Aquest estiu ha fet 14 anys de la mort de Miquel Pairolí, —traspassat, com en el cas de Ramon Guillem i Josep Igual, massa aviat. Gran lector de Josep Pla —sobre el qual va escriure un important llibre: La geografia íntima de Josep Pla— i de Lampedusa —va escriure també un llibre sobre El Guepard—, centenars d’articles d’actualitat a El Punt, a la seva secció “L’escaire rodó”, i també va practicar la crítica literària a la premsa. En el seu cas, aquesta dedicació al periodisme també deixa empremta en les seves novel·les.
L’autoretrat amb llibres a les mans és un gènere difícil d’escriure, pel que té de confessió al llindar de l’exhibició, però també molt complicat de llegir, perquè cal deixar de banda tant l’esperit tafaner com l’erudit.
En les darreres pàgines d’Exploracions. Notes i converses de literatura, Pairolí assaja una autobiografia de lector que constitueixen una veritable poètica: “Lectures inoblidables” (Exploracions. Notes i converses sobre literatura, Girona 2006: CCGEdicions; p. 195-210).
No es tracta solament —que ja seria molt— d’una memòria personal de com els llibres llegits l’havien fet com a persona i, alhora, com a escriptor; des d’aquest punt de vista, aquell escrit destil·lava i condensava tot el que el lector d’Octubre, de L’enigma i de Paisatge en flames pot recordar, i reconèixer també, d’una altra manera, com a lector de Cera, El manuscrit de Virgili, El convit o El camp de l’ombra.
L’autoretrat amb llibres a les mans és un gènere difícil d’escriure, pel que té de confessió al llindar de l’exhibició, però també molt complicat de llegir, perquè cal deixar de banda tant l’esperit tafaner com l’erudit. Té un component memorialístic que, de llibre en llibre, medita sobre un moment en la pròpia vida en què, de sobte, aquesta successió d’instants resulta prou significativa per a vèncer la discreció, i té un vessant de crítica literària vinculada a una explicació de l’obra pròpia que aixeca els seus mapes en públic alhora que pren consciència d’un cert ordre i en fa balanç.
En el plànol dels llibres i els dies que dibuixa Pairolí en aquelles pàgines, la descoberta de la literatura, de la llengua literària, és una forma de consciencia.
Per això, la primera frase d’aquell escrit, “La lectura és una de les formes de la felicitat”, resulta clau per entendre el paper que els llibres dels altres tenen en la vida dels escriptors. Però no s’ha de perdre de vista l’explicació de com “Cada lector cultiva un jardí privat, que té distribuït a la seva manera, amb parterres i vials, on la disposició i la naturalesa de les plantes, dels arbres, dels arbusts i les flors, sempre és diferent de tots els altres”. En el plànol dels llibres i els dies que dibuixa Pairolí en aquelles pàgines, la descoberta de la literatura, de la llengua literària, és una forma de consciencia.
Aquelles pagines sobre la lectura tenen un doble concebut des del punt de vista de l’escriptura: “Per complaure l’amo”. Es tracta d’una breu meditació sobre el fet d’escriure en català, i al capdavall, d’escriure, publicat a la col·lecció de plaquettes literàries Senhal, l’any 2001. En les conclusions d’aquell text Pairolí cita Karl Kraus, qui “deia que escrivim perquè no tenim prou caràcter per no escriure”, argument que subscriu i desenvolupa d’una manera molt interessant:
“escrivim en català, per la mateixa raó que escrivim, per satisfer la veu interior que ens donaria malestar si no l’obeíssim. (…) L’escriptor és el servent que obeeix un senyor íntim que li ordena escriure i que, si no l’escoltem, dóna turment. És per això que, tot i que les condicions siguin adverses, seguim escrivint, per complaure l’amo. Diuen que nosaltres no hem triat la literatura, sinó que la literatura ens ha triat a nosaltres. Això també és cert” (Per complaure l’amo, Girona, 2001, Senhal, p. 9).
