Marinada és un homenatge als paisatges natals i vivencials de l’autora, un cant als amors i desamors que han passat per la seua vida. El poemari, que dedica “A la Natura, tota”, és un cant a la joia de viure: “Acluque els ulls / M’hi veig, / feliç.” Un vers que ens recorda el poema “És quan dormo que hi veig clar” de J. V. Foix.
Hi destaca la tria d’un valencià acurat, volgudament arrelat a la terra, amb el qual l’autora mostra l’enamorament per la llengua que parla. El llenguatge ric i preciosista, alhora que natural i vital, suposa un continu degoteig d’onades a la riba dels ulls del lector. La lluminositat aclaparant de la Mediterrània és present a tot el poemari i em du reminiscències dels quadres de platja de Sorolla.
Les influències lectores de Vicent Andrés Estellés, de Miquel Martí i Pol i de Joan Margarit impregnen els poemes com la barreja de colors la paleta del pintor.
En el poemari, ben estructurat, els versos s’hi escorren, com aigua de mar, arreu dels poemes. Els títols de les parts –volgudament sinònims– acoten la temàtica marina amb diferents matisos de salabror. Hi destaca, com a les cites, la presència de tots els sentits corporals: tacte –“vent”–, gust – “regust” –, olfacte –“flaire”–, oïda –“so”, “cant”– i vista –“llum”.
El recurs a la sal marina, al sabor de mar, té clares connotacions amb l’alé de vida que ens insufla Eros en l’ànima, en el cor que s’avalota i va a l’encontre de l’ésser amat desproveït de tota defensa. Sense saber si eixe adonis o eixa venus ens farà renéixer com un au fènix o significarà la mort, el desencís, el desengany.
Altrament, endevinem als versos les fonts d’on ha pouat l’autora l’aigua que –un cop purificada pel tamís de la creativitat– han conformat un a un els versos de Marinada. Les influències lectores de Vicent Andrés Estellés, de Miquel Martí i Pol i de Joan Margarit impregnen els poemes com la barreja de colors la paleta del pintor, amb un toc subtil ací i allà. La veu, però, és personalíssima, una veu pròpia i ben característica que es manifesta en aquest primer poemari que publica en solitari, ja que “ella, Cor” (Accèssit Local a Canals 2020, Llibre de Festes 2022) i “L’última paraula” (1r Premi a la Pobla Llarga 2023, Edicions 96) comparteixen espai.
Si bé la temàtica és unívoca i cohesionada, no deixa d’agitar-se al voltant de les preocupacions vitals de l’autora: la destrucció de la natura, la societat a la qual pertany, les cabòries d’una dona manifestes en el desig i l’amor físic i el temor a la violència dels homes que no estimen les dones, les diferències econòmiques i socioculturals, la dictadura franquista, el turisme despersonalitzador… Amb una afirmació crítica, a l’estil fusterià, li llegim: “Triangles blancs arrabassen l’aire. / Si bufa ponent no embarqueu.”
La destrucció de la natura, la societat a la qual pertany, les cabòries d’una dona manifestes en el desig i l’amor físic i el temor a la violència dels homes que no estimen les dones, les diferències econòmiques i socioculturals, la dictadura franquista, el turisme despersonalitzador…
Els versos de la poeta són com estreles lluminoses que viuen i moren en la nit i reneixen cada cop que es fa fosc, empesos cap a la riba dels seus llavis per la voluptuositat de Selene que regeix les marors. Alguns d’ells són volgudament redons i altres intencionadament cantelluts, però la musicalitat interna els disposa i arrenglera a la partitura del poemari.
La Mediterrània nostrada és present al poemari com un collar de perles nacrades esquitxat d’illes: “arracades llongues de claror / que bambolegen en caminar.”
Posidó i Selene s’entretenen en un festeig juganer a gairebé tots els poemes, fins que surten Diana i Demèter amb la vegetació, els arbres, la muntanya i l’enyorança del vent marí i de les onades que acaronaven els peus de la poeta. Les comarques de l’Horta-marjal, la Marina i la Costera són ben presents al poemari, on desgrana els matisos dels colors, la llum marina i la muntanya feréstega, com en un quadre de Camille Pissarro, precursor de la pintura à plein air.
Eros, Venus i Apol·lo també interactuen en Marinada amb la remembrança de les vivències amoroses, del desig i de l’amor, del desencís i del desamor, de l’enyorança dels amors passats i dels records com a valuoses petxines guardades gelosament al cofre del cor. L’amor se’ns manifesta en totes les seues edats i èpoques de la vida, amors antics i amor present, perquè sense amor no hi ha vida: “M’hi sentia bella, dins els teus ulls.”
A les pàgines amerades de salabror de mar de les aigües de Marinada es constata l’esperit vitalista i de lluita de l’autora per viure una vida autèntica i pròpia: “Des del galió, reme pel mar íntim / amb la brúixola orientada al cor.”
I la personificació de la nit al vers final ens parla de la unió de la Natura, tota, en procreació i metamorfosi continues: “La nit odora a còpula”.
Les comarques de l’Horta-marjal, la Marina i la Costera són ben presents al poemari, on desgrana els matisos dels colors, la llum marina i la muntanya feréstega.
La Natura, a l’igual que l’amor, no és immutable, i es transforma. Tot té un principi i una fi. Tot ésser viu acabarà morint per llei de vida com l’amor. Bé per mudança de sentiments o per esgotament o pitjor, per la mort física d’un dels amants.
Per al lector atent, les citacions faciliten informació: “ara que saps” –l’autora escriu des de la maduresa–, “que ni la mar i el vent/no repeteixen mai el mateix so” –tot és en un canvi continu–, “Touch my island, / Touch me” –identitat amb la solitud a la mar que una illa representa– i “A fora hi ha la llum i el cant del mar” –a l’exterior hi ha un mon ric que proporciona companyia a qui en cerca.
Marinada no ha de ser sinó el primer tambor de les columnes del temple de les Cariàtides que comença a bastir la teixidora de versos que és Mercé Estrela. Una nova veu al firmament de la Poesia. Una veu de dona amb una sensibilitat que ens retrotrau i ens recorda a Safo, la poetessa clàssica per excel·lència.
No em queda més que invitar-vos a la lectura de Marinada, un poemari que m’ha sorprès i corprès molt gratament.
