Per poc que la coneguen, no desvetlem cap secret al lector si expliquem que l’Annie Ernaux ha escrit la major part de la seua obra com una autoficció, amb referències a la pròpia biografia. Aquest relat dels esdeveniments vitals, acompanyat de contingut sociològic com a anàlisi històrica del moment marca el seu estil. Però quan el fet és prou important per a donar-li títol, per a referir-s’hi com L’esdeveniment, és perquè parlem d’un fet que, per més anys que passen, resta en la memòria psicològica i física de la dona.
L’acte al voltant del qual es vertebra tota la història és un avortament.
Tanmateix, és un esdeveniment del qual no es parla, o no se n’ha parlat durant segles, ha fet l’efecte que només afectava el cos femení i, per tant, no mereixia la rellevància ni la necessitat de convertir-lo en debat o conflicte públic. Tampoc és cap revelació si contem que l’acte al voltant del qual es vertebra tota la història és un avortament.
Siga quina siga l’opinió, condició, estat, cronologia, convicció o situació, és evident que una interrupció d’una gestació no permet la indiferència. Si és involuntària requereix un dol que ni l’administració ni la societat han considerat mai i que, des de fa poc, ha sorgit com a debat públic, com si mai abans haguera existit. Si és voluntària, no convé caure en judicis, ni que foren afortunats, de la idoneïtat o no d’un procés tan complex que depén de tantes i tan diverses circumstàncies.
Tampoc és aquest l’intent del llibre, que narra el fet amb la mateixa imparcialitat aparent amb què es contaria qualsevol altre succés més quotidià. Aquesta descripció equànime, però, no correspon a la sensació de commoció quan es llegeix, un relat sense canvis abruptes de to que causa desassossec en l’ànim abans que la ment prenga consciència de la gravetat de l’assumpte.
Just amb aquesta idea, l’autora ha bastit la seua obra reivindicant-la com un acte de visibilitat i dignitat, “de traure a la llum allò del que no es pot parlar, la interiorització de les relacions de dominació de classe, de raça o de sexe…”. Aquesta voluntat transportada a la literatura, amb un llenguatge lliure de valoracions sobreres, és el que va fer mereixedora a Ernaux del Premi Nobel de literatura l’any 2022.
Siga quina siga l’opinió, condició, estat, cronologia, convicció o situació, és evident que una interrupció d’una gestació no permet la indiferència.
El fet és escrit ben bé 40 anys després que es produïra, quan l’autora en tenia 60 i descriu un embaràs no desitjat als 23, durant el seu temps com a estudiant. Un moment vital on comença a perfilar-se la vida adulta i en el qual tindre un fill suposava haver de renunciar als plans de futur projectats, amb les dificultats que comporten per a una persona i una família de classe popular.
En aquest sentit, la crònica esdevé un testimoni de gènere, en tant que és una vivència que sovint havia d’afrontar una dona en solitari; però també un testimoni social, en tant que les dificultats augmenten quan la il·legalitat se supera amb diners. I ja sabem que qualsevol acte o substància il·legal és més car que un de legal.
L’acció se situa als anys 60 a l’estat francés, quan l’avortament encara no s’havia legalitzat, com a tants altres estats i com no ho és encara en alguns arreu del món. Sabem que il·legal no implica inexistent, ni aleshores ni ara, però fins i tot l’ocultació en el llenguatge del moment propicia la creença que allò que no s’anomena no passa. Així, l’obra mostra un repertori d’eufemismes que la societat fa servir per a referir-s’hi i que impliquen una visió punitiva en alguns casos, condescendent en uns altres.
Queda palesa la hipocresia pública quan es mostra el rebuig social envers un acte i, alhora, s’ofereix la comprensió com a individus a la persona concreta si coneixen el seu context. Un acte que adquireix una dimensió social a favor o en contra, que va molt més enllà d’una intervenció en un cos femení. És per això que les efímeres mostres de complicitat que pot trobar la protagonista són en to paternalista, frívol, superficial o d’indulgència interessada.
“L’autèntic objectiu de la meva vida tal vegada és aquest: que el meu cos, les meves sensacions i els meus pensaments esdevinguin escriptura.”
Des del principi, el descobriment de l’embaràs i la planificació de l’avortament esdevenen l’eix central del pensament del personatge, que porta a terme la resta d’actes de la seua vida paral·lelament, com si aquella tasca fora el treball central inserit dins de la seua realitat quotidiana a Rouen.
Aparentment, adquireix la importància d’un secret compartit amb uns amics que no responen sempre a la necessitat d’acompanyament que cal. La protagonista anota algunes respostes i actituds en la seua agenda-diari com si només calguera deixar-ne constància per a recordar les preferències d’algú i no incidir en aquell aspecte, sense la transcendència que impliquen.
Seria un intent complicat, una vegada se sap la trajectòria vital i literària de l’autora, deslligar persona i personatge. Com ella afirma: “L’autèntic objectiu de la meva vida tal vegada és aquest: que el meu cos, les meves sensacions i els meus pensaments esdevinguin escriptura.”
En aquest cas, l’habilitat aconsegueix el seu objectiu. D’una banda, perquè no és tan sols la narració d’un fet vital feridor i de conseqüències perdurables, és la forma magistral en què es conta per no caure en el sensacionalisme i mantindre el lector dins d’una mateixa línia, fins que es produeix un esclat interior colpidor on desemboca tota la intranquil·litat que recorre el relat. L’art de fer de la pròpia vida literatura i que siga bona literatura.
