Es considerava ell mateix com un ecòleg de les llengües, però que ha d’escriure malauradament “sobre els abocadors de runa i escombraries, sobre l’extinció dels boscos, sobre els aerosols que fan minvar perillosament la capa d’ozó…”
Mal de llengües és un assaig divulgatiu publicat l’any 1988 que ofereix una reflexió crítica sobre els prejudicis lingüístics. Jesús Tuson (1939-2017), nascut a València, fou catedràtic de la Facultat de Filologia i professor de Lingüística a la Universitat de Barcelona. Va publicar nombrosos llibres d’assaig sobre el llenguatge i la comunicació humana.
Ja en el pròleg, l’autor ens confessa que “no ha estat còmode d’escriure, perquè les llengües humanes són objectes delicats i, si no els defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria”. Tuson és —era— un enamorat del llenguatge i la comunicació, i es considerava ell mateix com un ecòleg de les llengües, però que ha d’escriure malauradament “sobre els abocadors de runa i escombraries, sobre l’extinció dels boscos, sobre els aerosols que fan minvar perillosament la capa d’ozó…”
No només l’estil de Tuson és àgil i amè, alhora que rigorós, sinó que destaca l’originalitat amb què planteja la seua obra. La història de la lingüística pot ser reformulada, en negatiu, com una història dels prejudicis lingüístics, com també la història de l’educació pot ser contemplada, en molts aspectes, com la història de la promoció de la ignorància. I aquest, precisament, és l’itinerari que ha elegit l’autor:
“Hi ha camins i camins, escales i escales. El camí que he triat no és aquest camí del coneixement: és el camí que va de la ignorància a la irresponsabilitat culpable. És doncs, una baixada als inferns.”
La història de la lingüística pot ser reformulada, en negatiu, com una història dels prejudicis lingüístics, com també la història de l’educació pot ser contemplada, en molts aspectes, com la història de la promoció de la ignorància.
L’autor comença per definir la diferència entre judicis de fet —contrastables amb la realitat, no subjectius i verificables— i judicis de valor —subjectius, personals i no verificables de manera objectiva. Quan les opinions lingüístiques, en lloc d’estar basades en fets evidents, prenen la forma de judicis de valor, basats en percepcions, prejudicis i valoracions subjectives —dir que l’alemany és una llengua aspra o que el xinès és difícil d’aprendre o que l’anglès és una llengua útil per als negocis—, aleshores entrem en el terreny dels prejudicis lingüístics:
“Podem convenir que els prejudicis populars més persistents són tres i en tots els casos prenen la forma, ja ens ho podíem imaginar, d’una dicotomia: hi ha llengües fàcils i llengües difícils; llengües suaus i llengües aspres; ara amb molts parlants, ara amb pocs.”
Definir la diferència entre judicis de fet —contrastables amb la realitat, no subjectius i verificables— i judicis de valor —subjectius, personals i no verificables de manera objectiva.
En realitat, qualsevol llengua, independentment del nombre de parlants o de la seva visibilitat global, té la capacitat d’adaptar-se a les necessitats dels seus parlants: “En totes les llengües es pot dir tot allò que interessa culturalment els seus parlants, i, si s’obren nous mons en un moment donat, noves paraules vindran per força a segellar els nous conceptes”.
El fet que una llengua haja desenvolupat més termes tècnics o acadèmics en certs camps és una qüestió d’història, cultura i desenvolupament social, però no indica cap limitació inherent a la llengua en si mateixa. El prejudicador, per titllar una llengua de primitiva, dirà que aquesta només pot designar coses concretes, no abstractes ni genèrics, ja que “els pobles primitius viuen lligats de mans i peus a les coses immediates”. Com diu Tuson irònicament, “ara serà veritat que per créixer en saviesa, ens haurem de deslligar de la natura, purs i eteris i prendre la forma informe dels arcàngels!”.
Els nous arguments utilitzats per cantar les excel·lències de les llengües, el que Tuson anomena “les pseudoraons dels nous civilitzadors”, tiren pel cantó pràctic: alguns idiomes són “internacionals”, de “comunicació” i de “progrés”. Hi ha llengües que no siguen de comunicació?
Aquests prejudicis no afecten només les llengües, sinó també les varietats dialectals i socials. L’autor analitza els paràmetres sota els quals podem dir quan dos parlars són varietats de la mateixa llengua o són dues llengües diferents, encara que admet que la delimitació no és cosa fàcil. En tot cas, afirma: “no hi ha cap dialecte que pugui ser considerat millor que l’altre”. I allò que anomenem estàndard “o bé no és sinó un dialecte magnificat per l’administració, l’escola i els mitjans de comunicació, o bé no és altra cosa que una varietat social que tot sovint s’ha edificat sobre les bases del dialecte prestigiat”. En definitiva, és una varietat més privilegiada per raons extralingüístiques, i no lingüístiques.
Els nous arguments utilitzats per cantar les excel·lències de les llengües, el que Tuson anomena “les pseudoraons dels nous civilitzadors”, tiren pel cantó pràctic: alguns idiomes són “internacionals”, de “comunicació” i de “progrés”. Hi ha llengües que no siguen de comunicació? Sovint, aquestes llengües “internacionals” com ara l’anglès, el francès o el mandarí es presenten com les claus per accedir a l’èxit professional, als avenços tecnològics i a les relacions diplomàtiques. Aquest enfocament pràctic, tot i ser cert en determinats contextos globals, ignora que “les llengües no són només eines de comunicació; són també vehicles d’expressió cultural, història, sabers locals i visions del món”.
“La complexitat lingüística del món és mal vista pel poder”, diu Tuson. Per al poder, aquesta diversitat és una amenaça, ja que la multiplicació de veus, idiomes i cultures posa en qüestió la seva autoritat i la seva capacitat per imposar una visió unificada de la realitat.
“La complexitat lingüística del món és mal vista pel poder”, diu Tuson. Per al poder, aquesta diversitat és una amenaça, ja que la multiplicació de veus, idiomes i cultures posa en qüestió la seva autoritat i la seva capacitat per imposar una visió unificada de la realitat. I el poder necessita ideòlegs perquè sempre li ha calgut autojustificar les seues accions. També hi ha una sociolingüística que es dedica bàsicament a la producció d’ideologia.
El capítol final està dedicat a l’educació, i es bàsicament un cant, potser utòpic, al respecte de la diversitat. No és la tolerància la que s’ha d’ensenyar. Combatre la desigualtat i apostar per l’igualitarisme i humanisme hauria de ser l’objectiu de l’educació, no només en referència a les llengües sinó a tots els nivells.
Instal·lats en l’egocentrisme i l’etnocentrisme ptolemaic, cal que Galileu “vingui a descobrir-nos, sense pietat, la nostra dimensió exacta i ens doni un lloc precís (…) dins l’univers plural dels parlants. Baixa, Galileu!”
