.
L’altre punt d’interès narratiu és Sonny Clark, d’un ingenuïtat suprema, el jove a qui acusen de la violació d’una noia que es diu Kati, que es presenta com una dona jove a qui s’ha mort la mare fa poc, que té uns comportaments sexuals una mica animals. Les baralles entre mascles són apoteòsiques. El despertar de la sexualitat hi té un paper rellevant.
La tensió magistral del conflicte és mastega en l’espera, en els detalls diabòlicament concrets, que de vegades l’autor deixa només insinuats, i en el fatalisme ambiental.
En la nit, la batuda dels homes blancs teixeix la trama amb una veracitat que fa pujar el to general. L’enfocament en la constel·lació de personatges secundaris aporten matisos morals impagables.
En la nit, la batuda dels homes blancs teixeix la trama amb una veracitat que fa pujar el to general. L’enfocament en la constel·lació de personatges secundaris aporta matisos morals impagables.
Ens permetem de recalcar un crescendo tràgic, solemne, que no crea escola.
La rastellera d’efectes de la mentida permeten reflexionar sobre l’efecte bola de neu. L’afer és tractat amb una claredat esgarrifosa. Tens la impressió que el narrador ha observat molt bé la conducta humana. No sabries dir si més enllà d’aquesta denúncia hi ha precisament la qüestió bàsica de la humanitat: la claredat en l’expressió dels conflictes i la confusió en les seues solucions polítiques. Com si el salt de les ficcions a les realitats pragmàtiques fos una caiguda al buit.