La fórmula de complaure algú —que pot recordar “Complaure una ombra” de Joseph Brodsky— no ens ha de portar a l’equívoc: es tracta de l’únic amo, tot sigui dit, que no crea un esclau, sinó un home cada cop més lliure, precisament, per la capacitat de vèncer aquest turment; un turment sense el qual però, no podria sentir aquesta tensió d’escriptura que acaba convertint-se en un compromís insubornable amb la paraula: “amb el plaer i el benestar que ens dona llegir una pàgina acabada després d’haver-la imaginada, escrita, polida i repassada ens haurem donat per ben pagats”.
Una mateixa consciència exigent sobre el sentit del que és i ha de fer un escriptor, portada al límit; una consciència, una exigència que Pairolí renova a cada llibre.
Lliurat a una servitud literària intangible, l’escriptor situa en l’escriptura la més alta exigència voluntària, però no obvia tot de condicionants que, sense convertir-los en excusa, són ineludibles. Qui recordi el plantejament inicial d’El manuscrit de Virgili podrà entreveure que, tant en aquella novel·la com en aquests mots, hi ha una mateixa consciència exigent sobre el sentit del que és i ha de fer un escriptor, portada al límit; una consciència, una exigència que Pairolí renova a cada llibre.
Podem descriure el seu memorialisme i narrativa com la satisfacció d’aquesta veu interior, també a través de l’assaig literari. En aquest sentit resulta molt adient mirar de sintetitzar les dues perspectives: la de la lectura i la de l’escriptura, exposades en aquells dos escrits. És a dir, considerar que el fet d’escriure sobre literatura, a Pairolí, li fa concebre uns quants llibres, que en altres novel·listes es considerarien complementaris, com a part essencial i una de les claus d’aquesta mateixa consciència i compromís.
La memòria —i la consciència literària d’aquesta memòria— és el gran eix que travessa els seus llibres. En aquest punt, Josep Pla, Giuseppe Tomasi di Lampedusa i, en menor mesura, Llorenç Villalonga.
Si tenim presents alguns dels referents que Pairolí traça en el seu plànol, i que el lector avesat de la seva obra reconeix clarament a cada pàgina, la memòria —i la consciència literària d’aquesta memòria— és el gran eix que travessa els seus llibres. En aquest punt, Josep Pla, Giuseppe Tomasi di Lampedusa i, en menor mesura, Llorenç Villalonga —en va deixar un assaig inèdit sobre les Falses memòries de Salvador Orlan, que va ser recuperat per la revista El procés, en el dossier que li va dedicar l’any 2023—, destaquen clarament com a còmplices en la seva consciència literària.
Els tres, als quals caldria afegir, en un segon cercle no menys decisiu però no tan palpable, Stendhal, Marcel Proust i Henry James, aporten a la mirada literària una convicció ferma, que Pairolí destil·la en unes frases de Paisatge amb flames:
“La memòria és la facultat més preciosa que té l’home, encara que no —i en som prou conscients— la més precisa. (…) Val la pena de veure l’avui per, un altre dia, fruir-ne als boscos acollidors del record. I cal deixar pistes i col·leccionar fetitxes que temps a venir ens faran més viva l’evocació. Així, no és pas que la vida se’ns torni estantissa, sinó que la convertim més aviat en fantasia; ai las!, en literatura.”(Paisatge amb flames, Barcelona 2021 La Campana, p. 80)
Ara bé, es tracta d’una relació amb els llocs a través del que Josep Pla, a El quadern gris, anomenava la memòria moral:
“La memòria moral –l’única que importa– neix en un determinat moment de desenvolupament de l’organisme. La por de perdre el que hom té o de no arribar a tenir el que hom pretén és el que fereix, el que emmotlla la vida. La por neix de la injustícia biològica, és a dir, de la possible o real conculcació de la noció de justícia que tot organisme, pel fet de viure, posseeix”.
Aquestes paraules de Pla, reinterpretades en la ficció per Pairolí, ens porten a un vagó de tren en què, finalment, el narrador, puja —“va ser un acte de voluntat”— per deixar-se emportar —involuntàriament i voluntàriament alhora— lluny del record, i de la desaparició del lloc de la memòria.
