Fuster en estat pur. Això és el que us trobareu en Notes d’un desficiós. O, per ser més concret, el Fuster més directe, el més indignat, el més irònic, el més sarcàstic, el més combatiu, el més militant en el millor dels sentits… Tan analític com sempre, més rotund que mai.
La secció que va mantenir en el setmanari Qué y Dónde entre juny de 1979 i abril de 1984. Aquestes dates us han de permetre situar-vos històricament: transició, batalla de València, Estatut d’autonomia, esclat de llibertats, manifestacions, vagues…
Com que ja ho he fet desenes de vegades, no m’importa tornar a caure en el lloc comú de recordar que Joan Fuster va prendre la decisió de ben jove de professionalitzar-se com a escriptor després de llicenciar-se en dret a la Universitat de València i no exercir d’advocat més que en molt escasses ocasions, sobre les quals ell mateix fa broma.
Com que s’havia de guanyar les garrofes, va trobar en les publicacions de la premsa periòdica, diaris i revistes de tot tipus, editades ací i allà, en català i, òbviament, sobretot en espanyol, l’espai per a publicar i guanyar-se el jornal.
Pro pane lucrando, com deia ell, va escriure més de 3.700 articles —també una setantena de llibres. Va viure molts anys del periodisme, tot i que em sembla que no el podem considerar periodista, si més no, un redactor d’aquells que surten al carrer per acostar-nos les notícies diàries o reescriuen el que els arriba de les agències. Fuster, això sí, va escriure reportatges i, especialment, columnes i articles d’opinió a dojo.
Notes d’un desficiós és el títol de la secció que va mantenir en el setmanari Qué y Dónde entre juny de 1979 i abril de 1984. Aquestes dates us han de permetre situar-vos històricament: transició, batalla de València, Estatut d’autonomia, esclat de llibertats, manifestacions, vagues… Quan va començar a col·laborar-hi, dirigia el setmanari J. J. Pérez Benlloch, que en certa manera —ànima inquieta, com sempre—, era l’impulsor, o un dels impulsors principals, del projecte.
Després van substituir J. J. els malaguanyats Josep Torrent i Pilar López —Josep es va dedicar sempre al periodisme amb una trajectòria contundent; Pilar va ocupar de bell antuvi i de manera ben diligent el càrrec de cap de protocol de les Corts Valencianes, on la vaig conèixer i li vaig prendre una gran estima, i crec que ella a mi també, però això són coses meves que no venen a tomb.
Hi parla de tot. També de política i de polítics, és clar, però hi escriu sobre gastronomia, sobre les falles, sobre la paternitat, sobre personatges històrics concrets, sobre llibres, sobre escriptors, sobre pornografia, sobre els costums i sobre els canvis de costums.
No sé si Fuster era molt desficiós, però sí extremadament observador i sagaç, curiós, d’un olfacte fi que li permetia capbussar-se de ple en qualsevol aspecte de la realitat que li va tocar de viure. Ho podreu comprovar en els temes que tracta en aquestes notes. Pel que us he comentat al principi, de ben segur que heu pensat que només hi parla de política. No.
Hi parla de tot. També de política i de polítics, és clar, però hi escriu sobre gastronomia, sobre les falles, sobre la paternitat, sobre personatges històrics concrets, sobre llibres, sobre escriptors, sobre pornografia, sobre els costums i sobre els canvis de costums. Potser, ben mirat, tot això també és política, si ens atenim al significat aristotèlic del terme —i que em perdonin els filòsofs. Al capdavall, llegir aquest Fuster és tenir una radiografia no sols de la societat del moment en què escriu sinó, en molts aspectes, si som capaços d’extrapolar el que estem llegint, de la societat actual.
He somiat tantes vegades què hauria escrit Fuster si hagués viscut ara mateix. És probable que, a fi de comptes, hagués escrit pràcticament el mateix: en termes politiconacionals, no sé si dir que estem pitjor que en els anys vuitanta del segle passat, en termes d’identitat lingüística, potser pitjor que en els anys seixanta. Ho deixaré estar ací, que tampoc no voldria emmerdar-me excessivament.
Fuster era el col·laborador més ben pagat del Qué y Dónde. Com ens recorda Nel·lo Pellisser en el magnífic pròleg que encapçala aquesta edició, cobrava 3.000 pessetes, que ell trobava escasses, per textos que sovint no arriben a les dues-centes paraules i ben poques vegades superen les tres-centes, sempre concentrades en un sol paràgraf, que, per tant, es llegeixen en un minutet escàs. Estic convençut que els escrivia d’una tirada. Ja voldrien els col·laboradors de diaris i revistes actuals cobrar els 130 euros a què equivaldrien avui aquelles 3.000 pessetes. També voldrien, certament, escriure com Fuster.
Anotada per Francesc Pérez Moragón i Nel·lo Pellisser. Són unes notes breus que faciliten la comprensió del text, especialment per als lectors joves per a qui aquells anys de la transició poden quedar molt i molt llunyans.
Aquesta edició ens arriba profusament anotada per Francesc Pérez Moragón i Nel·lo Pellisser. Són unes notes breus que faciliten la comprensió del text, especialment per als lectors joves per a qui aquells anys de la transició poden quedar molt i molt llunyans, que no necessitaran anar a les enciclopèdies virtuals o a internet per descobrir qui són els personatges, potser menors, però molt importants, presents en els afers polítics i culturals del moment.
És probable que Fernando Abril Martorell sigui per als més joves només aquella avinguda que els duu fins a l’Hospital Universitari i Politècnic La Fe, de València, però si llegeixen Fuster sabran com les gastava el de Picassent.
El llibre es tanca amb un epíleg d’Emili Piera que comença amb la frase següent: “Sempre he tingut una certa debilitat per les Notes d’un desficiós dins de la producció de Joan Fuster”. No hi puc estar més d’acord, fins al punt que he hagut d’esborrar l’inici d’aquest paper meu en adonar-me que, sense saber-ho, plagiava Piera. M’alegra compartir debilitats, amb Piera i espero que amb vosaltres.
