El poeta valencià Angelí Castanyer (1905-1974) embarcà en l’Stanbrook al final de la guerra des del port d’Alacant amb el número 1.706 del passatge. Li faltaven dues setmanes per a fer els trenta-quatre anys. Era poeta, escriptor i polític valencianista compromés i impulsor com el seu germà gran, el dramaturg i polític Josep Castanyer, de l’Estatut d’Autonomia per al País Valencià, que mai arribaria a aprovar-se en produir-se el colp d’estat. Els dos germans embarcaren gràcies a la gosadia del capità gal·lés Archibald Dikson, que va desobeir les ordres de la seua naviliera i, sortejant els atacs dels avions de Mussolini, va conduir la nau cap a Algèria. Després d’una llarga quarantena, molts dels exiliats, com ara Josep Castanyer, van fer cap als camps de concentració de la colònia francesa, vigilats per guardians senegalesos, per a construir el Transsaharià, un tren que havia d’unir el sud d’Àfrica amb la Mediterrània. Angelí va tenir més sort en acollir-lo una família d’Orà i oferir-li faena.
Ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha reeditat Miratge, amb una magnífica introducció del professor Josep Palomero, una peça valuosa, un trencadís de mots imprès per primera vegada a París en 1954.
Josep i Angelí van fer bé en escapar en aquell fatídic final de la guerra. Tots dos havien estat compromesos amb la República i amb el valencianisme polític, tant a través de l’activitat política com en els seus escrits en revistes i diaris. Angelí va ser, a més, un dels firmants de les Normes de Castelló. Va col·laborar amb el teatre de Peris Celda i havia escrit en Taula de Lletres Valencianes, Camí, Timó, Avant, El País Valencià i moltes altres publicacions d’aquell temps. Europeista i valencianista irredempt, es mostrava combatiu a favor de la unió de totes les forces valencianistes.
En acabar la guerra mundial i enfonsar-se el règim col·laboracionista de Vichy, els germans Castanyer es traslladaren a França. Angelí trobà faena a Bordeus en l’empresa d’un altre exiliat i és allí, després de deu anys, on es va retrobar amb Clara Rausell, la seua dona, i el seu fill Àngel, que no coneixia al pare. Les dones i els fills dels dos germans havien travessat el Pirineu per Camprodon a peu, clandestinament, subornant amb mil pessetes per cap la xarxa de falangistes i guàrdies civils que vigilaven la frontera pirenaica.
Posa en solfa la València sorollosa i folklòrica, malgrat l’amor que li professa: és “l’imperi fal·lòric del cabdill immutable, / eixe cabdill de sempre, sempre el mateix, i sempre/ adorat dels mateixos…”
Ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha reeditat Miratge, amb una magnífica introducció del professor Josep Palomero, una peça valuosa, un trencadís de mots imprès per primera vegada a París en 1954. És el poeta mateix qui es va gastar cent mil francs per a autoimprimir-se els sis-cents exemplars del poemari, i es queixava amargament en una carta a Joan Fuster, amb qui manté correspondència, de la feblesa del valencianisme de la colònia valenciana exiliada a França. Aquella feblesa havia provocat que dels sis-cents exemplars només n’hagués pogut vendre cent cinquanta: “Com diuen ací rien à faire. No podeu imaginar-vos el baix nivell que acusa en tots els aspectes la colònia valenciana de París. La ‘Casa Regional Valenciana’ no és més que un centro recreativo sense cap daler de valenciania autèntica”.
Miratge comprén tretze poemes distribuïts en dues parts, precedides de sengles il·lustracions de Juli Macián. La primera part “en el desert” inclou sis poemes… i comença així:
“En el desert, la nit.
La nit sense endemà…
I tot sol, tot pur, tot propi,
Propi en mig l’espai!
Lliure de llums i de colors impures.
Íntegre. Net. Equidistant.
Car, ja és morta la febra dels miratges,
I tot, enrere meu, és realitat.”
En altres parts del poemari posa en solfa la València sorollosa i folklòrica, malgrat l’amor que li professa: és “l’imperi fal·lòric del cabdill immutable, / eixe cabdill de sempre, sempre el mateix, i sempre/ adorat dels mateixos…”
Critica sense filtres la inclement dictadura que l’ha separat de la família, els amics i la Pàtria, sempre la pàtria que, per a ell, és València…
Des d’aquesta poesia compromesa i adolorida critica sense filtres la inclement dictadura que l’ha separat de la família, els amics i la Pàtria, sempre la pàtria que, per a ell, és València… el país: “Encara no… Més, en l’aubada incerta, / que confiada mira cap als indrets llunyans, / amb un mig-riure que hi fa posar alerta / als botxins i als tirans”.
Josep Castanyer morí de tuberculosi a París, la malaltia que arrossegava dels camps d’Algèria i Angelí retornà de l’exili a València en 1971. Amb Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i altres, era un assidu a la tertúlia dels dilluns a la cafeteria San Patricio. Morí al cap de poc d’un atac al cor, el 12 d’agost del 1974. Estellés puntualitzava que Castanyer “va morir un dilluns que no va acudir a la tertúlia habitual” i en un emotiu obituari escrivia açò en el diari d’on era redactor en cap:
“Encara no és un record. Com hauria de ser-ho? Vaig parlar amb ell fa tres dies, fa un parell de setmanes, fa un mes… Encara no és un record. I ja intente posar dempeus la figura digna i humil, vinclada per tants dolors, per tantes penalitats, per tants escepticismes, per tantes acceptacions, d’Angelí Castanyer Fons. [….] Ahir varen enterrar a Angelí Castanyer. Havia tornat a València feia un temps. Havia estat vivint, abans, moltes amargures, moltes esperances, moltes enyorances, molta ràbia a França; inclús podria dir-se que havia refet la seua vida. Però és que es pot refer una vida fora de casa?”
Angelí va ser soterrat a Foios, el poble de la família de la seua dona. Malauradament no va arribar a veure caure del cavall el botxí ni el castell negre de la seua dictadura.
