Ens submergeix en el pensament mític, tant en els déus de l’antiguitat com en el llegendari popular del territori. I de tots dos, en sap.
Em pregunto quina impressió tenien els convidats del comte Engelbrecht II de Nassau quan, al Palau de Coudenberg de Brussel·les, eren portats davant del tríptic El jardí de les delícies. No he pogut evitar fer un cert paral·lelisme entre l’emblemàtica obra de Hieronymus Bosch i el llibre de Josep Maria Solà Capbussada, per dues raons: una de forma i l’altra de fons. D’una banda, l’estructura del llibre, compost de relats curts que s’agrupen en tres tríptics; d’altra banda, el gran simbolisme de què es nodreix.
Però anem per pams. Josep Maria Solà és escriptor, professor i activista cultural. Ha publicat novel·la i assaig, és membre del col·lectiu Lola Palau –col·lectiu de narradors de la Catalunya central–, president de l’Associació Revista d’Igualada i redactor de la Revista Alta Segarra.
Això de professor és un tret que em crida molt de la seva personalitat, perquè sempre li he trobat un afany d’apropar la cultura, sigui alta o baixa, a tots els públics. És un veritable referent cultural de la nostra comarca, i també una peça clau de la que probablement serà la nova comarca de l’Alta Segarra.
I aquesta trajectòria personal és molt rellevant pel context de Capbussada, en què l’autor ens submergeix en el pensament mític, tant en els déus de l’antiguitat com en el llegendari popular del territori. I de tots dos, en sap molt, tant dels arquetips grecs i els seus patrons de comportament, com de les rondalles que s’expliquen i s’han explicat a Calaf, el nostre poble.
En el tríptic dels orígens, em captiva la primera narració, “El mal caçador”, sobre els orígens de la humanitat, el pas de caçadors a recol·lectors, la primera domesticació del cavall i el ritu de la pluja.
En “La veritable llegenda del mercat de Calaf” ens sorprendrà el diàleg sobre Apeŀles Mestres entre un ase i una llagosta, en un temps en què “encara els animals parlaven”.
En “L’enigma de Sigar”, un berber anomenat Hàlaf arriba a un pomar magnífic on una serp li planteja un triple enigma, al qual trobarà les respostes en un somni. I en “La bèstia”, un noi jove, als peus d’un castell magnífic, s’enfronta a un animal que la gent dels voltants, temorosa del que és desconegut a la natura, havia convertit en monstre.
En el tríptic de Calaf, vil·la que és el fil conductor d’aquests tres relats, ens situem en el segle XVII amb “El retaule inacabat” i coneixem l’artista Joan Grau, que treballarà un temps a la col·legiata i marxarà descobrint, massa tard, un amor secret.
En “La veritable llegenda del mercat de Calaf” ens sorprendrà el diàleg sobre Apeŀles Mestres entre un ase i una llagosta, en un temps en què “encara els animals parlaven”, i la història ja la deveu conèixer si heu llegit l’auca. I el darrer, “L’ogre peladits”, és un relat de por, amb un monstre que s’emporta els nens que no es renten, en un poble en què les mines i la sutja són pertot arreu, i en el qual, de vegades, és preferible que el monstre se t’endugui que la miserable realitat.
En el darrer tríptic, dit “De la dona”, hi trobem “Teràpia”, en el qual quatre dones ens descriuen el conflicte amb la figura paterna, siguin diferències ideològiques, la castració femenina —encara present en algunes cultures—, el destí imposat i que més tard s’ha demostrat equivocat, o la responsabilitat de tenir cura del pare senil.
La seva mestria està a teixir les idees en relats que ens resulten estranyament familiars, com si ja existissin en el gran blau de la nostra memòria.
En el segon relat, “Entusiasme”, a l’Ariana, que està preparant el seu treball de recerca sobre la pervivència dels déus grecs en la cultura moderna, se li barregen els estudis amb les experiències personals: Dionís, Príap, Bacanal. I en el darrer relat del tríptic, corprenedor, una mare afronta el dol pel suïcidi del seu fill de catorze anys, estudiant l’oracle de Delfos per al seu treball de final de grau sobre humanitats.
Solà recorre també en la seva narrativa a les veritats generals. Per exemple, diu que les paraules s’han de pensar, i ja el títol, Capbussada, i la coberta, amb La tombe du plongeur, m’evoquen l’expressió francesa plonger dans la lecture, que significa abstreure’s de l’entorn i interessar-se únicament per l’objecte de lectura. I això és exactament el que s’experimenta navegant per aquest recull de relats, que giren entorn de les llegendes, els mites, i també els somnis, els drames i les emocions, que són atemporals i, prenent diferents rostres, orígens i gèneres, fan que el lector hi empatitzi profundament.
Solà és un narrador molt hàbil, d’aquells que m’atreviria a dir que té les paraules al vel del paladar, però la seva mestria està a teixir les idees en relats que ens resulten estranyament familiars, com si ja existissin en el gran blau de la nostra memòria.
En el fantàstic pròleg de Miquel Desclot trobem, a més a més, algunes de les claus per a comprendre el llibre en conjunt. Tal com Desclot apunta:
“L’avenç científic ha pogut fer creure més d’un cop que el pensament mític, o el pensament poètic, quedava obsolet després de tantes conquestes de l’empirisme de les ciències.”
Sembla, doncs, que Solà reprèn el pensament del Romanticisme per revoltar-se contra aquestes certeses científiques i tecnològiques, ja que igual que en aquell moment:
“les incògnites fonamentals continuaven desafiant la comprensió humana, i així la raó va haver de cedir bona part dels seus drets a la imaginació, el somni i la intuïció, és a dir, el pensament poètic.”
Capbussada, uns relats per glaçar i esperar el desgel, per sàviament apreciar tota la seva profunditat.
