Díptic de la balena de Miquel Àngel Llauger conté dues històries: “Operació Managua” i “La balena de la Colònia”. En principi, no tenen molt a veure entre elles, tot i que ambdues estan protagonitzades pel nen que fou l’autor un dia i ens mostren la Mallorca dels anys setanta, aquella on
“el turisme, ben engreixat pel règim, havia fet de mannà, i les Balears, com a terra intensivament oferta als visitants de nord enllà, eren el vaixell almirall d’aquest país de nous rics”.
Un relat-crònica sobre allò que va passar i com va anar. Poc importa si queden alguns buits o interrogants, el resultat és una història que atrapa, plena d’humor i honestedat, on s’ensuma la ingenuïtat d’un nin.
Els dos relats que componen el llibre, a penes vuitanta pàgines —podríem dir-ne el retorn al passat en vuitanta pàgines— provenen dels records d’infantesa de Llauger, reactivats molts anys després, ves a saber per quin motiu i amb quin propòsit, molt probablement literari.
En tot cas, els relats li fan fer un joc divertit davant del lector, una mena de mise en abîme o de joc de nines russes, on la nina més gran és “l’autor de la seixantena”, la següent, el “versaire de la cinquantena”, més endins encara, el jove que volia ser escriptor, i en una nina ben petita, el nin que esperava l’arribada del managüito, un infant damnificat a causa del terratrèmol a Managua el 1972, o el nin que un diumenge de 1976 va amb els pares a veure la balena morta i encallada vora mar a la Colònia de Sant Pere i mira estorat:
“El nin, l’infant, el cinquantí i el seixantí són la mateixa persona i no ho són. Es coneixen i no es coneixen: de fet, no s’han trobat mai cara a cara i no han pogut tenir una bona conversa. El nin hauria retret als altres que no s’haguessin dedicat a l’estudi de la fauna del món. L’adolescent potser hauria dit al cinquantí que els contes de Cortázar són molt millors que els seus versos dubtosos, i el cinquantí li hauria replicat que sí, sense dubte, però que ell almenys acaba el que es proposa. El seixantí li diria a l’adolescent que no es queixàs, que al cap i a la fi s’havia fet escriptor. A l’infant de 1976 li diria (l’hi diu ara mateix): mira, no soc zoòleg però escric sobre un animal”.
Aquell nin, aquell jove i el ja no tan jove versaire, tenen ara una perspectiva i una visió que els permet lligar caps i buscar altres balenes, no només en la memòria, sinó també en la premsa, als llibres, en tota la literatura atresorada al cap i a les prestatgeries:
“La literatura universal està plena de balenes, des del relat veterotestamentari de Jonàs fins a Melville i més enllà, passant pel Pinocchio de Collodi i per Carner”. La lluita al mar és un recurs literari i l’escriptor ho sap: Moby Dick de Melville, El vell i el mar de Hemingway, “la derrota plena de dignitat”.
Les balenes que volten pel món estan en el nostre imaginari. També a ell li passà una cosa decebedora, com al poema de Billy Collins, s’embarcà per veure balenes i cap d’elles es deixà veure.
L’escriptor s’hi engresca en la recerca i deixa brollar un relat-crònica sobre allò que va passar i com va anar. Poc importa si queden alguns buits o interrogants, el resultat és una història que atrapa, plena d’humor i honestedat, on s’ensuma la ingenuïtat d’un nin, encara present en l’autor, i un paradís perdut.
En definitiva, un collage fet de records, converses amb testimonis, poemes, lectures, fragments d’altres narracions, el joc de paral·lelismes entre El dia de la balena de Melcior Comas —publicada justament mentre Llauger escrivia el seu text—, i el poema The Whale Day de Billy Collins:
“Avui m’ha despertat el cafè fort —i la consciència que les balenes volten pel món encara que no les veiem, —tret que ens haguéssim embarcat en una sortida per veure’n— cosa que seria decebedora si tampoc no ens veiéssim cap”.
La ironia és un dels recursos que utilitza l’autor per retratar-se ell mateix i retratar una època i un poble delerós dèpica:
“Durant uns mesos, l’escriptor seixantí ha volgut fer de detectiu, o de periodista d’investigació, d’aquells que fan les anomenades novel·les de no ficció que tant li agraden, i anar darrere els ossos de la balena. Però no en té ni el tremp, ni la paciència ni la disponibilitat de temps”.
Amb aquest to proper, honest i divertit, Miquel Àngel Llauger dibuixa dos relats d’infantesa que cobren forma i sentit, passats els anys. Les balenes que volten pel món estan en el nostre imaginari. També a ell li passà una cosa decebedora, com al poema de Billy Collins, s’embarcà per veure balenes i cap d’elles es deixà veure. Jo, sempre que he intentat veure les balenes, dues vegades, per una raó o per una altra, no ho he aconseguit. Però ahir, després de llegir el llibre, quan vaig despertar vora mar, pensava que mentre dormia hi havia balenes nadant, potser no molt lluny, són “les balenes que voltaven pel món encara que no les veiem”.
L’humor és una constant en els dos relats, però també una prosa esmolada i àgil, les preguntes, sense grans pretensions, però agudes, de vegades només per a interrogar la memòria o l’estupidesa humana, que ja és molt!
Reprenc ara el primer relat, “Operació Managua”, on l’autor recrea el terratrèmol devastador a Managua, la nit del 23 de desembre de 1972. De nou estem davant d’un nin expectant per una expedició a Managua, d’on hauria d’arribar a casa seua un infant nicaragüenc, tan esperat, a compartir un temps amb ell. Aquell infant —per raons diverses i que l’autor desgrana amb humor i un to de denúncia— no hi arribà mai: quedà tot preparat esperant-lo, el mapa, el llit. Una primera lliçó de vida, decebedora, pròleg de totes les decepcions venidores. Per completar el relat i els records, l’autor s’engresca en la recerca de retalls de premsa, converses, tracta de lligar records.
L’humor és una constant en els dos relats, però també una prosa esmolada i àgil, les preguntes, sense grans pretensions, però agudes, de vegades només per a interrogar la memòria o l’estupidesa humana, que ja és molt! En tot cas: Què sabem els lectors d’avui de la Mallorca dels anys setanta? Potser no tant com voldríem. Heus aquí un retall de memòria, un tros d’illa.
