Geografia d’aigua és una obra que uneix dos poemaris: En els camins de l’aigua i Geografia als llavis, ambdós premiats en diferents certàmens literaris. Així doncs, el títol del llibre és una encertada conjunció que convida a explorar el relleu del seu contingut.
L’oblit, la por, l’angoixa del pas del temps, la impotència, l’angoixa… Tot allò que ens neguiteja quan cau la nit i la foscor venç la llum. Però a continuació clama al coratge i l’amor, que són els antídots que necessitem.
Amb un currículum professional i literari impressionant, Maria Carme ha conreat la poesia i la narrativa. En els dos gèneres destaca per la seua sensibilitat i calidesa. Sap arribar a l’ànima dels lectors i les lectores gràcies a la capacitat de posar-se en la pell dels altres, d’embolcallar-nos amb una capa de tendresa, d’agombolar-nos amb la musicalitat dels seus mots… Però sense ensopir-nos mai.
He procurat llegir Geografia d’aigua com un tot, no partint-la en dos. Un sol camí sense final perquè la poesia és infinita. Igualment m’he recreat en els versos sense comptar-los ni seccionar-los. Per a mi que la poesia és, sobretot, sentiment.
Maria Carme Arnau afirma que la seua vida ha estat marcada per la circumstància d’haver nascut prop del Mediterrani. L’aigua i la llum l’han feta ser qui és. En conseqüència, els seus poemes estan també impregnats d’aquests elements essencials per a tots els éssers que habitem la Terra.
Al principi l’autora cita al poeta Màrius Torres: “La poesia és fer emmudir el llavi de la terra amb la paraula justa”. I com que ella ha trobat les paraules precises en els seus versos, jo les faré servir per a parlar-vos d’aquest llibre.
L’autora fa esment de la pluja, de les fonts, del cel, dels camins, de la brisa, de l’aire, etc., fent-nos partícips del seu amor per la natura, així com del patiment que li suposa el maltractament que li donem les persones.
Vol entendre tot allò que canvia en l’espai i l’ordre. Demostra així com de necessari és evolucionar sense perdre les arrels. Les novetats del món actual poden produir vertigen, però la poesia ens fa costat.
Arnau s’obri igualment a les emocions: l’oblit, la por, l’angoixa del pas del temps, la impotència, l’angoixa… Tot allò que ens neguiteja quan cau la nit i la foscor venç la llum. Però a continuació clama al coratge i l’amor, que són els antídots que necessitem.
“Escriure és també donar sentit al món”, parafraseja a Ponç Pons. Doncs bé, ella busca aquell sentit entre versos, cercant el seu propi destí, que és el de tota la humanitat.
“Com puc ordenar el món, si m’he perdut a l’alba”, es pregunta. “He perdut la tenacitat de les lluitadores”, es lamenta. Tanmateix, és nega a ser presonera dels anys, no vol tancar la seua porta, vol entendre tot allò que canvia en l’espai i l’ordre. Demostra així com de necessari és evolucionar sense perdre les arrels. Les novetats del món actual poden produir vertigen, però la poesia ens fa costat.
I així navegant en l’obscuritat i buscant senyals, com una capitana, Maria Carme adquireix la saviesa inexplicable. Nàixer i morir són els dos punts cardinals de la nostra existència, enmig queda la lluita per allò que estimem, a pesar de les ferides i cicatrius que deixen els esdeveniments. Arnau i Orts usa la seua poesia per a acariciar-nos, per a salvar-nos i acompanyar-nos en la solitud i el descens.
Descobreix que la llibertat no és més que un dolor que lentament va badant-se. Però el dolor no ha aturat la seua recerca i es nota que ha trobat la manera de tapar els badalls per on s’escola.
Incansable lluitadora, Carme descobreix que la llibertat no és més que un dolor que lentament va badant-se. Però el dolor no ha aturat la seua recerca i es nota que ha trobat la manera de tapar els badalls per on s’escola. Doncs si ella ha pogut, nosaltres també.
En els seus versos Maria Carme Arnau admet que no és una persona fàcil de definir. Es descriu com una criatura que necessita sentir l’estima profundament. I com que ofereix molt, espera molt dels altres. Això ens passa a totes les persones apassionades i l’amor incondicional pot produir decepcions. Però la poetessa no vol renunciar a estimar.
En conclusió, Maria Carme Arnau i Orts ha escrit una gran obra perquè és una poetessa excepcional. A més a més, és una dona sensible i molt compromesa amb els problemes del món actual. Una professional que vol donar respostes a les nostres preguntes més profundes. Al capdavall, ansieja proporcionar-nos la paraula justa, com també diu Estellés, per a dir-la en el moment just. Perquè ara més que mai és necessària la justícia.
