Les vicissituds existencials d’un fill davant la mort del pare i que atén un dels conceptes o temàtiques més estimades per Gospodínov en les seues anteriors obres.
Un dels escriptors més en forma del continent europeu és el búlgar Gueorgui Gospodínov (Iambol, 1968). Gairebé desconegut entre nosaltres només fa un lustre, comença ja a ser algú a tenir molt en compte quan es tracta d’enfrontar-nos a la múltiple i polièdrica idea d’una literatura viva, desperta, integral i radical en el sentit de buscar l’arrel dels sentiments humans d’on brolla la necessitat d’escriure i transformar en literatura l’experiència humana, o l’ofici de viure, que diria Pavese.
Amb El jardiner i la mort (Periscopi, 2025) ens enfrontem a una novel·la que narra les vicissituds existencials d’un fill davant la mort del pare i que atén un dels conceptes o temàtiques més estimades per Gospodínov en les seues anteriors obres, com és la qüestió fonamental de la memòria i el nostre tracte amb ella a l’hora de construir-nos i narrar les nostres vides, les nostres morts. Ja ho havia fet de manera magistral a El refugi del temps (Periscopi, 2024), un llibre que, a parer meu, no para de créixer a mesura que anem descobrint que potser el temps, la història, no és ja cap refugi possible.
La materialitat del tracte amb el sintagma de la mort i l’assumpció que la vida continua a les flors que el pare va plantar i que esclaten a l’hora convinguda i donen continuïtat a l’espectacle “fatídic i lleuger”, com mostra l’autor, en què es converteix la vida.
Ho fa també ací amb un càntic a la relació paternofilial i als encontres amb la mort. “El meu pare era jardiner. Ara és un jardí”. Així s’enceta aquesta elegia pel pare mort traduïda de forma brillant per Marc Casals. Esdevenir jardí és una fórmula per a la permanència i aquesta permanència implica obtenir del món una treva per a assaborir el fruit i la memòria de les coses. Aquesta mena de treva també resulta generadora de sentit.
M’ha interessat del llibre la materialitat del tracte amb el sintagma de la mort i l’assumpció que la vida continua a les flors que el pare va plantar i que esclaten a l’hora convinguda i donen continuïtat a l’espectacle “fatídic i lleuger”, com mostra l’autor, en què es converteix la vida i, per extensió, la mateixa literatura. Ocorre com en aquella escena d’El seté segell (Ingmar Bergman, 1957), quan el personatge de la mort serra un arbre per la soca i fa morir una persona que jau en una de les branques i, a continuació, un esquirol s’encimbella esvelt sobre la planura del tronc serrat en una imatge primordial que no m’ha abandonat mai.
“Quan ets igual d’alt que les roses i les tulipes, mires el món de prop: tu ets tan alt com el món i el món és tan alt com tu”.
De forma desordenada, Gospodínov va resseguint episodis curiosos o entranyables de la vida del pare lligats indefectiblement a la seua pròpia vida. Reacció davant dels èxits literaris internacionals del fill, relacions amb el règim comunista o el món del treball a la Bulgària de la segona meitat del segle XX. No falta la visita al jardí on va transcórrer la infantesa que apareix ara esquifit, empetitit, perquè “quan ets igual d’alt que les roses i les tulipes, mires el món de prop: tu ets tan alt com el món i el món és tan alt com tu”. A continuació, després d’un punt i a part, l’autor rebla el clau, “créixer allunya i encongeix”.
Em sembla que El jardiner i la mort és una píndola contra aquest símptoma, l’allunyament, que indica que quan comencem a sentir les coses de lluny, ens encaminen cap a l’abisme.
L’autor vol sentir de prop el seu pare, un home honest, humil, de vegades esquerp, que aprofita les salutacions i els comiats de les trobades familiars per a donar les abraçades que deu i que li manquen, exemple d’una generació que ha crescut en les estretors afectives i materials de la Bulgària comunista i que, en definitiva, són les estretors també d’una forma de sentir i d’habitar el món en general.
Gospodínov sap que l’amor del seu pare cap als fills té relació amb la continuïtat i el deler de conrear el jardí fins a l’últim minut. Fer que continue produint bellesa és el millor llegat que els deixa, és una forma de dir que continua pagant la pena doblegar l’esquena per a colgar una llavor de cirerer en el moment idoni i que, al capdavall, vindran sempre altres collites, altres abraçades i altres vides, com mostra el biaix de l’ull de l’escriptor dirigit a la seua filla menuda i a l’esguard amb què aquesta observa i viu la desaparició de l’avi.
Sap que l’amor del seu pare cap als fills té relació amb la continuïtat i el deler de conrear el jardí fins a l’últim minut. Fer que continue produint bellesa és el millor llegat que els deixa, és una forma de dir que continua pagant la pena doblegar l’esquena.
El jardiner i la mort és un llibre de dol i de llum, de cap manera un llibre fosc. Normalitza la tristesa. Es permet el luxe de pensar-la sense gravetat, “sense por”, com diu el mantra del finat, i posar-la al servei del que a l’inici anomenàvem l’ofici de viure.
La intempèrie i la pena, amb moments colpidors com són els que succeeixen quan les línies verticals donen pas a les línies horitzontals, són descrites amb la calma i sobrietat que proposa un escriptor que camina amb lleugeresa per la memòria del món, sense fer soroll, aprofitant les cites dels seus propis personatges, com és el cas d’en Gaustí, esquitxant així la realitat del necessari bany de la ficció que ens permet enfrontar el món per a fer-lo habitable i suportable.
A la pàgina 94 apareix el pare com si fora Marcello Mastroianni, diu l’autor, vestit de blanc, impecable, arrossegant l’estima per l’existència des de la bellesa i la tendresa de qui fingeix estar més viu del que vertaderament està. Aquesta aparició fantasmàtica i alhora real parla del caràcter del pare i també del caràcter que té aquest llibre d’aparença senzilla i de solidesa i valor ben grans.
