Traça pinzellades sublims de la seua vida i d’alguns fets històrics que l’han marcat, i convida el lector a completar-la amb les pròpies experiències i emocions.
“Mastaba” prové de l’àrab i significa “banc de pedra”, és una estructura rectangular de murs inclinats i sostre pla que s’utilitzava a l’antic Egipte per enterrar alts dignataris, i també és el títol de les memòries en vers de Marc Granell, tota una declaració d’intencions junt amb les citacions inicials de Giuseppe Ungaretti i Idea Vilariño que podrem ratificar durant la lectura del poemari, especialment cap al final, “l’oblit perfecte / al no-res / que s’atansa.” i, molt especialment, en el poema final que no citaré per a no fer spoiler.
Com un pintor avantguardista, el poeta Marc Granell traça pinzellades sublims de la seua vida i d’alguns fets històrics que l’han marcat, i convida el lector a completar-la amb les pròpies experiències i emocions,mitjançant un estil formal renovat, caracteritzat per poemes breus amb versos curts. Molts contenen espais entre versos que permeten més d’una lectura i ens ofereixen silencis amb molta força emocional. Així és el poema inicial que ens suggereix el naixement del poeta, on l’abisme està representat gràficament per un buit, com també ho està la por i el fet que s’ature el plor.
Era
tanta la llum,
tan gel el buit,
tan cabalós
era l’abisme
que el plor s’aturà
al cor de la gola
i l’espant emmudí
el crit i la ràbia.
La llum d’estiu i el mar, on passarà estius de la seua infantesa, bonica i terrible alhora, —“De bat a bat / obria la vesprada / el temps i era / un crit de llum / inacabable.”— per la frustració de no poder jugar com els altres.
Podem intuir que aquest primer poema ja ens suggereix la llum d’estiu i el mar, on passarà estius de la seua infantesa, bonica i terrible alhora —“De bat a bat / obria la vesprada / el temps i era / un crit de llum / inacabable.”— per la frustració de no poder jugar com els altres xiquets, perquè “Tot és lluny / d’on tu ets” i ets “maldestre de mans, / amb peus com urpes,” i per tant, “el camí es fa costera / infinita,”.
El dolor del poeta pel que no ha viscut a causa de la seua condició física i de les seues inseguretats està molt present —“Petita flor / trista i bella / amb qui mai / vaig ballar, / on, ara, / la música?”— com també ho està la mort, i no només en sentit figurat, ja que en fa traços sobre llenç bellament obscurs i colpidors on podem visualitzar l’horror del franquisme, un suïcidi, un cos mort i, fins i tot, els “Vols de la mort” de la dictadura argentina, la qual cosa aguditza l’angoixa vital de Marc:
Soc
l’instant
en què soc
i em mata.
Però l’escriptura poètica en què es va iniciar gràcies al mestre Jaime Siles ajuda el poeta a conviure amb ell mateix en una “Cambra tota de llum” i posteriorment l’ajudarà a guarir les ferides quan, després de la mort de Franco, comença a expressar-se en valencià, en “aquelles paraules / —tan meues, tan lluny—, / amb urgència, amb passió”, i ho fa exquisidament amb els seus versos, on de vegades sembla que les seues frustracions personals i les injustícies socials es fusionen en un mateix poema, amb paraules triades i col·locades amb precisió, perquè el lector en puga fer almenys dues lectures diferents i complementàries alhora: “Suren / en el no-res infinit / encara i ja sempre, / […] els desitjos / fets renúncia, fets cadàvers / no nascuts / que et podreixen”.
L’ajudarà a guarir les ferides quan, després de la mort de Franco, comença a expressar-se en valencià, en “aquelles paraules / —tan meues, tan lluny.
En aquests versos podria estar parlant dels desitjos que ell no ha volgut o pogut realitzar i també de tots els somnis que s’han extingit al mar amb les persones que han mort buscant una vida millor. No he pogut evitar pensar en la cançó “Bon port” de Tito Pontet i visualitzar la peça artística “Lampedusa” de Manuel Boix.
No obstant això, vindrà l’amor i aigualirà significativament els turments del poeta amb un bes “per primera vegada / i ja per sempre,” en un “futur / tot jardí.” I el temps anirà passant amb les seues absències —“On les veus, / aquelles veus / que em sabien / dir el nom, / dir la bellesa, […]”— i la seua velocitat implacable:
Segon a segon
se’ns passa la vida.
Ara un bes ben dolç.
Ara una ferida.
Som un bell nadó.
De sobte, l’eixida.
El poema final posa la cirereta a unes memòries en vers sublims, on no falta cap dels temes universals presents en la poesia de Marc Granell ni la senzillesa elaborada, ni la influència de la quotidianitat de Vicent Andrés Estellés, el qual cita implícitament en el poema de la pàgina 18.
Ara bé, aquest poemari potser continga els versos més potents de tots els que m’he llegit fins ara, perquè Marc els ha portat a l’essència, on res sobra i on genera un espai molt atractiu per als dobles sentits, per a la intriga, per a les preguntes i reflexions.
Portat a l’essència, on res sobra i on genera un espai molt atractiu per als dobles sentits, per a la intriga, per a les preguntes i reflexions.
Els lectors podrem no només conéixer com s’ha sentit el poeta al llarg de la seua vida, sinó també sentir-nos-hi identificats.
Les dues citacions finals estan molt ben triades perquè connecten amb els temes principals que han motivat la creació de Mastaba, sobretot la de Teresa Pascual que, amb només tres versos, ens transmet molt, com ara una constatació que allò que no se sent es perd, però també una invitació a la vida i un alleujament, perquè l’oblit també s’oblidarà del buit d’aquelles coses que no vam viure.
es perd cada moment
passat sense sentir-lo,
en cada oblit es perd.
A Mastaba no hi ha cap poema que et deixe indiferent, cadascun t’arriba a l’ànima d’una manera o altra. Hi trobarem por, sofriment, frustracions, fets històrics i reivindicacions, tot adobat amb la bellesa de qui sap dir amb la paraula precisa i en el lloc precís, i a més, veurem la llum que ens ofereix la poesia i l’amor. Una obra mestra on tot és res i res ho és tot.
