Algú va dir a Manzano en algun moment que “les coses els passen a la gent que les sap contar”. Aquest llibre és la demostració d’aquest axioma. No importa quines vivències tinguem, no importa la naturalesa d’aquestes vivències.
L’any 1970, Joe Brainard va inaugurar una fecunda fórmula narrativa amb el volum I Remember. Era un conjunt de peces breus encapçalades per les dues paraules que donaven títol al llibre. Aquella senda la van seguir autors com ara Georges Pere o Margo Glanz, i ara la reprén Emili Manzano.
El Me’n record de Manzano, escrit deliciosament en el seu mallorquí natal, recull tota mena d’anotacions en un típic quadern d’escriptor. Hi trobem frases d’altres literats que ha memoritzat, records infantils i d’adolescència, extenses anècdotes biogràfiques molt ben contades… Manzano, en efecte, hi fa literatura, gran literatura. Com ja va demostrar en Pinyols d’aubercoc, la literatura és, en el seu cas, una manera d’estar al món, unes ulleres de precisió, un microscopi ben calibrat i un sismògraf delicadíssim.
El cervell humà és una màquina fascinant i perfectament incomprensible. Reté dades trivials i oblida coses essencials. Grava a foc frases o situacions aleatòries però, quan vols que retinga alguna cosa realment crucial, et fa una botifarra.
Algú va dir a Manzano en algun moment que “les coses els passen a la gent que les sap contar”. Aquest llibre és la demostració d’aquest axioma. No importa quines vivències tinguem, no importa la naturalesa d’aquestes vivències, la seua importància intrínseca. És igual que, tot seguint el consell de Pascal, et quedes tancat a la teua habitació o que viatges a Groenlàndia: l’important, sempre, és saber-ho contar.
De totes les anècdotes del volum jo em quedaria amb la jornada passada amb un important escriptor francés de qui no dona el nom. És un autor “famós” i Manzano li fa de guia a Barcelona. En un moment donat, l’escriptor rep la trucada d’una dona. La memòria de Manzano és precisa però si hi ha empeltat ficció ja ens està bé. Diu l’anònim cèlebre:
“Es otra mujer casada… Las desprecio… Quieren acostarse conmigo por mi prestigio, no les puedo dar nada más… soy viejo y gordo. En Francia las llaman mujeres de cinq-à-sept… Cuando publiqué mis primeros libros hacíamos tournées de escritores, las mujeres siempre querían acostarse con los viejos famosos… Yo era joven y rubio… y no preferían acostarse conmigo… Ahora que soy viejo y famoso lo entiendo… Ahora me toca a mí… Me ha llegado el turno”.
El cervell humà és una màquina fascinant i perfectament incomprensible. Reté dades trivials i oblida coses essencials. Grava a foc frases o situacions aleatòries però, quan vols que retinga alguna cosa realment crucial, et fa una botifarra. D’aquest absurd atzarós naixen llibres com els de Manzano. Tots els escriptors en podríem escriure un d’igual, però els poetes converteixen aquest material en metàfores sovint incomprensibles i els novel·listes, en maons per a un argument narratiu. Queden els memorialistes, això és un fet. I Manzano n’és un, i dels bons.
La frase de Duras que tanca el volum és perfectament definitòria de l’actitud de l’autor: “Hem de mirar el món com si tot estigués a punt de desaparèixer”.
La frase de Duras que tanca el volum és perfectament definitòria de l’actitud de l’autor: “Hem de mirar el món com si tot estigués a punt de desaparèixer”. Per això tants de records dels seus avis –o padrins, com diuen a Mallorca– i les emocions despertades per la carnalitat incipient en la primera adolescència. Aquesta memòria de pell no s’oblida, ni que la memòria semble provenir d’una font externa. “Ja me recorda”, com deia la seua padrina –I com si el record provingués de fora, i no d’un interior magmàtic i confús.
I un últim detall. Hi ha imatges en aquest llibre, col·locades com de passada, que revelen una escriptura d’orfebreria minuciosa. “La meva cigarreta –escriu Manzano– tenia un gust blavós, de cel en el crepuscle”. Això és sinestèsia, sí senyor.
No és un llibre, finalment, on anar a detectar celebritats que haja conegut l’autor. S’hi parla de Leni Riefenstal –la vagina cobejada per Hitle–, de Sven Hassel o de l’anònim ja referit, però això és tot. Els autèntics records són molt més trivials que tot això. O, com fa la cita de Meredith al frontispici de La plaça del diamant: “These things, my dear, are life”. Justament.
