Un diari íntim que va del 8 de maig al 10 de setembre en què Maupassant dona la paraula a un narrador del qual se sap poc més que viu a la casa familiar, situada al costat del Sena, a prop de la ciutat de Rouen a Normandia.
El 1887, Guy de Maupassant publica la segona versió d’un conte inicialment titulat “Lettre d’un fou”, tan inquietant com fascinant, que trenca amb el moviment naturalista al qual havia acostumat els seus lectors. Aquest estil, que qualificarem de “fantàstic”, va conèixer un gran èxit amb obres com Dràcula de Bram Stoker, Frankenstein de Mary Shelley, les Històries extraordinàries de Poe, o inclús El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde i La pell de xagrí d’Honoré de Balzac en el segle XIX. El fantàstic es configura com l’aparició del sobrenatural en la realitat, i encara que el lector està perfectament al corrent d’aquest pacte amb l’escriptor, tanmateix, es troba ràpidament posseït per una deliciosa angoixa que va in crescendo fins al final.
En el mateix any 1887, Maupassant s’enlaira en globus des de La Villette, a París, cap a Bruges, i publica a Le Figaro dues cròniques del seu viatge que titula precisament “Le voyage du Horla”, batejat així pel nom de la seva novel·la. Serà llavors per a l’escriptor l’inici d’un doble viatge, d’una banda per sobre del terra i de l’altra cap a les profunditats i l’obscuritat de l’esperit, perquè l’escriptura de L’Horlà coincideix amb els inicis de la demència de Maupassant, cada vegada més víctima d’al·lucinacions i de doble personalitat a causa de la sífilis que havia contret uns anys abans.
Confessa una angoixa i un malestar creixent, que es transforma molt aviat en una veritable por.
L’Horlà va subjugar immediatament els lectors d’aquest final del segle XIX, adeptes a les experiències de Mesmer, i després de Charcot, sobre la hipnosi per tractar els trastorns neurològics. El llibre és un diari íntim que va del 8 de maig al 10 de setembre, en què Maupassant dona la paraula a un narrador del qual se sap poc més que viu a la casa familiar, situada al costat del Sena, a prop de la ciutat de Rouen a Normandia. Maupassant, ell mateix normand, estimava especialment la seva regió natal i hi va situar moltes de les seves novel·les naturalistes.
El doble que pren possessió d’un jo interior suposadament més feble no deixa de fer pensar en la novel·la de Stevenson, El Dr. Jekyll i Mr. Hyde, publicada un any abans.
El narrador confessa en el seu diari una angoixa i un malestar creixent, que es transforma molt aviat en una veritable por, i això, curiosament, pocs dies després de veure passar des de la seva finestra un vaixell de tres pals brasiler que declara haver saludat sense saber-ne el perquè, cosa que instaura immediatament una mena de pacte fantàstic amb un lector encara innocent. Les diverses patologies evocades pel narrador són les que viu Maupassant ell mateix: paràlisi del son, desdoblament de la personalitat, sensació d’ofec. La paranoia sotja un narrador-autor que pateix un mal que no pot controlar. L’angúnia és al seu màxim quan evoca una impressió que el segueixen de dia i de nit.
A través del fantàstic es desenvolupa una escriptura fascinant que provoca una confusió entre el real i l’irreal i genera angoixa. Forçant-se a buscar una explicació racional al que està vivint, el narrador es creu un somnàmbul vivint llavors, a desgrat seu, una doble vida. Aquest tema del doble que pren possessió d’un jo interior suposadament més feble no deixa de fer pensar en la novel·la de Stevenson, El Dr. Jekyll i Mr. Hyde, publicada un any abans i que desenvolupa el tema del savi boig que busca al seu interior un doble malèfic i malfactor que no pot vèncer si no es destrueix ell mateix.
Un món on la realitat ja no existeix, fins al final d’un viatge que Maupassant, malauradament, intentaria tancar, malgrat l’ajuda del famós doctor Emile Blanche —terapeuta d’altres grans bojos de les lletres, com ara Gerard de Nerval— amb un intent de suïcidi.
Durant un viatge a París, el narrador té una trobada amb el doctor Parent, un especialista en hipnosi, que ens recorda l’esmentat doctor Charcot, neuròleg especialitzat en les malalties nervioses, però també l’Escola de Nancy, de la qual Maupassant probablement havia seguit les idees científiques innovadores sobre la hipnosi. El tema de la bogeria es barreja amb el fantàstic: som davant d’un narrador que es torna boig perquè ha creuat el camí d’un ésser sobrenatural o és la seva bogeria latent que ha creat l’Horlà?
Ésser sobrenatural que fa pensar en un súcub, l’Hors-là, que significa “allí fora”, ens arrossega cap al món fascinant de l’esperit i dels trastorns mentals, però també a un món on la realitat ja no existeix, fins al final d’un viatge que Maupassant, malauradament, intentaria tancar, malgrat l’ajuda del famós doctor Emile Blanche —terapeuta d’altres grans bojos de les lletres, com ara Gerard de Nerval— amb un intent de suïcidi sis anys després de la seua primera versió de “Lettre d’un fou”.
