La novel·la històrica demostra que, malgrat que els fets siguin del tot coneguts, qualsevol trama en mans d’un bon escriptor pot resultar fascinant. No sé pas si podríem considerar novel·la històrica el llibre d’Eva Comas-Arnal Mercè i Joan —VI Premi Proa de Novel·la—, però, sens dubte, és absorbent, d’aquells que no pots deixar de llegir. Mercè i Joan són, ho sabem des del primer moment, Mercè Rodoreda i Armand Obiols, el pseudònim que feia servir Joan Prat.
La novel·la de Comas-Arnal s’inicia el 7 d’octubre de 1946, quan Armand Obiols comença a treballar per a l’administració de la Generalitat de Catalunya amb seu a París. Ha rebut l’encàrrec de “fer ressuscitar la Revista de Catalunya”. Mercè Rodoreda n’és la correctora.
De ben segur, els que esteu llegint aquestes ratlles heu llegit obres de Rodoreda: no cal recórrer al tòpic de dir que és la narradora catalana més important del segle XX, la més influent, la més traduïda… L’obra literària d’Armand Obiols, molt més escassa i pràcticament tota publicada de manera pòstuma, ha tingut un recorregut molt més curt, però la seva tasca crítica i de gestió cultural té una importància més que considerable. L’amor que es van professar va marcar les seves vides i, ben probablement, les seves obres.
Va ser un amor complex, convuls, apassionat i apassionant…, que Eva Comas-Arnal ha fet molt bé de novel·lar. Mercè Rodoreda es va casar als vint anys amb el seu oncle Joan Gurguí, catorze anys més gran que ella. Als nou mesos neix el seu fill, Jordi. El 1937, el mateix any que publica Aloma, Mercè Rodoreda se separa del marit i al gener de 1939 marxa a l’exili a França; es deixa el fill amb sa mare. Joan Prat s’havia casat amb la germana del seu amic Francesc Trabal, Montserrat, i tenien una filla, Anna Maria. També s’exilia a França el 1939, al final de la Guerra d’Espanya.
La novel·la de Comas-Arnal s’inicia el 7 d’octubre de 1946, quan Armand Obiols comença a treballar per a l’administració de la Generalitat de Catalunya amb seu a París. Ha rebut l’encàrrec de “fer ressuscitar la Revista de Catalunya”. Mercè Rodoreda n’és la correctora. Tot d’una, però, Comas-Arnal remunta el relat a l’abril de 1939, al château de Roissy, on fa néixer l’enamorament entre tots dos. Després els fa passar per París, per Orleans, per Châteauroux, per Llemotges, per Bordeus…, novament per París.
Per la novel·la corren gairebé tots els personatges de l’exili català, des del president Josep Irla i els seus consellers fins als intel·lectuals i els escriptors més importants: Pompeu Fabra, Pere Calders, Joan Oliver, Anna Murià, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Rafael Tasis, Josep Carner i tants i tants.
Els fa viure la duresa de la Segona Guerra Mundial com a refugiats que han abandonat el seu país, perdedors d’un conflicte bèl·lic que desemboca en la despietada dictadura del general Franco. Fa que Joan formi part dels Grups de Treballadors Estrangers de la França ocupada pels nazis, que hagi de picar pedra a Saillat-sur-Vienne, que hagi de carregar sacs de ciment a Saint-Médard per construir la base de submarins alemanys al riu Garona, que intenti una fuga, que sigui el cap d’administració del camp Lindermann. Fa que Mercè aprengui a cosir i es deixi els ulls fent bruses, que rebi classes d’anglès, que hagi de tenir una intervenció quirúrgica, que es desvisqui per salvar Joan. Junts i separats passen fam, inseguretat, angoixa, por, arriben a témer per les seves vides, es proposen de viatjar a Amèrica, somien de tornar a Catalunya.
Per la novel·la corren gairebé tots els personatges de l’exili català, des del president Josep Irla i els seus consellers fins als intel·lectuals i els escriptors més importants: Pompeu Fabra, Pere Calders, Joan Oliver, Anna Murià, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Rafael Tasis, Josep Carner i tants i tants altres, alguns dels quals tenen un gran pes en la trama que se’ns presenta. Amb tot, em resulten fins i tot més atractius alguns altres dels personatges secundaris, aquells que Mercè i Joan es van trobant en el seu dia a dia i que no formen part d’aquesta llarga llista de personalitats. Aquests personatges, especialment els femenins, tenen una gran profunditat i acompanyen perfectament els moments clau de la narració: Moya, els germans Zabaleta, Inge Schroeter, Lisa Sperling…
Òbviament, tant les lectures com els projectes literaris d’Obiols i Rodoreda hi apareixen com un rerefons continu. Rodoreda demana a Obiols que li ensenyi llatí: “Vull saber tot el que tu saps”, li diu. Comencen per La guerra de les Gàl·lies, de Juli Cèsar, i després venen els versos de Catul, l’Eneida de Virgili, les Catilinàries de Ciceró, Terenci, Lucreci.
Resulten fins i tot més atractius alguns altres dels personatges secundaris, aquells que Mercè i Joan es van trobant en el seu dia a dia i que no formen part d’aquesta llarga llista de personalitats.
Joan llegeix literatura francesa —Paul Verlaine, el seu poeta preferit, Jean Racine, Jean Giraudoux— i anglesa i vol escriure un tractat sobre les novel·les de detectius. Mercè, l’Odissea, William Shakespeare, William Faulkner, John Steinbeck, Dorothy Parker, Katherine Ann Porter, Anton Txékhov, Katherine Mansfield. Li serviran de model per als seus contes, que, sovint inspirats en les seves vivències i les seves observacions, van, a poc a poc, prenent forma: “Nit i boira”, “Nocturn”, “En veu baixa”, “Tarda al cinema”, “El mirall”, “El bitllet de mil”, “Divendres, 8 de juny”…
Si hagués de posar alguna objecció al text d’Eva Comas-Arnal, apuntaria els passatges —escassos, d’altra banda— en què no pot, o no vol, deixar d’aparèixer com l’acadèmica que ha treballat amb profunditat la vida i l’obra de Mercè Rodoreda i que coneix perfectament el context històric. A mi em sobren, perquè desvien momentàniament la tensió narrativa tan ben aconseguida, però és una apreciació molt personal. En tot cas, no resten ni un gram de qualitat a un relat que s’endinsa en la història de la literatura catalana o, si més no, en la intrahistòria, de vegades molt més interessant. Només per això ja valdria la pena llegir-lo, però és que, a més a més, és una magnífica novel·la.
