La inexistència de llibres de comptabilitat o d’administració dificultaven molt el seu estudi i abocaven els interessats a resseguir fragments ben esparsos.
En l’actualitat entenem els hospitals com a espais dedicats al diagnòstic i tractament de malalties, que al seu torn també poden ser centres d’investigació i de formació. Ara bé, sempre ha estat així? Com eren els hospitals a l’edat mitjana? El ben cert és que el seu concepte ha evolucionat molt des d’aquells temps. A l’època medieval eren entesos com a institucions d’assistència amb un sentit molt ample, que no es limitava a les qüestions mèdiques. D’aquesta manera, eren llocs amb un esperit fonamentalment caritatiu on, a més d’acollir els pobres, que no necessàriament havien d’estar malalts, podien encarregar-se d’altres funcions diverses com ara tindre cura dels infants expòsits o orfes, sufragar soterraments o donar directament almoines als més necessitats.
Carmel Ferragud amb L’hospital, la dona i el capellà ens presenta la història d’una d’aquestes institucions medievals. Concretament, ens parla de l’hospital de Sant Andreu de Mallorca, del qual se sabia molt poc fins ara. La inexistència de llibres de comptabilitat o d’administració dificultaven molt el seu estudi i abocaven els interessats a resseguir fragments ben esparsos. Ferragud, en canvi, accepta el repte i du a terme aquesta minuciosa tasca fent ús d’una gran quantitat i diversitat de fonts d’arxiu, element característic de les seues investigacions. El llibre, escrit durant la pandèmia de la Covid-19, s’erigeix com l’única monografia que versa sobre un hospital a les Illes dins del paisatge historiogràfic balear.
Un gran interès en les qüestions relacionades amb la pràctica de la medicina, ben present des de la meitat del segle XIV, en la particularitat de la seua gestió i col·loca al gènere femení com un element protagonista de l’estudi.
L’autor posa un gran interès en les qüestions relacionades amb la pràctica de la medicina, ben present des de la meitat del segle XIV, en la particularitat de la seua gestió i col·loca al gènere femení com un element protagonista de l’estudi, encarnat en la figura de l’hospitalera Sibil·la. És aquest un dels punts més interessants del llibre, ja que no és habitual que els estudis sobre institucions hospitalàries concretes donen aquesta rellevància a la figura de les dones. D’aquesta forma, Ferragud segueix les tendències historiogràfiques de les darreres dècades que s’han desenvolupat al voltant dels hospitals medievals.
El llibre presenta sis capítols, un apèndix documental i un índex toponomàstic. El primer és una presentació de la concepció de l’hospital medieval a partir del context literari del moment. Desgrana especialment el famós Romanç d’Evast e Blanquerna de Ramon Llull, sense oblidar Jaume Roig i el seu Espill, ni per descomptat els Sermons de sant Vicent Ferrer. El segon capítol ens endinsa un pas més en la matèria, presentant-nos la fundació de l’hospital i el context hospitalari medieval mallorquí. Aquestes pàgines ens permeten reflexionar sobre la diversitat i la complexitat d’aquest tipus d’institucions, però també sobre les seues similituds, on l’espiritualitat constituí una qüestió central. Com diu l’autor: “en realitat, l’autèntica medicina de l’hospital fou la religió”.
Sibil·la fou l’hospitalera que estigué a càrrec de la institució a mitjan del segle XIV, de forma conjunta amb els dos esposos que va tindre, però també en solitari a la mort del primer.
El tercer capítol es dedica a la gestió de Sant Andreu. És ací on apareix Sibil·la, un dels grans personatges del llibre. Sibil·la fou l’hospitalera que estigué a càrrec de la institució a mitjan segle XIV, de forma conjunta amb els dos esposos que va tindre, però també en solitari a la mort del primer. El seu brillant exercici es va veure obstaculitzat en reiterades ocasions per les ambicions del bisbe Antoni Descolell i les necessitats econòmiques del rei Pere el Cerimoniós. L’autor aprofundeix de forma detallada en les tasques que desenvolupava l’hospitalera, aportant una informació qualitativa valuosíssima i molt difícil de trobar quan s’investiga el treball femení als hospitals medievals. Reitera, a més, la possibilitat que les dones s’ocuparen del regiment d’aquestes institucions, demostrant, amb un cas tan detallat com el de Sibil·la, que ser hospitalera no era una qüestió merament nominal.
El quart capítol el destina a explicar els béns materials de Sant Andreu, parlant tant del mateix edifici i del seu contingut com del patrimoni que feia possible la seua existència. D’aquesta manera, fa un recorregut per les diferents fonts d’ingressos i també per les seues fluctuacions en els més de dos segles de vida de la institució. Contràriament, els dos darrers capítols s’ocupen de la part més humana. El cinquè aborda l’entrada i la participació dels professionals de la medicina a dins dels murs de Sant Andreu, que, com anota l’autor, no fou una cosa immediata a la seua fundació. Així, es narra el procés de medicalització de l’hospital, on és feren habituals els contractes als metges pertanyents a la flor i nata de la societat mallorquina medieval.
Aprofundeix de forma detallada en les tasques que desenvolupava l’hospitalera, aportant una informació qualitativa valuosíssima i molt difícil de trobar quan s’investiga el treball femení als hospitals medievals.
Tot just a l’altre extrem social, se situen bona part dels protagonistes de l’últim del sis capítols del llibre, en el qual s’aprofundeix en la resta dels assistents i en els pobres i malalts de Sant Andreu. L’autor ens mostra la heterogeneïtat del servei i de les persones que hi podien ser acollides. Des d’esclaus fins a pobres vergonyants varen tindre cabuda dins dels seus murs.
En definitiva, L’Hospital, la dona i el capellà és un molt bon llibre per a tots aquells que vulguen endinsar-se en la realitat d’un hospital medieval. De manera que, els que decidisquen obrir aquesta porta, trobaran un espai on es faran presents qüestions socials, econòmiques i polítiques, com també la pràctica de la medicina, i, per descomptat, hi trobaran també les dones, engranatge indispensable per al funcionament de la majoria d’hospitals.
