Se situa en un doble nivell, el present (2008) i el passat (1936-1939) i en el viatge que Araceli fa des del present, amb una crisi sentimental i laboral, cap als fets que tingueren lloc el vint de febrer de 1936.
Qualsevol indret pot ser adient per a fer literatura de qualitat. Les quatre grans ciutats valencianes, tanmateix, han estat escassament convertides en matèria literària en valencià. Que no donen per a escriure bones històries? No tindrà a veure amb la condició perifèrica dels valencians, que no acabem d’assumir que som una societat de cinc milions de persones que mereix ser analitzada i també, per descomptat, narrada?
Potser alguns èxits de vendes d’autors com ara Ferran Torrent o Rafa Lahuerta s’han degut, precisament, entre altres virtuts, a l’encert de convertir València en un escenari reconeixible, que marcava empremta a les novel·les. Aquest és un camí que també ha transitat Joan Francesc Mira, entre d’altres, però trobe que encara és escadusser.
Què tenim de literatura catalana que transcórrega principalment com ara a Castelló? En destacaria I després venen els anys, de Maria Folch, on la ciutat de la Plana comparteix protagonisme amb Ístria, París, Roma o l’Alguer. Molt més?
Edificis foren assaltats i diversos cremats, entre els quals la Basílica de Santa Maria, l’església on es representa el Misteri d’Elx i que també hi apareix. Dos morts i diversos ferits completaren la jornada.
I a Elx? Doncs ara en tenim novetat, Negrín no cremava esglésies, un títol que no sé si desorientarà a més d’un. Igualment que un lector de fora de València pot llegir perfectament literatura ambientada al cap i casal o onsevol, aquesta novel·la, que mereix ser tinguda en compte, no és només per a elxans, ni de bon tros. De fet, la història té perllongaments menors per Barcelona i Liverpool. Qualsevol pot acostar-s’hi. I farà ben fet.
La novel·la ha sigut premi de narrativa Antoni Bru i l’autor és J. A. Quesada Coves. Els lectors de La Veu dels llibres el coneixen per l’entrevista que li feu el periodista Manuel Lillo i la ressenya de Maleïts feixistes, un llibre amb quatre edicions que també transcorre a Elx. Quesada es va consolidant com una de les veus suggestives meridionals, com ara Araceli Candela, el personatge principal de la novel·la i alter ego de l’autor, que acaba de guanyar el premi “prestigiós” Enric Valor. Amb Araceli, precisament, “naix una nova veu al sud del País Valencià”.
Cal tenir en compte que l’elxà començà publicant dues novel·les en castellà. Amb Maleïts feixistes i Negrín no cremava esglésies ha iniciat un camí que esperem que no tinga retorn. Malgrat el menyspreu que alguns mitjans subvencionats amb diners públics atorguen a la literatura en català a casa nostra, per a molts autors és molt més satisfactori, per molts motius, publicar en valencià. En destacaria l’autenticitat, que agraeixen els lectors.
Al llarg de les pàgines el lector acompanya la descoberta d’Araceli d’una història més complexa que la que el franquisme intentà fer creure. Quesada és historiador i es nota.
El fenomen del canvi lingüístic recorda els casos de Josep Piera i de Marc Granell durant les acaballes del franquisme. Han acabat tots dos amb una producció molt meritòria en la llengua d’Ausiàs March, reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en el cas del de Beniopa. Benvingut siga, en definitiva, qui a sa casa ve.
Un dels principals encerts de Negrín no cremava esglésies és que la trama està ben construïda i l’interés no defalleix mai. L’estratègia se situa en un doble nivell, el present (2008) i el passat (1936-1939) i en el viatge que Araceli fa des del present, amb una crisi sentimental i laboral, cap als fets que tingueren lloc el vint de febrer de 1936 en la capital del Baix Vinalopó. Catorze edificis foren assaltats i diversos cremats, entre els quals la Basílica de Santa Maria, l’església on es representa el Misteri d’Elx i que també hi apareix. Dos morts i diversos ferits completaren la jornada. O fou a l’inrevés? Així, combina la descoberta de l’esclafit de la violència física i iconoclasta des d’aquests dos períodes, que es van alternant en la narració.
Al llarg de les pàgines el lector acompanya la descoberta d’Araceli d’una història més complexa que la que el franquisme intentà fer creure. Quesada és historiador i es nota. De fet, dos personatges també ho són, Salvador Macià, il·licità, nom idèntic, ves per on, d’un col·laborador a primeries de segle XX en el diari elxà La Libertad; i Pau Amorós, barcelonés que posa el contrapunt territorial, però no només. El lector té fàcil resseguir la història. El narrador, ignot, és omniscient i fins i tot accedeix als diàlegs interiors dels personatges, que s’entrecreuen en algun moment, en una solució arriscada i potser discutible.
El sud valencià, per a bé i per a mal, és la zona que més creix demogràficament. I necessitem històries que ens el descobrisquen i ens inviten a anar més enllà. Maleïts feixistes i Negrín no cremava esglésies segueixen un camí que esperem que s’amplie.
Cal destacar també el valencià meridional de la novel·la, amb una gran riquesa lèxica i paremiològica. Tal vegada l’autor abusa d’aquest darrer recurs i, en alguns diàlegs, esdevé excessiu.
Un país també es fa amb la literatura. Isabel, Sabaleta, la iaia de Pau, tot i els tòpics, afirma que “la festa, la pólvora i el foc són senyals d’identitat dels valencians, i a Elx sempre hem sigut molt valencians”. Araceli ho confirma: “Li done tota la raó”. I qui som nosaltres per a qüestionar-ho?
Elx no era durant la Guerra Civil “un poble tan xicotet” com afirma Salvador Macià, ja que superava els trenta-cinc mil habitants, tot i que ara, certament, sextuplica la població. El sud valencià, per a bé i per a mal, és la zona que més creix demogràficament. I necessitem històries que ens el descobrisquen i ens inviten a anar més enllà. Maleïts feixistes i Negrín no cremava esglésies segueixen un camí que esperem que s’amplie.
Tant de bo Elx, i Alacant, és clar, esdevinguen centres importants de la literatura en valencià. Enriquirien molt l’escenari un pèl provincià que patim. Seria bo que la veu de Quesada es consolide i acresca. De moment, podem gaudir d’aquest llibre.
