Des de 1995 fins el 2023 hem constatat, en l’àmbit de la literatura catalana, vora un centenar de novel·les, l’estudi de les quals hem abordat en un llibre de recent publicació: Literatura catalana i memòria democràtica.
La memòria de la guerra civil i la dictadura continua sent motiu de discòrdia dins de la societat espanyola. La manca d’una consens bàsic entre les diferents forces polítiques enverina el debat públic. Hi ha, en definitiva, una batalla per la memòria, engegada en la Transició, on la literatura ha jugat i juga un paper primordial, de testimoniatge i denúncia. I això és així des de l’inici de la contesa.
En el cas de la literatura catalana, com en la resta de les llengües de l’estat espanyol, la producció de relats sobre el tema començà en els mateixos anys de la guerra, amb la publicació d’Unitats de xoc,de Pere Calders, el 1938. Una vegada acabada la guerra, el degoteig de novel·les inspirades en l’experiència bèl·lica fou constant. Hi figuren obres com ara Tres a la reraguarda (1940), de C.A. Jordana; Xabola (1943), d’Agustí Bartra o 556 Brigada Mixta (1945), d’Avel·lí Artís Gener, totes publicades a l’exili americà a causa de la censura ideològica i lingüística imposada en l’Espanya franquista.
L’autor de Crim de germania basteix la seua novel·la a partir del monòleg de dues dones situades en els bàndols oposats de la contesa
A partir de 1955, ja dins de la península, la producció novel·lística s’intensifica, i la seua simple enumeració ocuparia una espai més que considerable. Ens conformarem amb fer esment del lloc preeminent que hi ocupen Incerta glòria (1956), de Joan Sales i La plaça del Diamant (1962), de Mercè Rodoreda, així com de la insistència de Vicenç Riera Llorca i Manuel de Pedrolo.
A les obres dels autors que visqueren la guerra com a adults se sumen més tard les dels que la visqueren com a infants, com ara Blai Bonet, Ramon Folch i Camarasa o Estanislau Torres. Ja en la dècada dels setanta, s’hi incorporen els autors nascuts després de la guerra, com ara Terenci Moix, Montserrat Roig, M. Antònia Oliver o Josep Piera, que inauguren una altra manera de tractar el tema, posant especial èmfasi en l’educació repressiva que van haver de patir.
Toni Cucarella, per la seua part, fent ús dels motlles del melodrama, i amb el to irònic que li és característic, se centra en les peripècies d’un jove que, per raons que anirem coneixent al llarg del relat, ha d’exiliar-se a França.
Si bé la instauració de la democràcia implicà un augment de la publicació de narracions i de textos memorialístics sobre la Guerra civil i la Dictadura, és a mitjan dècada dels noranta que, al caliu del moviment de reivindicació de la memòria democràtica, es produeix un punt d’inflexió. Als autors de generacions anteriors se n’incorpora una de nova: la dels nets dels que van patir la guerra, que se senten legitimats per a parlar-ne sense pors ni complexos i demanden respostes al silenci imposat pels pares i avis.
Cal també prendre en consideració que la indústria cultural de l’Estat espanyol veié en la memòria històrica un filó força rendible, i això fomentà l’aproximació d’escriptors que fins aleshores no s’hi havien interessat.
La terra i la paraula i El món interior se situarien dins dels paràmetres del memorialisme. En el cas de l’obra de Juli Capilla, la reflexió sobre la memòria dels morts i desapareguts en les fosses comunes s’imbrica amb la que dedica a la memòria del seu amic mort
Siga com siga, la publicació de novel·les sobre la guerra i la postguerra augmentà considerablement en aquells anys. Des de 1995 fins el 2023 hem constatat, en l’àmbit de la literatura catalana, vora un centenar de novel·les, l’estudi de les quals hem abordat en un llibre de recent publicació: Literatura catalana i memòria democràtica, publicat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
L’onada de narracions sobre el tema, lluny d’aturar-se, ha experimentat una espectacular embranzida al llarg del 2024. Obres com ara La fràgil memòria, de Josep Lozano (Afers); Qui de casa se’n va, de Toni Cucarella (Amsterdam); El món interior, de Francesc Serés (Proa); La terra i la paraula, de Juli Capilla (Bullent) o A recer de l’absència, de Nèstor Novell (Lletra Impresa), així ho testimonien.
El relat de Francesc Serés s’inspira en la seua estança a Berlín, i convoca la guerra d’Ucraïna, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, amb el fil conductor dels àlbums de fotos, els diaris i les cartes
Es tracta d’obres rellevants, que abasten una gran diversitat de gèneres i registres. Així, les de Josep Lozano i Toni Cucarella són propostes narratives purament ficcionals, situades en els anys de la postguerra. L’autor de Crim de germania basteix la seua novel·la a partir del monòleg de dues dones situades en els bàndols oposats de la contesa, que ofereixen una visió complexa i verídica del terrible drama que comportà la guerra per al conjunt de la població.
Toni Cucarella, per la seua part, fent ús dels motlles del melodrama, i amb el to irònic que li és característic, se centra en les peripècies d’un jove que, per raons que anirem coneixent al llarg del relat, ha d’exiliar-se a França. En tots dos casos el treball sobre la parla popular assoleix un riquesa i una expressivitat colpidores
La terra i la paraula i El món interior, per la seua part, se situarien dins dels paràmetres del memorialisme. En el cas de l’obra de Juli Capilla, la reflexió sobre la memòria dels morts i desapareguts en les fosses comunes s’imbrica amb la que dedica a la memòria del seu amic mort, així com als records de la seua infància i joventut al poble de Pedralba, a la Serrania.
A recer de l’absència, de Nèstor Novell recentment ressenyada en aquestes pàgines l’hauríem de col·locar dins dels prestatges de la novel·la de no ficció. Narra, a partir de diversos testimonis, la terrible experiència de l’exili.
El relat de Francesc Serés s’inspira en la seua estança a Berlín, i convoca la guerra d’Ucraïna, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, amb el fil conductor dels àlbums de fotos, els diaris i les cartes que l’autor col·lecciona de manera compulsiva.
Per últim, A recer de l’absència, de Nèstor Novell recentment ressenyada en aquestes pàgines l’hauríem de col·locar dins dels prestatges de la novel·la de no ficció. Narra, a partir de diversos testimonis, la terrible experiència de l’exili, tot donant-ne una visió totalitzadora
La confluència d’aquestes obres al llarg de l’any que deixem arrere sorprèn per la seua qualitat i diversitat. La literatura, que entre altres moltes coses és l’expressió de la memòria col·lectiva, necessita seguir donant constància dels traumes del nostre passat. Més encara en aquest moment en què assistim a un atac ferotge de la memòria republicana, de la memòria democràtica, al capdavall, tant a casa nostra com a la resta de l’Estat espanyol.