El gest amb què Lampedusa dibuixa un escorç del gos mort, en caure, com una imprecació, esdevé, de la mà del maquinista que arrossega la mirada, un escorç cap a la pèrdua: el narrador encara s’asseu a la banda de l’enderroc, i quan la ciutat és deixada enrere, “Les imatges del que havia vist tornaven i tornaven… Les parets caient, la indiferència amb què uns desconeguts retiraven la runes”.
Res d’això estava previst en la memòria moral de Pla, que, tanmateix, hi és present. La por per perdre alguna cosa ha quedat substituïda per la sensació que no hi ha res més en aquest món que una immensa pèrdua, de la qual els records són l’únic que queda. Per això, quan el narrador sent que el tren accelera, endevina que en realitat ho fa a través del temps, no de l’espai.
En aquest sentit, Josep Pla i Miquel Pairolí constitueixen dues grans maneres de fer literatura contra l’oblit —relacionades a través del llegat de la lectura, no simplement a través de la dependència d’una tradició ineludible— que tenim el privilegi de tenir molt a prop.
Potser una entre les millors pàgines de Miquel Pairolí es troba en l’article amb què va acomiadar-se dels seus lectors d’El Punt, quan ja no tenia forces per a continuar-hi amb la seva columna diària, “Teló”, el dia 29 de maig de 2011, recollit a l’ultima pàgina dels seus Diaris:
“Convideu cinc cuiners a fer un arròs a la cassola, per exemple, i cada un us el farà diferent. Els ingredients, el sofregit, el punt de cocció variaran i, apagats els fogons, us serviran cinc arrossos potser excel·lents, però diversos de sabor i matís. Els cuiners, ara, tenen molt prestigi públic, més que mai. Els columnistes de premsa, no, com els periodistes en general. Despertem moltes més suspicàcies que els cuiners i estem avesats a sentir tot de retrets tòpics i habituals, que no comentarem. Però, igual que els cuiners, els columnistes tenim les nostres receptes i cadascú elabora l’arròs a la seva manera. En aquesta secció, que es va iniciar a El Punt juntament amb el segle, hem procurat combinar quatre ingredients: sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d’estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat. Sentit crític perquè pensem que és inherent al periodisme d’opinió. Si no hi ha sentit crític envers el poder, els abusos, la intolerància, l’explotació, el fanatisme, el periodisme tendeix a les flors i violes, que fan molt goig als prats i jardins, però no a les planes d’un diari. Reflexió com a compromís amb el lector. El columnista ha d’aportar una idea, la seva, raonada i fonamentada, que estimuli la del lector, bé sigui a favor o en contra. La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista. Memòria, perquè lligar caps entre el passat i el present és una de les millors maneres per entendre el que va succeint. En la història ja està escrit gran part del que vivim. Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos. A partir d’aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l’arròs. Tant de bo els hagi estat de gust(L’escaire rodó, Girona, 2016, CCGEdicions, p. 286).
O encara, amb les seves darreres forces, poc abans de morir, el text que va llegir-se el dia del seu enterrament: “No ha estat un somni, no”, un veritable testament literari i moral:
Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no. Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l’avi. Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l’olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre’s el sol entre el Montseny i Rocacorba. Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinant amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l’esperit. Gràcies per les estelades nits d’estiu, compartides amb els amics, potser ni lluny de mar. Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam. Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m’han acompanyat sempre i, entre ells, pels més estimats, que a l’alta nit reprenia dels prestatges per tornar a un poema o a un paràgraf. Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres. Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s’acosta la fi, el record s’expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, el errors comesos, que també han existit. A l’hora del comiat, només dos mots d’Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.” (Dietaris, Girona, Gavarres, 2021: 393)
Miquel Pairolí va morir el dia 6 de juliol de 2011. Actualment, l’editorial Gavarres està editant l’obra completa, i aquest text tanca el volum dels Dietaris complets.
La versió del recordatori que va repartir-se a l’enterrament anava acompanyada d’uns versos de Salvador Espriu:
I quan arribis a la porta
de la teva nit
en acabar el camí
que no té retorn
sàpigues dir tan sols:
gràcies per haver viscut.
La gratitud haurà de ser dels lectors envers un escriptor que escriu últimes paraules com aquestes.
