La Lau, que rep en herència d’una tia que acaba de morir la missió de portar les seues cendres a una localitat concreta de Portugal on va viure una gran història d’amor, trenta anys enrere.
Sent com és Marcel Proust el meu gran fetitxe literari, no crec ser sospitós d’estar en contra de la complexitat en literatura. Hi adduiré, com a prova, el meu últim llibre La vida plenament viscuda (Editorial Vincle). Una Dana enfurismada el va esborrar immisericordement de la faç de la terra el passat 29 d’octubre, però ara ha ressuscitat, com el fill d’un déu o una favera qualsevol a l’embat de la calidesa primaveral.
La complexitat té el seu què però, i la senzillesa? Potser, lector, et delisques en algun moment per libar un bon Rías Baixas o un Penedès excels, i tanmateix, coincidiràs amb mi que, per a llevar la set, un simple got d’aigua és imbatible. Doncs el llibre de què parlaré avui vindria a ser aquest got d’aigua.
No sé si dits o llavis és una història moralment complexa contada amb gran senzillesa narrativa. L’argument de la novel·la ens presenta una protagonista, la Lau, que rep en herència d’una tia que acaba de morir la missió de portar les seues cendres a una localitat concreta de Portugal on va viure una gran història d’amor, trenta anys enrere.
Condueix el lector per viaranys morals envitricollats però ho fa en un estil narratiu molt plàcid. Els personatges pateixen daltabaixos emocionals mentre la narradora no perd les bones maneres.
Lau es fa companyar en el viatge per la seua amiga Elena, un amor truncat d’adolescència. Lau i Elena van pactar no tornar-se a tocar a manera d’encanteri per a salvar el qui després seria el marit de l’Elena, Iu. Però ara es retroben en l’aventura portuguesa i les coses van en direccions que no esperaven.
Precisament la gràcia d’aquest relat, com deia, és que condueix el lector per viaranys morals envitricollats però ho fa en un estil narratiu molt plàcid. Els personatges pateixen daltabaixos emocionals mentre la narradora no perd les bones maneres. De tant en tant, això sí, hi introdueix frases de sabor aforístic. Exemples:
“Hi ha poques coses més íntimes que dormir amb algú. No follar, dormir i dormir bé, sense aquell son superficial i incòmode de les primeres cites”.
“El sexe dura més que la vida. L’enamorament, potser no tant”.
“Potser la felicitat i la infelicitat són una mateixa cosa, i només les separa el temps”.
D’altres vegades, però, aquesta facilitat lapidària s’esmarra i la narradora introdueix frases inversemblants, com ara la que diu Elena a Lau en l’escena sexual culminant a la platja: “Quina illa tan petita per a un amor tan gran, quin amor tan gran per a tan pocs dies”.
És de lectura plaent i segurament té més encerts que defectes. “Estimar és deixar anar”, el leitmotiv del relat, és una consigna plenament acordada als estranys temps en què vivim, on res dura ni roman, i cal l’entrenament en el deixar anar.
Precisament les escenes de sexe, abundants, són potser el moment més qüestionable de la novel·la. No perquè estiguen mal escrites, sinó perquè és molt difícil narrar un acte sexual i no caure en la trivialitat i els llocs comuns. L’escena de la platja, per exemple, que segella un pacte entre les dues amants, a mi m’ha sabut a poc, tot massa breu i massa vist. I és que és difícil acoblar el que es vol contar a la seua literalitat –el que en narratologia s’anomena història i discurs– però també és difícil, en certs contextos, no caminar constantment pel caire de la cursileria.
De tota manera, la novel·la de Selena Soro és de lectura plaent i segurament té més encerts que defectes. “Estimar és deixar anar”, el leitmotiv del relat, és una consigna plenament acordada als estranys temps en què vivim, on res dura ni roman, i cal l’entrenament en el deixar anar per a no morir ni parar boig enmig de la voràgine de les relacions humanes.
He llegit en una entrevista a l’autora d’aquest llibre que algunes amigues seues s’havien masturbat aprofitant els seus passatges més tòrrids. Em sembla una conseqüència lloable i, segons com, un gran elogi.
