La Veu dels llibres
‘Manel Garcia Grau. El poeta de la diginitat’, de Josep San Abdón

En els primers capítols segueix una estructura biogràfica. Se’ns expliquen la formació de l’escriptor i les primeres provatures a Benicarló, en unes pàgines que tenen un gran valor per a la història cultural del Baix Maestrat.

Manel Garcia Grau (Benicarló, 1962-Castelló de la Plana, 2006) va ser sense cap mena de dubte un dels escriptors més destacats de la seua generació, i una figura fonamental en l’àmbit de la literatura de les comarques de Castelló. La seua mort prematura a l’edat de quaranta-quatre anys, víctima d’un càncer, va deixar una empremta profunda en tots aquells que l’havien tractat.

No només pels valors literaris, sinó també per la vàlua humana que comunicava i la implicació i l’activisme que desplegava en l’àmbit de la nostra llengua i cultura. Bona prova d’això és el fet que, quasi dues dècades després del seu traspàs, la seua memòria segueix ben present, i ho demostra la recent aparició del llibre que Josep San Abdón li ha dedicat.

Difícilment trobaríem una persona més indicada per a parlar de Garcia Grau. San Abdón també és natural de Benicarló, i va conéixer el Manel que, ben jove, començava a escriure en revistes locals. Quan va marxar a estudiar i a viure a Castelló hi va mantenir el contacte, i van participar plegats en múltiples iniciatives de l’activa Associació Cultural Alambor. També van publicar junts, i amb Lluís Meseguer, l’antologia Poetes del nord (1992). D’altra banda, els enciclopèdics coneixements, la llarga trajectòria com a crític literari i l’excel·lent memòria de San Abdón són tota una garantia.

Deixa de resseguir l’itinerari vital de Garcia Grau de manera cronològica, per a mostrar els diversos vessants de la seua obra –escrita i no– en un seguit de capítols.

Manel Garcia Grau. El poeta de la dignitat és un llibre dual. En els primers capítols segueix una estructura biogràfica. Se’ns expliquen la formació de l’escriptor i les primeres provatures a Benicarló, en unes pàgines que tenen un gran valor, al meu entendre, per a la història cultural del Baix Maestrat. Ens trobem en un moment –la segona meitat dels setanta– embrionari, de balbuceig, de moviments que desvetllaven una cultura que fins llavors havia restat amagada, i més als pobles. Garcia Grau obri els ulls a la creació literària en aquell context, primer en castellà, però prompte entrant en contacte amb els cercles que començaven a promoure el català.

Josep San Abdón, Manel Garcia Grau. El poeta de la diginitat, Onada (2025)

La producció literària de Garcia Grau, en els seus diversos vessants: poesia, narrativa i crítica literària. Amb la minuciositat que el caracteritza, San Abdón ens ofereix un inventari complet de les seues obres, alternant descripció amb valoració.

Posteriorment, Garcia Grau va estudiar Filologia a Castelló i a València. En acabar els estudis retornaria a Castelló, ciutat on s’establiria la resta de la seua vida treballant de professor, formant una família i desenvolupant una intensa activitat cultural. A partir d’aquest punt, el llibre de San Abdón deixa de resseguir l’itinerari vital de Garcia Grau de manera cronològica, per a mostrar els diversos vessants de la seua obra –escrita i no– en un seguit de capítols.

Així, se’ns exposa l’interés i la preocupació que va mostrar Garcia Grau per la literatura a les comarques castellonenques. Tot seguit es dedica un capítol a un dels vessants fonamentals de la seua figura: l’activisme cívic i cultural. Al llarg de la seua vida, Manel Garcia va ser una peça clau en qualsevol activitat que es feia a les comarques del nord, bé com a organitzador, bé com a col·laborador. Animador de tertúlies literàries, organitzador de trobades d’escriptors, part integrant de les iniciatives més diverses: en paraules de Joan Garí reportades per San Abdón, “allà on hi havia feina a fer, et trobaves Manel.”

Un to proper al reportatge, integrant al discurs les veus de desenes de testimonis que ha entrevistat personalment, persones que van conéixer Garcia Grau, les paraules dels quals salpebren l’exposició general i donen un to humà al conjunt.

El llibre dedica un apartat central i ampli, com no podia ser d’una altra manera, a la producció literària de Garcia Grau, en els seus diversos vessants: poesia, narrativa i crítica literària. Amb la minuciositat que el caracteritza, San Abdón ens ofereix un inventari complet de les seues obres, en ordre estrictament cronològic, alternant descripció amb valoració, a través d’alguns dels comentaris que van meréixer.

L’estil de San Abdón és en aquest volum –com ens té acostumats a aquells que solem llegir-lo– àgil, transparent i concís. Aconsegueix que un llibre que podria ser per a especialistes es llija com una novel·la –especialment els apartats més biogràfics–, demostrant que el rigor no ha d’estar necessàriament confrontat amb l’amenitat. Adopta en moltes ocasions un to proper al reportatge, integrant al discurs les veus de desenes de testimonis que ha entrevistat personalment, persones que van conéixer Garcia Grau, les paraules dels quals salpebren l’exposició general i donen un to humà al conjunt. És justament allò que el personatge requeria: un aspecte que tots els que el van conéixer en destaquen és la qualitat com a persona, i això queda perfectament reflectit al llibre.

És molt més que un exercici de memòria o un acte de justícia. És una reivindicació de l’actitud amb què va viure, perquè ens calen veus d’escriptors compromeses i valentes com ho va ser la seua.

Qualitat humana que es manifestava en allò que, en paraules molt encertades de Jaume Garcia i Joan Miquel Navarro amb què s’inicia el capítol dedicat al pensament de l’autor, més definí la vida i l’obra de Garcia Grau: “És una obra unitària al cent per cent, definida per la paraula compromís: compromís amb el seu poble, amb la seua llengua i cultura, i compromís amb uns valors universals, com la justícia i la llibertat”. Aquest compromís radical de Manel Garcia amarà tots els àmbits que el llibre ens mostra: la docència, l’activisme, la creació, la crítica. Recuperar ara –precisament ara– la seua figura és molt més que un exercici de memòria o un acte de justícia. És una reivindicació de l’actitud amb què va viure, perquè ens calen veus d’escriptors compromeses i valentes com ho va ser la seua.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa