Una adúltera defensant el seu amant en ple judici, ací la teniu. Maria, la protagonista, una dona instruïda i intel·ligent, una avançada al seu temps —que diríem ara—, es veu atrapada en un manicomi per obra i gràcia del seu encantador marit.
Comencem pel principi: Vindicació pels drets de les dones és un text que, si no coneixeu, hauríeu de córrer a buscar. En aquest assaig de 1792, Wollstonecraft posa sobre la taula, sense filtres, les desigualtats de gènere i reclama una cosa tan radical com l’educació igualitària per a les dones. Heretgia! No ens enganyem, tot i que avui sembla de sentit comú, per a aquella època era gairebé ciència-ficció. Ara bé, sabíeu que també va escriure novel·les? Doncs ací arriba Maria o el món contra les dones, que ens demostra que fins i tot en la ficció, Wollstonecraft no té pèls a la llengua i proposa preguntes com ara “¿Què em té reservat el futur? ¿Per què no vaig néixer home? ¿O, senzillament, per què vaig néixer?”.
Maria o el món contra les dones és, de fet, una novel·la publicada després de la mort de l’autora pel seu marit, el filòsof William Godwin. I sí, és una seqüela ficcional del seu famós tractat polític. La crítica del moment va posar el crit en el cel: apologia de l’adulteri, exclamaven escandalitzats. I, sincerament, si això no us desperta l’interès, no sé què ho farà. Com ja deveu intuir, jo tinc una certa debilitat per aquests temes controvertits, i trobar-me amb una història sobre infidelitat femenina escrita per una feminista del segle XVIII ha estat una delícia.
“Una dona a qui el seu marit no presta cap atenció o que té un tarannà radicalment oposat al d’ell sempre estarà envoltada d’homes amatents, disposats a consolar-la i afalagar-la. A més, la desemparança d’una dona desatesa a qui no manquen encants personals és especialment atractiva i desperta aquella mena de pietat que és tan similar a l’amor que s’hi acaba convertint.”
“L’esposa no pot fer fora un marit infidel del que és casa d’ell, ni separar-lo dels seus fills ni endur-se’ls enlloc, per molt que la culpa recaigui en el marit.”
Si mai no us heu imaginat una adúltera defensant el seu amant en ple judici, ací la teniu. Maria, la protagonista, una dona instruïda i intel·ligent, una avançada al seu temps —que diríem ara—, es veu atrapada en un manicomi per obra i gràcia del seu encantador marit, que no vol altra cosa que desfer-se’n i allunyar-la de la seua filla de pocs mesos de vida. Mentre descobrim el passat de la protagonista i les raons —o desraons— que van portar el seu espòs a tancar-la i acusar-la de falta de raó, Wollstonecraft també ens ofereix un retrat cru de les injustícies del matrimoni patriarcal, i ho fa amb el to gòtic d’aquella època, barrejant reflexions filosòfiques amb històries d’abusos, robatoris i abandonaments que viuen les altres dones empresonades.
“L’esposa no pot fer fora un marit infidel del que és casa d’ell, ni separar-lo dels seus fills ni endur-se’ls enlloc, per molt que la culpa recaigui en el marit.”
A més de la temàtica d’adulteri, que ja hem comentat, aquesta novel·la toca de ple una crítica demolidora al matrimoni com a institució. Wollstonecraft ens planteja: què passa quan les dones són reduïdes a possessions dels seus marits? El manicomi on Maria és empresonada esdevé un símbol potent d’aquesta opressió. El marit, el gran dictador domèstic, pot silenciar i segrestar la seua dona amb total impunitat, mentre ella lluita per defensar la seua racionalitat i llibertat:
“‘l’absurditat de les lleis relatives al matrimoni, el qual, fins que no es pogués obtenir el divorci amb més facilitat’, assegurava, ‘era el captiveri més insofrible de tots. Els lligams d’aquesta naturalesa no podien esclavitzar cap ment governada per uns principis superiors, i aquests éssers tenien el dret d’actuar infringint el que disposen unes lleis en l’elaboració de les quals no havien tingut veu ni vot, això sempre que tinguessin prou fortalesa d’esperit per suportar-ne les conseqüències inevitables.’”
És una obra que recorda una mica Jane Eyre, però amb un toc més filosòfic i sense romanticismes innecessaris. No hi ha res d’aquella idealització del sofriment femení per amor. Ací les dones no són màrtirs, són supervivents, i Wollstonecraft ens recorda constantment que la bogeria, sovint, no és una malaltia inherent a elles, sinó una resposta lògica a la situació desesperada en la qual el patriarcat les manté.
La novel·la és inacabada. Això pot generar una certa frustració, però també fa una sensació molt adequada d’inconclusió, com si la lluita de Maria, com la de totes les dones, fora una batalla contínua que mai no acaba.
Per acabar-ho d’adobar, Wollstonecraft, que no té por de desafiar les normes, posa en escena un debat que continua sent rellevant avui: què passa quan la societat defineix la dona a través del matrimoni i la maternitat? En el cas de Maria, s’enfronta a la pèrdua de la filla i al desig d’independència en una societat que la titlla de boja només per voler ser lliure. Encara que avui les seues reflexions puguen semblar-nos lleugeres, recordem que estem parlant del segle XVIII! Wollstonecraft va ser una autèntica pionera, i aquesta novel·la n’és testimoni.
És important destacar que la novel·la és inacabada. Això pot generar una certa frustració, però també fa una sensació molt adequada d’inconclusió, com si la lluita de Maria, com la de totes les dones, fora una batalla contínua que mai no acaba. Tot plegat fa d’aquesta lectura un viatge poderós, un retrat de les injustícies de l’època, i un crit a favor de la igualtat que escoltem encara avui pels carrers cada 8 de març.
Llegiu-la, gaudiu-la i, per favor, assaboriu la ironia fina amb què l’autora critica el món que li va tocar (mal)viure.
