Torna —mig segle després de publicar Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”, aquell relat arravatat i mordaç que combinava rebel·lia juvenil amb intel·ligència literària— i ho fa amb un text desmesurat.
Hi ha llibres que semblen escrits contra el món, a contracorrent, a contrapel, i també contra el lector, si aquest només pretén passar l’estona o fer la migdiada amb una història planera, amable i sense esquerdes. L’anell del Nibelung, d’Amadeu Fabregat, és un d’aquests llibres. Un artefacte literari tan insòlit, tan estrany i desubicat dins el panorama narratiu català contemporani que, només per això, ja mereix atenció. Però és que, a més, l’artefacte esclata: té fondària, té música, té ràbia i lucidesa. I fa mal. Dol de pensar-lo, de llegir-lo i, en alguns trams, fins i tot d’arrossegar-lo.
Fabregat torna —mig segle després de publicar Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”, aquell relat arravatat i mordaç que combinava rebel·lia juvenil amb intel·ligència literària— i ho fa amb un text desmesurat, lent, ple de pensament, de reflexió amarga i estil grandiloqüent. Com si en lloc de seure a escriure haguera entrat en un escenari amb orquestra, i el món fora un teatre a punt d’ensorrar-se.
L’anell del Nibelung no és una novel·la en el sentit convencional del terme. És més aviat un soliloqui inacabable —per moments apoteòsic, en altres, enfangat en ombres— d’un home que torna a la seua ciutat després de dècades, i ho fa com qui torna a una guerra o a un funeral. Però també, i vet ací la paradoxa, d’un home que només vol escoltar Wagner —la tetralogia completa, dirigida per Zubin Mehta, deu dies seguits, com una penitència o una revelació— i, mentrestant, enterrar un passat, o potser reconciliar-s’hi, o potser només deixar constància d’un batec: “Ací estic, i encara pense. No sé si us importa gaire, però jo ho vaig deixant anar.”
No és ben bé un alter ego de l’autor, però sí una màscara darrere la qual Fabregat pot escopir —amb educació, però sense reprimir-se— tot el que pensa del món. I no n’espera massa, del món. No n’espera ja res. Només que calle, si pot ser.
El protagonista, Esteve Millet, és un professor jubilat de geografia. Ja el cognom evoca una certa ironia, un cert distanciament. Però no és cap geògraf de manual ni de PowerPoint: ha escrit sobre Wagner, sobre la idea d’Europa, sobre les ruïnes de la civilització. No és ben bé un alter ego de l’autor, però sí una màscara darrere la qual Fabregat pot escopir —amb educació, però sense reprimir-se— tot el que pensa del món. I no n’espera massa, del món. No n’espera ja res. Només que calle, si pot ser.
La novel·la és això: la veu d’un home sol, turmentat per la memòria, per l’intent de reconciliar-se amb el passat i per una idea de cultura que ja no té lloc ni taula reservada. És una obra sobre el fracàs dels ideals, sobre el descrèdit de la raó, sobre el dolor de tornar allà d’on un dia vas voler fugir. Però és també, i sobretot, una simfonia literària. Fabregat no escriu per entretindre: escriu com si cada frase fora un compàs, una respiració llarga, una nota que s’allarga fins al silenci. L’estil és ple de subordinades, de digressions, de girs cultes i referències, però no és fosc ni pretensiós. Té música. Té ritme. És una veu que s’imposa, que parla des de dins, que no busca likes ni quotes de TikTok.
Un home sol, turmentat per la memòria, per l’intent de reconciliar-se amb el passat i per una idea de cultura que ja no té lloc ni taula reservada. És una obra sobre el fracàs dels ideals, sobre el descrèdit de la raó, sobre el dolor de tornar allà d’on un dia vas voler fugir.
El llibre no té trama, o la trama és mínima: Esteve Millet arriba, s’instal·la a l’hotel, es passeja, menja biquinis, assisteix als concerts, rememora figures del passat, gent que ja no hi és, emocions que fa temps que no es mouen. Hi ha una història d’amor prohibida, moltes pèrdues que mai no es van digerir… Però tot això està en segon pla. El primer pla és el discurs. Un discurs que reflexiona sobre el teatre, sobre el fracàs polític de la modernitat, sobre la decadència de la universitat, sobre la cultura de masses, sobre la solitud, sobre l’homosexualitat, sobre l’etern problema del nord i el sud… Un discurs que, a estones, sembla el d’un home que parla amb fantasmes. O amb ell mateix, que ja té prou faena.
