Per qui udola la lloba?
Afanyeu-vos a acotar el cap i les espatlles. Ho haureu de fer, si és que voleu passar sota el llindar de L’udol de la lloba, d’Isabel Canet Ferrer, XLI Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi 2024.
En el mateix instant que hi feu el gest, us semblarà que poseu el peu al brancalet d’una porta coneguda i la certesa infantil, malgrat el neguit inicial, que hi haurà algú que espera el vostre retorn. I és aleshores que, pas a pas i poema a poema, us haureu de dir Ningú.
Les unions dels contraris, l’inexplicable, la veritat no dita abans, la coexistència del goig i del dolor en un mateix temps i espai, la foscor i la llum quan no sabem si comença o acaba, el dubte, un enigma mai resolt…
No espereu, però, arribar ni al Paradís ni a Ítaca mentre llegiu els quaranta-un poemes d’aquest periple transformador, ple d’imatges bellíssimes i colpidores, de ritme i mètrica diversa, emocionant, perfecta. Ben al contrari, practicareu moltes vegades l’intent de llegir allò que no es pot escriure i un gran desig, que és la valentia de qui no té poder, us corprendrà. Caminareu en disposició d’acollir tot allò que anireu trobant dient-vos a cada tombant i corba de la senda, allò de l’Emily Dickinson al poema 260: “Jo no soc Ningú! Qui ets tu?”
En el poemari d’Isabel Canet és matèria primera allò que no es pot destriar i que, per tant, és impossible de categoritzar o definir, de compartimentar o limitar i que no es deixa dividir perquè està fet de cos i d’esperit. Existeix i prou, com el somriure de l’Esfinx: “meitat dona d’aigua, meitat lloba / i una tercera meitat dubtosa i secreta.”
Les unions dels contraris, l’inexplicable, la veritat no dita abans, la coexistència del goig i del dolor en un mateix temps i espai, la foscor i la llum quan no sabem si comença o acaba, el dubte, un enigma mai resolt… La medusa s’empelta de dona d’aigua i aquesta arrela en el cos de la sirena al fons del pou: “Un colp net, destre, / per arrancar-me el crani, / maniobra precisa per penjar-lo / al ganxo de la corriola.”
L’udol de la lloba fa aterrar el mite en allò quotidià i li retorna l’essència primigènia de conte: la facultat de narrar el món i la voluntat de dir-nos.
Les metamorfosis d’Isabel Canet copsen el moment just en què una forma i l’altra s’habiten mútuament. És l’instant de la transmutació, inici i final ensems: “Agost, pleniluni, / els ulls se’t tornen de pedra / si hi goses mirar.” Impossible trobar on hi ha el límit si el moviment és el de l’espiral, si el poema s’obri a l’infinit des del bell mig del melic des del qual vas nàixer.
No cal un principi ni necessitem un final si fem el camí d’anada i de tornada, el camí del cercle perfecte sense el qual no hi ha ni transformació ni justícia. L’udol de la lloba fa aterrar el mite en allò quotidià i li retorna l’essència primigènia de conte: la facultat de narrar el món i la voluntat de dir-nos. Aquests poemes rescaten el mite del seu estat fòssil per insuflar-li generosament la vida; ara, amb l’alenada profunda i mil·lenària de la deessa mare, el mite s’ha tornat tendresa d’aigua cavallera a les entranyes.
“M’estava al bressol, mig nua,
com un tros de carn al tauler d’un carnisser.
No li calia el bisturí, al metge,
les seues paraules tallaven igual:
creixerà escatosa, palmípeda, una aberrant hibridació.”
Sense metamorfosi no es pot tornar a casa. S’ha de fer el camí d’anar i el de tornar per tal que el mite immòbil, eixut, reclòs en pedra, esdevinga carn ressuscitada.
El déu ordenador i classificador, delerós per amputar allò que no pot esclarir, no ha sabut tallar mai l’aigua. El líquid primordial de les cosmogonies creadores s’escapa del metall i la mare dels peixos sempre es recompon: “Reclosa en la soca d’un garrofer, / com en el llit flonjo d’una marquesa, / trac fulles pels dits i brots per la boca, / arrele i escric amb saba el poema.”
El poema és allò que regalima, quelcom vegetal que es descompon, la pasta amb el rent que fermenta; el poema posa en circulació la vida: “i els mugrons regalimant gota a gota / sobre el pa calent. L’heu tastat, el pa? / Us n’heu nodrit si la fam us encalça?”
Sense metamorfosi no es pot tornar a casa. S’ha de fer el camí d’anar i el de tornar per tal que el mite immòbil, eixut, reclòs en pedra, esdevinga carn ressuscitada. Carn viva que abraça el ferro de l’instrument polític. O no s’inicia sempre alguna cosa política quan les paraules somouen l’interior de la persona?
“Del descontrol, de la confusió
i del desordre de la carn fem vida;
amb cames obertes, vagina oberta,
matriu i cor oberts de bat a bat.
Som un portal, un pou a l’infinit,
la caverna on ressona la basarda.
Com el lliri florit a la tempesta
o el llampec que enlluerna en plena nit,
l’estreta abraçada entre carn i ferro”.
Escriu Adrienne Rich a Poesia i compromís “Espere no idealitzar mai la poesia. La poesia no és una pomada curativa, ni un massatge emocional o una mena d’aromateràpia lingüística. Els poemes no són més purs o simples que les pures i simples històries humanes.”
Isabel Canet en un últim poema que no és sinó un altre principi, es mira en l’espill de l’altre i fa, de nou, un cercle, el moviment d’anada i de tornada que ens fa ser persones. Aquest és el lloc on se situa Isabel Canet per escriure L’udol de la lloba, aquest és l’espai on ens transporta la lectura dels seus poemes i és des d’aquesta voluntat poètica i política que ens diu veritats precioses, sinceres, ancestrals.
I quin goig de poder contemplar com al capdamunt del cingle altiu, preservat i solitari, udola la lloba.
