És possible sostenir la identitat col·lectiva quan el vehicle fonamental de transmissió —la llengua— és relegat a un segon pla?
Per què una comunitat renuncia a parlar la llengua pròpia? Com s’explica que una llengua capaç de produir obres de la talla del Tirant lo Blanc o el Vita Christi quede gairebé col·lapsada literàriament en qüestió d’una generació pels seus lletraferits? És possible sostenir la identitat col·lectiva quan el vehicle fonamental de transmissió —la llengua— és relegat a un segon pla? Aquestes són algunes de les qüestions que apareixen, de manera més o menys explícita, a Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, una obra escrita per Cristòfor Despuig l’any 1557 i que continua interpel·lant, indiscutiblement, el lector contemporani.
Publicada el 2023, en edició moderna, per l’Editorial Barcino a la col·lecció “Tast de clàssics”, amb una adaptació acurada de Joan Todó, l’obra recupera el to viu, irònic i crític d’una de les obres més representatives de l’humanisme català del segle XVI. Els Col·loquis, tal com indica el títol, prenen la forma de diàlegs entre tres personatges —Lívio, Don Pedro i Fàbio— que, mentre naveguen pel riu Ebre, aborden temes diversos com ara la situació política de la Corona d’Aragó, la història local, les relacions entre territoris o la qüestió lingüística.
Diàlegs entre tres personatges —Lívio, Don Pedro i Fàbio— que, mentre naveguen pel riu Ebre, aborden temes diversos com ara la situació política de la Corona d’Aragó, la història local, les relacions entre territoris o la qüestió lingüística.
L’autor fa servir el personatge de Lívio com a veu principal de les seues idees, i no amaga el seu disgust pel fet que, ja en el segle XVI, molts senyors catalans opten pel castellà com a llengua de prestigi i comunicació habitual. La querella o, més aviat, la denúncia no es basa en un menyspreu pel castellà com a idioma, sinó en la constatació que el seu ús indiscriminat contribueix al desarrelament cultural i a la pèrdua de sobirania simbòlica. Aquest posicionament es veu reforçat per la figura de Don Pedro, cavaller valencià que assenyala amb preocupació com aquest procés d’assimilació lingüística també prospera al País Valencià.
Encara faltaven quatre segles perquè Ferguson o Fishman assentaren i encunyaren etiquetes clares a conceptes tan complexos de definir, com són el bilingüisme asimètric o la diglòssia. Tot i això, Despuig, un bon observador del seu temps, adverteix el problema que suposa l’abandonament de la llengua pròpia i la substitució per una altra, la que gaudeix de l’hegemonia indiscutible entre les classes dirigents d’un territori. L’autor formula una crítica contundent contra la noblesa urbana que, sobretot a Barcelona, ja parlava habitualment en castellà, la llengua dels Àustria:
“Això passa realment tal com us ho dic i per això m’escandalitzo quan veig que avui dia s’abraça absolutament la llengua castellana, fins i tot dins de Barcelona, entre els principals senyors i cavallers de Catalunya, i recordo que en altre temps els magnànims reis d’Aragó no donaven lloc a aquest abús. I no dic que la castellana no sigui llengua noble, […]. Ara bé, condemno i reprovo que sigui parlada ordinàriament entre nosaltres, perquè d’això se’n pot deduir que a poc a poc s’arrencarà d’arrel la llengua de la pàtria, i aquesta semblarà així conquerida per castellans”
Despuig, un bon observador del seu temps, adverteix el problema que suposa l’abandonament de la llengua pròpia i la substitució per una altra, la que gaudeix de l’hegemonia indiscutible entre les classes dirigents.
Els Col·loquis es pot llegir en paral·lel amb altres veus del Cinc-cents que compartien una preocupació similar. Onofre Almudèver, editor valencià, demanava als seus contemporanis que no foren “ingrats a la llet que haveu mamat” i reclamava una responsabilitat moral envers els clàssics catalans, de Marc a Roig i de Martorell a Corella. Almudèver, com Despuig, defensen la riquesa lèxica i la capacitat expressiva del català contra els tòpics del seu temps, que el qualificaven de llengua “pobra”, “freda” o “antiga”.
Ja no ens ve de nou, els catalanoparlants continuem tenint els mateixos problemes que preocupaven els protagonistes dels Col·loquis, fa gairebé cinc segles. L’obra, tan necessària avui com ho era al segle XVI, ofereix un diagnòstic lúcid de les forces que actuen contra la vitalitat i salut lingüístiques. I en temps de retrocés altament preocupants, a l’escola, als mitjans de comunicació o a l’administració, aquesta lectura esdevé més necessària que mai. Defensar la llengua és més que un acte nostàlgic o folklòric és un acte, convençut, de dignitat cultural.
