Encara que no es pot parlar d’una irrupció trencadora, sí que cal reconèixer que la qualitat i la vocació de la seua obra suposaren un salt qualitativament enorme, un punt d’inflexió per a la literatura culta en llengua catalana.
Teodor Llorente és més que el poeta de la barraca i del taronger, més que un poeta melangiós i folklòric. És, sens dubte, un personatge complex, però ambiciós en el terreny de les lletres i plenament conscient del paper que podia jugar la poesia en la recuperació cultural del País Valencià. Per això la importància de la nova iniciativa de l’editoral Barcino, la publicació d’una antologia, a cura de Rafael Roca, de les millors poesies de Teodor Llorente.
El llibre, estructurat a partir dels principis de la Renaixença, fe amor i pàtria, va acompanyat d’un pròleg que revaloritza de cap a peus el poeta, que Roca qualifica com “el més català dels valencians”.
Amb una clara voluntat de dignificar la llengua, Llorente, ja durant els anys de joventut, destacava per ser un estudiant brillant. Aquesta actitud el convertí, en el seu moment, en una veu sòlida i gairebé miraculosa dins de l’àrid circuit valencià de les dècades centrals del segle XIX.
La València que retrata és una terra idealitzada, noble i harmònica, plena de records gloriosos, però també marcada per la pèrdua. Llorente no reclama una acció directa sobre la realitat, opta per contemplar-la, descriure-la, i preservar-ne la memòria.
Encara que no es pot parlar d’una irrupció trencadora, sí que cal reconèixer que la qualitat i la vocació de la seua obra suposaren un salt qualitativament enorme, un punt d’inflexió per a la literatura culta en llengua catalana que, al País Valencià, i en general a la resta dels Països Catalans, vivia arraconada entre sainets, goigs i altres formes literàries populars que en permetien la subsistència o, més aviat, supervivència.
Servint-se d’una escriptura curosa, mesurada i d’una elegància formal notable, Llorente elevà el valencià a nivells de sofisticació poètica, habitual dels autors clàssics catalans. A més de l’evocació dels temps passats i la vívida descripció de paisatges, va construir, a través dels seus versos, una idea més o menys abstracta de país.
La València que retrata és una terra idealitzada, noble i harmònica, plena de records gloriosos, però també marcada per la pèrdua. Llorente no reclama una acció directa sobre la realitat, opta per contemplar-la, descriure-la, i preservar-ne la memòria mitjançant la paraula. Per això, molts dels seus poemes respiren una enyorança quieta, una serenor que fuig del combat i abraça la bellesa de l’ordre natural i de la cultura tradicional.
Llorente ha estat objecte de controvèrsia i la diana de prejudicis que ben poc afavoreixen la nostra salut lingüística, literària i cultural. Molts autors i lectors han observat en ell un excés de moderació.
Tot i aquesta delicadesa expressiva, Llorente ha estat objecte de controvèrsia i la diana de prejudicis que ben poc afavoreixen la nostra salut lingüística, literària i cultural. Molts autors i lectors han observat en ell un excés de moderació, una manca d’empenta política, i fins i tot una actitud resignada que hauria condicionat negativament la modernització de la literatura de Morella a Guardamar.
Per si fora poc, el paper de patriarca institucional de la Renaixença ha estat sovint llegit —especialment des de posicions més modernitzadores o rupturistes— com a símptoma d’una literatura acomodada, poc compromesa, gairebé resignada. Les crítiques obliden, però, que l’aportació de Llorente no es pot avaluar, tan sols, des de la militància ideològica. El seu projecte, per bé que limitat a la poesia i marcat per la diglòssia, va permetre la consolidació d’un model digne i coherent que Marià Aguiló, Víctor Balaguer o Jacint Verdaguer van saber respectar i emular.
En aquest sentit, la seua influència va ser decisiva per a la construcció d’una cultura literària valenciana moderna, capaç de connectar amb la tradició catalana sense renunciar a una personalitat pròpia. Va ser un escriptor que, des del seu context històric i social, va assumir un lideratge intel·lectual sense precedents al seu país i, més enllà dels versos, també va ser articulador d’espais com Lo Rat Penat, promotor de concursos literaris, entre els quals els Jocs Florals, i impulsor d’un discurs normatiu sobre la unitat de la llengua catalana.
El seu projecte, per bé que limitat a la poesia i marcat per la diglòssia, va permetre la consolidació d’un model digne i coherent que Marià Aguiló, Víctor Balaguer o Jacint Verdaguer van saber respectar i emular.
Cal reconèixer que el seu pensament literari no aspirava a la transformació de les estructures socials ni a liderar un moviment nacional en el sentit modern del terme. Llorente era un home d’ordre, en definitiva un home del seu temps, i la seua obra respon a una voluntat clara de redignificació cultural, d’educació del gust i de restauració d’una memòria compartida, al capdavall, aspiracions plenament renaixencistes.
Va oferir al País Valencià un model de poesia culta i plena de sentit, capaç d’expressar una singularitat pròpia dins una llengua comuna, i va fer-ho amb una coherència que resultava extraordinària. L’hem de llegir sense manies, entenent que va ser, en realitat, un dels primers arquitectes d’un somni de paraules que encara avui fem per completar.
