Era 1968 –el maig, sí. L’any anterior l’havien admés al grup Els setze jutges. La cançó li la van inspirar les seues converses amb Narcís Llansa i Tubau, l’avi republicà d’un amic gironí. Amb ell –l’avi Siset– Llach referma una complicitat intergeneracional.
Potser ningú, ni tal sols el seu autor, podia imaginar-se que L’estaca arribaria a convertir-se en una cançó de lluita emblemàtica arreu del món. Com ha deixat dit en alguna ocasió, a Lluís Llach la peça li semblava poca cosa. “Realment no té un valor extraordinari”, diu. I afegeix: “Penso que la seva gran virtut és la seva manca de profunditat, acompanyada d’una música que el primer cop que la sents ja la pots cantar (…) Cançons molt més ben elaborades han passat completament desapercebudes”.
La reflexió de l’autor de Viatge a Itaca o Campanades a morts resulta prou lògica. Quan u té facilitat per a les melodies, sempre sospita del primer raig creatiu. L’escultor basc Chillida, que dibuixava amb gran desimboltura, es forçava a fer-ho amb la mà esquerra, sent dretà. Dels escriptors que tenim fluïdesa inicial en parlarem un altre dia.
Ja les primeres vegades que Llach la va tocar en públic degué observar alguna curiosa reacció –incipientment mobilitzadora– per part del públic. La melodia, d’alguna manera, emocionava i motivava.
Siga com siga, Llach va publicar L’estaca en el seu tercer disc, un EP. Això era 1968 –el maig, sí. L’any anterior l’havien admés al grup Els setze jutges. La cançó li la van inspirar les seues converses amb Narcís Llansa i Tubau, l’avi republicà d’un amic gironí. Amb ell –l’avi Siset– Llach referma una complicitat intergeneracional i també la seua politització. Al capdavall, ell venia d’una família d’ordre, carlins i falangistes.
Al principi la cançó no parlava d’una estaca, sinó d’una columna. L’escriptora Maria Aurèlia Capmany li va ajudar a arredonir la lletra. Supose que ja les primeres vegades que Llach la va tocar en públic degué observar alguna curiosa reacció –incipientment mobilitzadora– per part del públic. La melodia, d’alguna manera, emocionava i motivava. Les raons les explica la musicòloga Maria Salicrú-Maltas:
“La tornada, i tota la cançó en general, encisa l’oient per tres motius. En primer lloc encisa a escala rítmica perquè comença amb un rittardando (‘Si estirem’) i seguidament la melodia torna a emprendre el ritme de la cançó (‘tots ella caurà’). És un compàs de 3/4, on es marca el primer temps en contraposició amb els altres dos, que resulten més dèbils. El fet d’interrompre aquesta dinàmica rítmica abans de la tornada fa que s’agafi amb força i engresqui l’oient a cantar-la i a moure’s d’un costat a l’altre com si ballés un vals, dansa que té el mateix compàs. El segon motiu de l’encís el provoca la melodia de la tornada. Impacta perquè està formada per una seqüència de nou notes que es repeteixen en tres ocasions (…) Finalment, el tercer motiu ve donat perquè la tornada de la cançó encisa en l’aspecte harmònic. Conté alguns enllaços d’acords que causen un impacte emocional a l’oient (ethos)”.
Segons Salicrú-Maltas els enllaços harmònics de la cançó a través del canvi d’acords –re menor-la menor, mi major-la menor– remeten a la música tradicional catalana, com també ho fan peces com ara Al vent o Què volen aquesta gent.
Segons Salicrú-Maltas els enllaços harmònics de la cançó a través del canvi d’acords –re menor-la menor, mi major-la menor– remeten a la música tradicional catalana, com també ho fan peces com ara Al vent o Què volen aquesta gent.
La qüestió és que, una vegada publicada, L’estaca comença una petita odissea pel món. El llibre de Joaquim Vilarnau documenta perfectament aquesta odissea, plasmada en més de 400 versions diferents. N’apareix una primera versió en occità i de seguida s’estén. El punt clau per a la seua difusió internacional sembla que és la interpretació en directe que Llach en grava al disc Barcelona. Gener del 1976. A partir d’ací tot es dispara. Una estudiant polonesa de pas per Espanya porta el disc a Varsòvia. Allí, Mury, la traducció al polonés, acabarà convertint-se en l’himne del sindicat Solidaritat. I després, la llegenda. Vindran les versions a l’àrab, al rus –la cantaven en les protestes per la detenció de les Pussy Riot–, al cors…
Una petita odissea pel món. El llibre de Joaquim Vilarnau documenta perfectament aquesta odissea, plasmada en més de 400 versions diferents.
Vilarnau ressegueix sistemàticament totes les versions internacionals de L’estaca, i es deté en les que li resulten més engrescadores. Esmenta, per exemple, la que en va fer el grup de Borriana El Último Ke Cierre. És una formació de rock dur nascuda en 1987 i encara en actiu que va transportar el tema de Llach a un altre públic.
D’una manera o altra, L’estaca forma ja part del club de les cançons de lluita i rebel·lia, juntament amb Bella ciao, Grândola, vila morena, Warschawianka –A les barricades– o We Shall Not Be Moved.
Potser quan Llach la va escriure no s’ho pensava, però això és igual. Les cançons pertanyen a qui les canta, i els poemes a qui els llegeix. I no hi ha res més a dir.