Ara bé, hi ha dues decisions narratives que, al meu modest entendre, grinyolen una mica.
La primera: l’ús de la lletra M per referir-se a una ciutat que tots sabem quina és. Ho sap l’autor, ho sap el lector, ho sap fins i tot el porter de l’òpera. No cal disfressar València de ciutat universal, perquè L’anell del Nibelung no aspira a fer de València una nova Milwaukee ni una Moscou mediterrània. El que fa, més aviat, és jugar amb el contrast: les ciutats del nord, ordenades, grises, silencioses; i al sud, aquesta urbs nostra, imperfecta, sorollosa, contradictòria i radiant.
Esteve Millet arriba, s’instal·la a l’hotel, es passeja, menja biquinis, assisteix als concerts, rememora figures del passat, gent que ja no hi és, emocions que fa temps que no es mouen. Hi ha una història d’amor prohibida, moltes pèrdues que mai no es van digerir…
València no s’hi amaga, brilla amb totes les seues ombres. I una cosa semblant passa amb alguns personatges: podríem endevinar-ne els noms amb una mica de mala llet i ganes de tafanejar. No és que calga fer-ho, però potser el joc guanyaria força si l’autor haguera decidit jugar sense màscares. Ja que som al ball, per què no traure-les del tot?
La segona: la construcció paral·lela de les dues biografies, la de Wagner i la de Millet, que és el cor simbòlic de la novel·la. L’ambició és clara —tramar el mite i la història, fer dialogar l’art i la vida— però en alguns passatges la cosa no acaba de casar.
Hi ha moments en què no sabem si estem en una novel·la, en un assaig musicològic o en una entrada de l’Enciclopèdia Britànica. Potser una retallada selectiva hauria ajudat a mantindre el pols literari sense caure en la reiteració o en la reverència. I de pas, el lector hauria agraït alguna pausa abans del següent crescendo. Amb tot, l’obra manté la tensió interna fins al final. Literàriament, fa un gest molt clar: rebutja el minimalisme, l’anècdota, el llenguatge neutre. I en lloc d’això, aposta pel colossalisme.
València no s’hi amaga, brilla amb totes les seues ombres. I una cosa semblant passa amb alguns personatges: podríem endevinar-ne els noms amb una mica de mala llet i ganes de tafanejar. No és que calga fer-ho, però potser el joc guanyaria força si l’autor haguera decidit jugar sense màscares.
No és una novel·la d’argument, sinó d’atmosfera. No avança: s’expandeix. No es deixa llegir d’una tirada, però tampoc ho vol. S’adreça a un lector disposat a sentir com parla un home ferit, culte, contradictori, lúcid. Un lector que tinga ganes de mirar-se en un espill, i potser no agradar-se, però reconèixer-s’hi. I després, si cal, eixir a prendre l’aire.
La coberta del llibre és gairebé una declaració d’intencions: un home sol davant d’un escenari buit. Un únic espectador esperant que comence l’òpera del món. És aquesta la posició del protagonista —i potser també la del lector que arriba fins al final d’aquesta simfonia de paraules. Sembla que Fabregat ens diga: si encara hi ha algú capaç d’escoltar, potser val la pena parlar. Encara que siga l’última vegada. I arriba, aquest última vegada. En el tram final de la novel·la, tot esclata i alhora tot es resol: les peces encaixen, els secrets s’aclareixen i les emocions s’orquestren en un desenllaç que, tot i ser revelador, sorprèn pel seu to d’òpera total.
És un final que fa l’ullet al melodrama —amb escenes de tren incloses, com a Hollywood, com si no poguérem escapar del guió universal del sentiment—, però ho fa amb tanta intensitat i ofici que el lector, lluny de riure-se’n, acaba aplaudint. Un clímax que s’enfila com un castell de focs artificials carregat de sentit, de patetisme i d’ironia, però també de veritat. Perquè si alguna cosa aconsegueix L’anell del Nibelung és això: convertir l’excés en necessitat, l’artifici en emoció, la literatura —finalment— en vida.
