Un capítol inicial situat al segle XVIII, on mossèn Magí, un sacerdot que porta la fe cristiana a zones aïllades de la serra, protagonitza una experiència aterridora que estableix el to inquietant del relat.
Carles Terès, amb Licantropia, ens transporta a un món que combina l’atmosfera de la novel·la gòtica amb elements contemporanis, tot creant una obra única que aprofundeix en les arrels familiars, la naturalesa humana i els vincles amb la terra. Publicada inicialment el 2011 i guanyadora del Premi Guillem Nicolau, aquesta novel·la s’ha convertit en una referència per als amants del gènere fantàstic català i per aquells interessats en la literatura vinculada als territoris de la Franja. L’autor, amb una prosa rica en matisos i un treball lingüístic acurat, ens ofereix una història que explora el costat fosc de la natura humana, alhora que ret homenatge als paisatges i els costums del Matarranya.
La novel·la arrenca amb un capítol inicial situat al segle XVIII, on mossèn Magí, un sacerdot que porta la fe cristiana a zones aïllades de la serra, protagonitza una experiència aterridora que estableix el to inquietant del relat. Aquest primer episodi serveix com a punt de partida per introduir-nos en un món on el sobrenatural i l’humà conviuen de manera incòmoda. La història es desplaça ràpidament al present, on Llorenç, un fotògraf del Matarranya, puja a la serra de la Pobla per capturar imatges d’un casalot abandonat, ignorant el vincle profund que el lliga a aquesta terra i a un secret ancestral: el mite de la licantropia.
En essència, una història sobre l’autoconeixement i la descoberta d’uns instints profunds que Llorenç, fins aleshores, havia passat per alt o havia reprimit.
Licantropia és, en essència, una història sobre l’autoconeixement i la descoberta d’uns instints profunds que Llorenç, fins aleshores, havia passat per alt o havia reprimit. A mesura que la trama avança, el protagonista va desentranyant el seu passat i el de la seva família política, especialment a través de la lectura d’un antic manuscrit que revela la història d’un missioner que va viure a la regió el segle XVIII. Terès ens submergeix en un relat que voreja constantment el fantàstic, sense abandonar mai del tot la realitat, i així fa que el lector es qüestioni si els esdeveniments sobrenaturals que s’intueixen són reals o producte de la imaginació i de les pors dels personatges.
Un dels elements més destacats de Licantropia és el treball lingüístic que Terès hi imprimeix. L’autor, nascut a Barcelona però arrelat al Matarranya des de fa dècades, captura el català característic d’aquesta regió de frontera amb un estil que fa justícia a la riquesa dialectal del territori. Tot i reconèixer les dificultats d’escriure des de la Franja sense ser acusat d’intentar “catalanitzar” la realitat lingüística, Terès aconsegueix un equilibri precís entre el català estàndard i els girs dialectals propis del Matarranya, i confereix a la novel·la un to autèntic i arrelat. Els diàlegs entre els personatges, impregnats de les expressions i el parlar local, contribueixen a la immersió del lector en aquest món tan particular, alhora que reforcen els vincles dels personatges amb la seva terra i la seva història.
Un relat que voreja constantment el fantàstic, sense abandonar mai del tot la realitat, i així fa que el lector es qüestioni si els esdeveniments sobrenaturals que s’intueixen són reals o producte de la imaginació i de les pors dels personatges.
L’estructura de la novel·la juga amb l’equilibri entre el passat i el present. Mentre que la història de mossèn Magí ens connecta amb el llegat gòtic i el terror clàssic, la vida de Llorenç ens porta al segle XXI, on l’home modern s’enfronta a un món que ja no reconeix del tot, però en el qual encara perduren forces fosques. Aquest contrast entre èpoques permet a Terès explorar temes universals com són la por, la violència i la recerca de la veritat, tot utilitzant el mite del llop com a metàfora central de la condició humana. El llop, en aquesta obra, es presenta com un símbol ambivalent, alhora terrorífic i fascinant, que representa tant els instints primaris com la llibertat salvatge.
L’amor per la terra del Matarranya impregna cada pàgina de Licantropia. Els paisatges, descrits amb una precisió evocadora, esdevenen gairebé un personatge més de la novel·la, amb les seves muntanyes, boscos i masos abandonats que amaguen secrets antics. Aquest amor per la naturalesa es contrasta amb la por que provoca, ja que és en aquests espais aïllats on s’amaga el misteri de la licantropia i on els personatges s’enfronten a les seves pors més profundes.
Els diàlegs entre els personatges, impregnats de les expressions i el parlar local, contribueixen a la immersió del lector en aquest món tan particular, alhora que reforcen els vincles dels personatges amb la seva terra i la seva història.
Terès es mou amb habilitat entre el terror psicològic i el misteri, sense caure en els tòpics del gènere fantàstic. Les influències de Lovecraft i les seves històries d’horror còsmic hi són evidents, especialment en la manera com el protagonista, Llorenç, percep la realitat que l’envolta. A través dels ulls del fotògraf, el lector viu una experiència que posa en qüestió la normalitat de la vida quotidiana i ens fa sentir la presència d’una força superior i desconeguda, una força que no es pot explicar racionalment. Aquest horror no es manifesta en grans escenes de violència o ensurts, sinó en una tensió constant que s’infiltra a cada pàgina, i deixa el lector en un estat de permanent incertesa.
Licantropia és també una reflexió sobre la condició humana i la seva relació amb el passat. Els lligams de Llorenç amb la terra i la seva família ens fan pensar en com les històries dels nostres avantpassats influeixen en el nostre present, i com les forces de la natura i la història poden tornar per confrontar-nos amb nosaltres mateixos. En aquest sentit, la novel·la no només tracta sobre el terror del desconegut, sinó també sobre l’horror que pot provocar la descoberta d’un mateix.
El llop, en aquesta obra, es presenta com un símbol ambivalent, alhora terrorífic i fascinant.
En resum, Licantropia és una novel·la carregada de simbolisme, que combina el millor de la tradició del terror gòtic amb una reflexió profunda sobre la identitat, la memòria i els vincles amb la terra. Carles Terès ha creat una obra que, sense abandonar les seves arrels en el fantàstic, aconsegueix tocar temes universals i atemporals, oferint al lector una experiència que perdura molt més enllà de la lectura. Un debut literari que no només destaca per la seva qualitat narrativa, sinó també pel seu treball lingüístic i la seva capacitat per submergir-nos en un món tan real com inquietant.
