“Ésser imaginari que de nits xucla la sang de les persones que dormen”, així defineix el diccionari el significat del mot “vampira”. Un concepte que Maria Guasch treballa al llarg de la seua obra des d’una mirada fosca, però sincera, i que exigeix una lectura pausada i conscient. Una figura que l’autora ha explicat que l’encisa des de la jovenesa.
Natàlia puja a l’autobús, recorre els carrers, els carrerons, la plaça, aquell àngel sense cap a qui maleïen mormolant-li “dolent” –que ara ja no li fa por–, la masia de Les Agulles, i el passat.
Natàlia explica, i ho fa en primera persona, la retrobada amb el seu poble. Des de la mirada d’una adolescent que cerca respostes en el lloc que recorda que fou el paratge de pocs habitants, de muntanyes vermelloses, que l’ha vista créixer. En aquestes primeres pàgines, Natàlia puja a l’autobús, recorre els carrers, els carrerons, la plaça, aquell àngel sense cap a qui maleïen mormolant-li “dolent” –que ara ja no li fa por–, la masia de Les Agulles, i el passat.
En canvi, d’Emma, personatge sibil·lí, diuen que és una xiqueta que té “mala sang”. Ella es refugia en la seua cosina major, Candela, de qui Martín està embogit d’amor, i en els clàssics literaris com ara El petit vampir d’Angela Sommer–Bodenburg, o l’arquetípica obra de Les bruixes de Roald Dahl. Prompte, descobrirem que no es tracta d’una malaltia qualsevol, sinó que és el resultat d’una mare que sofria la sida.
De fet, també hi trobem capítols del passat de la mare de l’Emma que contribueixen a enfilar el relat. D’aquesta manera, hi perviuen alhora diversos arguments narratius pels quals l’escriptora ens fa navegar a través de salts temporals, de diversos narradors; és per això que una lectura ràpida seria infructuosa.
Els vampirs pateixen la síndrome de l’abstinència quan no tenen sang, que es pot extrapolar als desitjos que mouen els personatges. Martín, i el seu amor adolescent incontrolable cap a Candela, amb les seues nits soporíferes d’insomni i ànsia continguda, o Emma i la seua necessitat d’aprimar-se, i Candela i el seu deler de canviar un passat marcat per les errades.
Hi perviuen alhora diversos arguments narratius pels quals l’escriptora ens fa navegar a través de salts temporals, de diversos narradors; és per això que una lectura ràpida seria infructuosa.
La Guerra Civil, els nous habitants de Les Agulles –un bar– o les addiccions, són els principals motors de la trama narrativa. Deixar enrere la infantesa per a endinsar-se en l’adolescència és el moment vital dels personatges principals de l’obra, els quals acompanyem dins d’un ambient fosc, ennegrit per les males intencions, l’autoengany i l’odi.
Guasch construeix una atmosfera sensorial quasi palpable, que remou els racons més ocults dels habitants d’aquest poble que al lector li suposa un lloc claustrofòbic. Aquesta creació d’ambients és el punt essencial de l’obra, que visualment pot recordar la pel·lícula La cumbre escarlata (2015) de Guillermo del Toro.
Quasi com un guió cinematogràfic, ens endinsem en un món amb personatges misteriosos, escenes amb un toc esgarrifós, vinyes i llunes grogues. Els espais contribueixen a construir un ambient amb la seua particular aura de misteri dels primers films de Burton, com ara la casa gran, esotèrica, de “Les Agulles”, “l’Alzina” i el seu camí en ziga-zaga o la font del “Vent”. Paratges que augmenten aquesta aposta sensorial, que es resol en una sensació de tensió i alerta, que els personatges senten i ens transmeten: “I he pensat que ja no hi ha pau enlloc i que a tot arreu s’hi sent com un gran crit”.
Aquesta aposta sensorial, que es resol en una sensació de tensió i alerta, que els personatges senten i ens transmeten: “I he pensat que ja no hi ha pau enlloc i que a tot arreu s’hi sent com un gran crit”.
No seria adequat reduir-ho tot a un subgènere narratiu, ja que n’hi coexisteixen diversos. La novel·la gòtica i psicològica regnen en simbiosi i s’entrelliguen al llarg de l’obra. Però també l’amor adolescent és força destacat en dos personatges principals, com són Candela i Martín. “I quan ella li passa la mà per la galta, tota aquella electricitat l’aterreix i ja no hi ha quietud, ni possibilitat d’entendre’s”.
L’estil narratiu és, si més no, refrenat. Aquest tret suposa incrementar la doble lectura per part del lector, qui ha de valorar el contingut de l’obra a partir dels pensaments dels personatges. L’autora descriu les diferents psicologies amb un lèxic exacte, precís i ben ric. Gràcies a aquests elements el llibre està cohesionat per la veu interior dels protagonistes parlant-nos als lectors en primera persona i des de la intimitat, que prenen forma en un tramat d’arguments.
Després de set anys, Maria Guasch, nascuda el 1983, natural de Begues, irromp amb la seua quarta proposta, Les petites vampires, després d’Els fills de Llacuna Park (2017). Llicenciada en Comunicació Audiovisual i posteriorment en Estudis Literaris, és una escriptora amb un estil ben definit, que abraça diferents subgèneres i que demostra com un concepte tan tipificat en la literatura tradicional com ara “vampira” pot esdevindre tants significats i conviure-hi tots alhora.
