La transformació de la tesi doctoral en una monografia acadèmica adreçada simultàniament als especialistes i a un públic més general ha resultat del tot exitosa. Cal destacar, en particular, l’adequada articulació, volum i concisió de l’estudi.
El volum objecte de comentari és producte de la reelaboració del gruix de la tesi doctoral de l’autor, presentada el setembre de 2021 a la Universitat de València sota la direcció de Ferran Archilés. S’hi aborden els orígens i l’evolució del valencianisme polític en un ventall cronològic força extens que abasta des del darrer franquisme fins al final del decenni dels noranta del s XX. Encara que centrat de manera molt principal en la trajectòria de la Unitat del Poble Valencià (UPV), també hi són objecte d’atenció altres petites formacions valencianistes anteriors i posteriors, com el Partit Socialista del País Valencià, la Unió Democràtica del País Valencià, el Partit Nacionalista del País Valencià, l’Agrupament d’Esquerres del País Valencià, la primera Esquerra Unida del País Valencià i el Partit Valencià Nacionalista.
D’entrada, cal assenyalar que el territori i marc cronològic seleccionats per l’autor ja gairebé garanteixen el caràcter innovador de l’estudi. D’un costat –i malgrat les intenses recerques d’historiadors com ara el mateix Ferran Archilés– el valencianisme ha estat, en general, menys estudiat que els nacionalismes català, basc i gallec. Però sobretot, fins molt recentment, les investigacions sobre els moviments identitaris a l’Estat espanyol s’han centrat en períodes anteriors a la transició postfranquista, molt peculiarment en els anys de la Restauració Borbònica i de la Segona República.
Una particular atenció a la preparació, resultats i conseqüències dels principals esdeveniments electorals: 1974-82, 1982-87, 1987-91, 1991-95 i 1995-98. L’àgil redacció permet analitzar l’estructuració organitzativa de la UPV, els debats interns focalitzats en el xoc entre les diverses sensibilitats.
Autors com ara Xosé M Núñez Seixas han assenyalat la necessitat d’aprofundir en el conjunt variat de mobilitzacions nacionalistes i regionalistes portades a terme a partir de 1977 a gairebé tots els territoris de l’Estat, particularment a aquells que tenen llengua i cultura pròpies diferents de la castellana. Per molt que sovint aquestes accions col·lectives responguessin a un cert mimetisme, no hi ha dubte que condicionaren els processos de construcció i desplegament de l’Espanya autonòmica. En aquest sentit, l’estudi dels diferents partits nacionalistes d’esquerres de les perifèries hispàniques constitueix una tasca essencial, atès el seu evident protagonisme en la vertebració política i social dels sectors més sensibilitzats vers la qüestió nacional de les respectives comunitats territorials. Des del decenni dels noranta han aparegut monografies relatives a formacions homòlegues a la UPV com ara el d’Antoni Marimon sobre el Partit Socialista de Mallorca, el de Gaizka Fernández sobre Euzkadiko Ezkerra, o el de Michel Martínez sobre la Chunta Aragonesista. Amb aquest treball de Natxo Escandell queda gairebé completat l’anàlisi del conjunt de partits que en les eleccions europees de 1987 i 1989 conformaren la candidatura Esquerra dels Pobles.
No es limita tanmateix al marc geogràfic valencià, sinó que s’estableix una perspectiva comparada amb altres comunitats autònomes com ara Catalunya, el País Basc, Galícia i les Illes Balears.
La transformació de la tesi doctoral en una monografia acadèmica adreçada simultàniament als especialistes i a un públic més general ha resultat del tot exitosa. Cal destacar, en particular, l’adequada articulació, volum i concisió de l’estudi. En els cinc capítols centrals es desplega la successió d’etapes cronològiques en la construcció del nacionalisme progressista valencià, amb una particular atenció a la preparació, resultats i conseqüències dels principals esdeveniments electorals: 1974-82, 1982-87, 1987-91, 1991-95 i 1995-98. L’àgil redacció permet analitzar l’estructuració organitzativa de la UPV, els debats interns focalitzats en el xoc entre les diverses sensibilitats en funció de l’eix nacional i de l’eix territorial, la implantació social –òbviament determinada per les peculiaritats del territori valencià, per exemple a nivell lingüístic i d’estructura econòmica– i els resultats electorals tant al conjunt autonòmic com a escala municipal, estatal i europea. L’enfocament no es limita tanmateix al marc geogràfic valencià, sinó que s’estableix una perspectiva comparada amb altres comunitats autònomes com ara Catalunya, el País Basc, Galícia i les Illes Balears.
La metodologia triada per l’autor és molt adient i contribueix a afrontar amb èxit els objectius plantejats; en particular el de determinar la incidència d’aquest moviment polític en la història valenciana recent. Hi destaca en aquest sentit la riquesa i varietat de les fonts consultades. Així, s’utilitzen premsa de totes les tendències, així com fonts orals que inclouen, per exemple, els principals dirigents del valencianisme polític –Pere Major, Enric Morera, Pepa Chesa, Ernest Garcia… Però sobretot, hi destaca l’ús de fons documentals fins ara poc explorats o del tot inèdits, com ara el del Bloc Nacionalista Valencià, els arxius personals de Vicent Álvarez i Emili Selfa, i fins i tot, documentació procedent de l’arxiu del Bloc Nacionalista Gallec. Els mapes, quadres i taules incorporats a l’edició són així mateix enormement útils per il·lustrar les llums i ombres en el procés de penetració social i electoral del nacionalisme valencià en el període objecte d’estudi.
L’ús de fons documentals fins ara poc explorats o del tot inèdits, com ara el del Bloc Nacionalista Valencià, els arxius personals de Vicent Álvarez i Emili Selfa, i fins i tot, documentació procedent de l’arxiu del Bloc Nacionalista Gallec.
En definitiva, el llibre d’Escandell permet constatar que els límits electorals del valencianisme polític en els anys vuitanta i noranta foren producte de la combinació de nombrosos elements. D’un costat, caldria referir-se a factors exògens, com són el marc legislatiu estatal, el context internacional, o les singularitats de la via valenciana a l’autonomia. Però no són menys importants les causes endògenes, com ara l’arrelament estrictament municipal i limitat a les comarques centrals del valencianisme, els seus constants enfrontaments interns per divergències respecte a les prioritats ideològiques, les definicions del marc nacional o les polítiques d’aliances, la incapacitat per construir sinèrgies amb el món cultural i sindical, o la competició amb altres formacions polítiques pel mateix espai electoral.
Tot plegat, el treball revela que la capacitat del fusterianisme per promoure dinàmiques de transformació en els terrenys social i cultural, no tingué una traducció del mateix abast en el camp polític i electoral. Només cal desitjar que Ni fet ni desfet tingui aviat la seva continuïtat amb un treball que abordi un període 1999-2023 en què el valencianisme progressista fou capaç de reinventar-se i assolir unes quotes de gestió institucional desconegudes.
